{"id":19049,"date":"2018-04-11T20:04:08","date_gmt":"2018-04-11T18:04:08","guid":{"rendered":"http:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/?p=19049"},"modified":"2018-04-11T20:04:08","modified_gmt":"2018-04-11T18:04:08","slug":"marc-andreu-octubre-groc-primavera-incerta","status":"publish","type":"post","link":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/marc-andreu-octubre-groc-primavera-incerta\/","title":{"rendered":"Marc Andreu: Octubre groc, primavera incerta"},"content":{"rendered":"

\"\"\u201cUno piensa que en la vida hay coyunturas hist\u00f3ricas que no se supieron aprovechar, o no se pudieron, o no se quisieron. Hay que seguir bregando en pos de unos ideales que parecen inalcanzables por si surgen de nuevo coyunturas, incluso coyunturas casuales<\/em>\u201d (Paco Candel<\/strong>)<\/p>\n

La tarda del 2<\/strong> de novembre de 2017<\/strong> milers de persones es van concentrar davant del Parlament de Catalunya clamant per la vaga general i en protesta per l\u2019empresonament, aquell mateix dia a Madrid, de bona part del Govern de la Generalitat. La setmana anterior s\u2019havia fet la proclamaci\u00f3 bufa de la Rep\u00fablica catalana i, amb l\u2019excepci\u00f3 del president Carles Puigdemont<\/strong> i quatre consellers fugits o exiliats a Brussel\u00b7les, la resta del Govern (amb el vicepresident Oriol Junqueras<\/strong> al capdavant) i la presidenta del Parlament van anar a donar la cara davant del Tribunal Suprem i se\u2019ls van quedar a dormir a la pres\u00f3. Jordi Cuixart<\/strong> i Jordi S\u00e1nchez<\/strong>, l\u00edders d\u2019\u00d2mnium<\/strong> i l\u2019ANC,<\/strong> feia dies que eren a la pres\u00f3. A tocar de la Ciutadella, dins del recinte del Born, aquell mateix vespre l\u2019historiador Josep Fontana<\/strong> pronunciava una confer\u00e8ncia sobre els 100<\/strong> anys de la Revoluci\u00f3 Russa. Va ser un acte molt concorregut, com tot el cicle que, al voltant de l\u2019impacte de l\u2019Octubre Roig, va organitzar el Centre d\u2019Estudis Hist\u00f2rics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Un senyal, prou significatiu, de l\u2019exist\u00e8ncia de p\u00fablic i de possibilitats de vida intel\u00b7lectual i reflexi\u00f3 historicopol\u00edtica m\u00e9s enll\u00e0 del proc\u00e9s sobiranista. No obstant aix\u00f2, mentre la remor de les proclames independentistes es barrejava amb el soroll dels helic\u00f2pters policials que intimidaven la ciutat, la darrera pregunta del col\u00b7loqui va transportar Fontana directament al present hist\u00f2ric: \u201cEl que estem vivint a Catalunya, sobretot a partir de l\u20191 d\u2019octubre, pot ser considerat una revoluci\u00f3?<\/strong>\u201c.<\/p>\n

Extraordin\u00e0riament h\u00e0bil i efica\u00e7 en la construcci\u00f3 del relat i l\u2019hegemonia cultural (una altra cosa \u00e9s l\u2019estrat\u00e8gia pol\u00edtica), el moviment independentista ha jugat a fons la carta (sem\u00e0ntica) revolucion\u00e0ria. Definida durant anys com \u201cla revoluci\u00f3 dels somriures<\/em>\u201d (pac\u00edfica, transversal, auda\u00e7 i gaireb\u00e9 m\u00e0gica), la seva aposta rupturista no concretada fins als tristos plens del Parlament del 6<\/strong> i 7<\/strong> de setembre de 2017<\/strong> i culminada en el que es pot qualificar d\u2019octubre groc ha mutat, un cop fracassada, en el que ara s\u2019anomena \u201cprimavera catalana<\/em>\u201d. I sempre postil\u00b7lant que \u201caix\u00f2 va de democr\u00e0cia<\/em>\u201d. Desaprofitat el gran \u00e8xit mobilitzador de l\u20191 d\u2019octubre i l\u2019aturada general del dia 3 en les vacil\u00b7lacions posteriors per part de la Generalitat a l\u2019hora de convocar eleccions, en les falses DUI<\/strong> o proclamacions republicanes del 10 i el 27 d\u2019octubre i en la inexist\u00e8ncia d\u2019estructures d\u2019Estat preparades ni de reconeixements internacionals, l\u2019independentisme no acaba d\u2019admetre obertament el seu estrepit\u00f3s frac\u00e0s de la tardor del 2017<\/strong>. Com si la repressi\u00f3 policial i judicial dels sobiranistes, la p\u00e8rdua de l\u2019autogovern de Catalunya per aplicaci\u00f3 de l\u2019article 155, la fugida d\u2019empreses i capitals i la tensi\u00f3 i fractura social d\u2019un pa\u00eds que es volia (i encara es vol?) un sol poble no fossin exemples palmaris d\u2019aquest frac\u00e0s.<\/p>\n

Denunciar la repressi\u00f3 i la involuci\u00f3 democr\u00e0tica de l\u2019Estat espanyol no hauria de ser impediment perqu\u00e8 l\u2019independentisme fes autocr\u00edtica sincera i a fons<\/p>\n

Com ja han fet alguns pol\u00edtics (sobretot de l\u2019\u00f2rbita d\u2019ERC<\/strong>, comen\u00e7ant pel diputat Joan Tard\u00e0<\/strong>) i periodistes (de l\u2019articulista Francesc-Marc \u00c1lvaro<\/strong> a la directora de l\u2019Ara<\/strong><\/em>, Esther Vera<\/strong>) a risc de ser titllats de tra\u00efdors per la mateixa parr\u00f2quia que els aplaudia abans, denunciar la repressi\u00f3 i la involuci\u00f3 democr\u00e0tica de l\u2019Estat espanyol no hauria de ser impediment perqu\u00e8 l\u2019independentisme fes autocr\u00edtica sincera i a fons. Incloent-hi l\u2019assumpci\u00f3 de responsabilitats pol\u00edtiques per part dels dirigents i organitzacions que ens han dut irresponsablement fins aqu\u00ed. Naturalment, aix\u00f2 val tamb\u00e9 per l\u2019altra part, la del nacionalisme espanyol, el Govern de Mariano Rajoy<\/strong> i unes forces pol\u00edtiques del 155<\/strong> (PP<\/strong>, Ciutadans<\/strong> i PSOE<\/strong>) tant o m\u00e9s culpables de la situaci\u00f3 pel seu immobilisme o suport, per activa o passiva, a la involuci\u00f3 democr\u00e0tica. Fins i tot els anomenats equidistants o les forces pol\u00edtiques, sindicals i socials que es troben al mig fent tota mena d\u2019equilibris i intentant de bastir ponts han d\u2019admetre que, fins ara, el seu \u00fanic \u00e8xit ha estat sobreviure al tsunami del proc\u00e9s. Un proc\u00e9s que sembla que ho hagi trencat pol\u00edticament tot, comen\u00e7ant pel catalanisme i el sistema de partits, i que posa en risc la cohesi\u00f3 social del pa\u00eds. Tot aix\u00f2 sense que, per ara, s\u2019hagi assolit el proclamat objectiu revolucionari d\u2019acabar amb l\u2019anomenat \u201cr\u00e8gim del 78<\/em>\u201d. De fet, l\u2019independentisme pot haver refor\u00e7at i endurit l\u2019statu quo al mateix temps que malgastava el cartutx autodeterminista<\/strong> i desaprofitava una finestra d\u2019oportunitat molt treballada amb una estrat\u00e8gia i t\u00e0ctiques equivocades, com ve denunciant des de fa mesos i anys, gaireb\u00e9 en solitari, l\u2019independentista l\u00facid que \u00e9s Vicen\u00e7 Fisas<\/strong>. Per responsabilitat hist\u00f2rica davant del que alguns titllen \u201cd\u2019hora greu<\/em>\u201d i \u00e9s, innegablement, la crisi pol\u00edtica m\u00e9s important des de la Transici\u00f3, tothom hauria de fer exercici d\u2019autocr\u00edtica i reflexi\u00f3. De catarsi, fins i tot. Sense enrocar-se ning\u00fa en pecats originals (que existeixen) ni en infantils retrets del tipus \u201ci tu m\u00e9s!<\/em>\u201d. I sota una divisa vigent atribu\u00efda a Lenin<\/strong>, Romain Rolland<\/strong> o Gramsci<\/strong>: \u201cLa veritat \u00e9s sempre revolucion\u00e0ria\u201d.<\/em><\/p>\n

Despr\u00e9s de resistir i v\u00e8ncer contra pron\u00f2stic les eleccions del 21<\/strong> de desembre de 2017<\/strong> convocades per Rajoy en aplicaci\u00f3 del 155 -al preu que Ciutadans<\/strong> i el seu anticatalanisme i populisme de dretes guanyessin per primer cop unes eleccions catalanes gr\u00e0cies al suport de molts votants socialment d\u2019esquerres-, l\u2019independentisme t\u00e9 problemes per formar Govern i insisteix ara, a la primavera del 2018, en l\u2019embat o la confrontaci\u00f3 amb l\u2019Estat espanyol. I ho fa sota la gimn\u00e0stica revolucion\u00e0ria dels CDR<\/strong> i la bandera dels presos pol\u00edtics i els exiliats, amb Puigdemont<\/strong> al capdavant i una nova presidenta de l\u2019ANC<\/strong>, Elisenda Paluzie<\/strong>, que en una entrevista al diari \u2018Ara\u2019<\/a> celebra com un \u00e8xit \u201cla situaci\u00f3 de bloqueig amb l\u2019Estat<\/em>\u201d, menyst\u00e9 la repressi\u00f3 i banalitza l\u2019autonomia i el 155<\/strong>. Sense haver ampliat la seva base social, l\u2019independentisme va a aquest nou combat amb una tropa molt mobilitzada per la indignaci\u00f3<\/strong> per\u00f2 desconcertada i sota risc de frustraci\u00f3, sense lideratge pol\u00edtic clar i entre la divisi\u00f3 estrat\u00e8gica<\/strong> (si no confrontaci\u00f3 directa) dels seus partits i entitats socials m\u00e9s representatives. I, sobretot, enmig d\u2019una perillosa confusi\u00f3 entre el que podria ser una \u00e0mplia i transversal estrat\u00e8gia antirepressiva i de defensa de la democr\u00e0cia i l\u2019autogovern (l\u2019anomenat \u201cfront democr\u00e0tic<\/em>\u201d) i el que no deixa de ser obcecaci\u00f3 en una ret\u00f2rica aposta rupturista (\u201cfer Rep\u00fablica<\/em>\u201d) que amb prou feines compta amb el suport de menys de la meitat de la poblaci\u00f3. Seguir calibrant malament la correlaci\u00f3 de forces (les pr\u00f2pies i les contr\u00e0ries) i no recon\u00e8ixer les possibilitats i els l\u00edmits (interns i externs) de l\u2019acci\u00f3 pol\u00edtica nom\u00e9s porta de nou al frac\u00e0s. Com ha escrit Francesc-Marc \u00c1lvaro<\/strong> a \u2018La Vanguardia\u2019<\/a>, \u201cla simplificaci\u00f3 \u00e9s atractiva i les actuacions arbitr\u00e0ries de la just\u00edcia espanyola alimenten la fascinaci\u00f3 pel torcebra\u00e7 final<\/em>\u201d, per\u00f2 potser convindria repassar els manuals revolucionaris que parlen de \u201creplegament t\u00e0ctic<\/em>\u201d. Altrament, com alerta Vicen\u00e7 Fisas<\/strong> al diari \u2018Ara\u2019<\/a>, s\u2019imposar\u00e0 un cop m\u00e9s una estrat\u00e8gia que causar\u00e0 \u201cm\u00e9s divisi\u00f3, m\u00e9s polaritzaci\u00f3, m\u00e9s anticatalanisme, menys autogovern real i m\u00e9s repressi\u00f3\u201d.<\/p>\n

Diu la soci\u00f2loga Marina Subirats<\/strong> a la revista \u2018La maleta de Portbou<\/strong><\/em>\u2019 (n\u00ba 27, gener-febrer 2018) que la l\u00f2gica de l\u2019independentisme ha estat \u201capujar tant el llist\u00f3 que qualsevol c\u00e0lcul basat en el principi de realitat fos impossible, construir un relat paral\u00b7lel a la realitat i negar qualsevol refer\u00e8ncia a aquesta com si es tract\u00e9s d\u2019una tra\u00efci\u00f3<\/em>\u201d. No \u00e9s habitual que aix\u00f2 funcioni en societats de cultura s\u00f2lida i on sol imperar el realisme, el sentit pr\u00e0ctic i tamb\u00e9 el sentit cr\u00edtic. Per\u00f2 ocasionalment succeeix, per conjuntura, context hist\u00f2ric, acompanyament medi\u00e0tic i manca de contra-relats, que operacions d\u2019aquesta mena calen entre gran part d\u2019una poblaci\u00f3 i donen ales a \u201cmoviments extraordin\u00e0riament amplis i persistents<\/em><\/strong>, que adquireixen caracter\u00edstiques pr\u00f2pies i menys vinculades a les d\u2019altres moviments de car\u00e0cter pol\u00edtic que als que responen a raons religioses o emocionals<\/em>\u201d. Alg\u00fa tan poc sospit\u00f3s d\u2019independentista com l\u2019exdiputat d\u2019ICV<\/strong> i exl\u00edder de CCOO<\/strong> Joan Coscubiela<\/strong> reconeix al seu llibre \u2018Empantanados<\/strong><\/em>\u2019 que \u201cel moviment independentista \u00e9s un dels processos socials m\u00e9s interessants i m\u00e9s potents dels inicis del segle XXI a tota Europa\u201d. I n\u2019admira amb enveja \u201cla capacitat que ha demostrat per canalitzar sentiments, sumar il\u00b7lusions, construir un relat molt convincent, crear un potent imaginari, organitzar al seu voltant persones i entitats socials molt diverses, aixecar un projecte i hegemonitzar el debat social i pol\u00edtic a Catalunya i tamb\u00e9 a Espanya<\/em>\u201d. D\u2019aix\u00f2 \u00faltim se\u2019n fa creus tamb\u00e9 l\u2019historiador de la Universitat d\u2019Extremadura Juan Andrade<\/strong> quan, reflexionant a la revista catalana d\u2019hist\u00f2ria \u2018Segle XX<\/strong><\/em>\u2019 (n\u00ba 10, 2017) sobre el concepte de revoluci\u00f3 i la seva vig\u00e8ncia, admet: \u201cAlguns vam pensar que el tema de la Revoluci\u00f3 russa penetraria en els debats pol\u00edtics i medi\u00e0tics, encara que fos amb l\u2019habitual histrionisme i presentisme de les tert\u00falies, [\u2026] per\u00f2 al final no ha donat resultat perqu\u00e8 crec que el tema de Catalunya ha acaparat tota l\u2019atenci\u00f3 p\u00fablica<\/em>\u201d.<\/p>\n

Com recorda el periodista Guillem Mart\u00ednez<\/strong> a l\u2019historiador Andrade<\/strong> en la mateixa revista \u2018Segle XX<\/strong><\/em>\u2019, \u201cel proc\u00e9s a Catalunya \u00e9s una revoluci\u00f3 l\u00e8xica, un culte al l\u00e8xic rupturista que ja no emet l\u2019esquerra<\/em>\u201d. No li falta ra\u00f3; per\u00f2 no deixen de ser, sobretot, paraules. Ho reitera diversos cops Jordi Amat<\/strong> en l\u2019imprescindible assaig \u2018La confabulaci\u00f3 dels irresponsables<\/strong><\/em>\u2019. \u201cSobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la pol\u00edtica catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripci\u00f3 de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensaci\u00f3 de consens<\/em>\u201d. Segons Amat<\/strong>, aquest relat, en la seva decantaci\u00f3 de la declaraci\u00f3 unilateral d\u2019independ\u00e8ncia, t\u00e9 un fonament historicista de \u201crelat unidireccional reelaborat, generaci\u00f3 rere generaci\u00f3, per la historiografia nacionalista<\/em>\u201d. A m\u00e9s a m\u00e9s, com va fer Ra\u00fcl Romeva<\/strong> la nit electoral del 27-S<\/strong> de 2015<\/strong> davant la milit\u00e0ncia de Junts pel S\u00ed<\/strong> aplegada al Born (i tants d\u2019altres han fet, abans i despr\u00e9s), aquest relat invoca, per\u00f2 de part, la divisa catalanista un sol poble. \u201cNo era veritat. Era una irresponsabilitat, per\u00f2 la din\u00e0mica del proc\u00e9s ha impossibilitat sempre la rectificaci\u00f3 realista<\/em>\u201d, sentencia Amat<\/strong>. I conclou: \u201c\u00c9s un relat que no permet rectificar la realitat i que supera els problemes accelerant-se. \u00c9s la confabulaci\u00f3 dels irresponsables. [\u2026] Perqu\u00e8 tothom sap que, m\u00e9s enll\u00e0 de les paraules, m\u00e9s enll\u00e0 de la mobilitzaci\u00f3, no hi havia res de s\u00f2lid<\/strong>. Hi havia relat, hi havia energia, hi havia il\u00b7lusi\u00f3, hi havia un nou demos, per\u00f2 no hi havia pol\u00edtica perqu\u00e8 s\u2019havia negat la realitat<\/em>\u201d.<\/p>\n

La construcci\u00f3 d\u2019una realitat paral\u00b7lela \u00e9s possiblement, diu Marina Subirats<\/strong>, la dada m\u00e9s cridanera del proc\u00e9s. \u00c9s la l\u00f2gica de la il\u00b7lusi\u00f3 o del pensament m\u00e0gic. I es mant\u00e9 viva, com exemplifica la presidenta de l\u2019ANC<\/strong> quan declara: \u201cEl que no has de fer \u00e9s passos enrere discursius<\/em>\u201d. Aquesta l\u00f2gica se sost\u00e9 en un important aparell de propaganda medi\u00e0tica que, com apunta el periodista Enric Juliana<\/strong>, \u201cha adquirit vida pr\u00f2pia<\/em>\u201d en el sobiranisme. Per\u00f2, com conclou Subirats, \u201cla m\u00e0gia no ha funcionat\u201d. El llenguatge, la sem\u00e0ntica i la polis\u00e8mia de conceptes com revoluci\u00f3, rep\u00fablica, democr\u00e0cia o un sol poble no ho aguanten tot<\/strong>. Tampoc ho aguanta tot el l\u00e8xic que utilitza l\u2019Estat i un nacionalisme espanyol que, al final, veient que no es confirmava la seva teoria del sufl\u00e9 sobiranista, ha hagut d\u2019inventar igualment un relat propi: legalitat, cop d\u2019Estat, rebel\u00b7li\u00f3, viol\u00e8ncia\u2026 Acompanyat al m\u00e0xim nivell des de l\u2019autoritari discurs del rei Felip VI<\/strong> del 3<\/strong> d\u2019octubre del 2017<\/strong>, tamb\u00e9 en aquest cas funcionen bastant per lliure els emissors del relat espanyolista, siguin jutges, fiscals o mitjans de comunicaci\u00f3. Algun dia caldr\u00e0 analitzar amb calma, sentit cr\u00edtic i deontologia professional el paper del periodisme i dels periodistes en tot plegat, tant a Barcelona com a Madrid. Per\u00f2 \u00e9s a Catalunya i entre el sobiranisme on el xoc amb la realitat ha deixat un panorama m\u00e9s trinxat, amb explicacions dels mateixos intel\u00b7lectuals o pol\u00edtics que, com diu Subirats, es poden qualificar de \u201cpenoses<\/em>\u201d. Potser \u00e9s per efecte de certa \u201cdisson\u00e0ncia cognitiva<\/em>\u201d, un concepte que utilitza Coscubiela<\/strong> a \u2018Empantanados<\/strong><\/em>\u2019. Un llibre, per cert, que al marge de la caricatura que alguns volen imposar del seu autor o de l\u2019histrionisme de la portada i un sumari que no fan just\u00edcia al rigor i valentia del seu contingut, es revela una obra important per entendre qu\u00e8 est\u00e0 passant (molt m\u00e9s \u00fatil que les fluixes mem\u00f2ries de Santi Vila<\/strong> i altres t\u00edtols de \u2018fast food<\/em>\u2019 period\u00edstic sobre el proc\u00e9s).<\/p>\n

Si diferenciem, com fa Coscubiela<\/strong>, entre la legitimitat de la reivindicaci\u00f3 autodeterminista i la for\u00e7a creixent i sostinguda del moviment independentista de la seva instrumentalitzaci\u00f3 partidista i de l\u2019estrat\u00e8gia processista o unilateralista, \u00e9s innegable que en els darrers anys alguna cosa important ha passat a Catalunya<\/strong>. Igual que al conjunt de l\u2019Estat espanyol amb tot el que va representar el 15-M. Per\u00f2, tot plegat t\u00e9 prou gruix per a parlar de revoluci\u00f3? Argumenta Andrade<\/strong> en clau hist\u00f2rica que els moments de canvi pol\u00edtic fort \u2013\u201dparlar avui de revoluci\u00f3 \u00e9s una mica pretensi\u00f3s<\/em>\u201d, diu- sempre s\u00f3n resultat de la suma d\u2019un canvi d\u2019hegemonia pol\u00edtica i d\u2019una acci\u00f3 social. El 15-M del 2011 va obrir la porta a aquesta conjunci\u00f3 perqu\u00e8 un moment d\u2019esclat social fort va emp\u00e8nyer a assaltar posicions institucionals. Aix\u00f2, molt evident per als \u201cajuntaments del canvi<\/em>\u201d i la \u201crevoluci\u00f3 democr\u00e0tica<\/em>\u201d amb la que es va batejar el 2015<\/strong> el triomf de Barcelona en Com\u00fa<\/strong> i altres conflu\u00e8ncies d\u2019esquerra arreu d\u2019Espanya, en certa manera val igualment pel pols sobiranista. A partir del 2012<\/strong> i dels successius 11-S,<\/strong> el repte independentista tamb\u00e9 es va traspassar del carrer a les institucions. I en algun cas per motivacions esp\u00faries: en origen, Artur Mas<\/strong> i CiU<\/strong> es van enfilar com un salvavides a la taula del sobiranisme per surfejar l\u2019onada de la crisi econ\u00f2mica, la seva corrupci\u00f3 i les seves pr\u00f2pies retallades neoliberals i la resposta social del 15-M<\/strong>.<\/p>\n

Ara b\u00e9, tant en un cas com en l\u2019altre, i salvant dist\u00e0ncies i particularitats, la falta de rearticulaci\u00f3 social dels moviments i l\u2019onada reaccion\u00e0ria o la involuci\u00f3 que s\u2019hi oposa des de ja fa temps deixen en mal lloc qualsevol possibilitat d\u2019\u00e8xit. Pels \u201cajuntaments del canvi<\/em>\u201d, ho apunta Albert Recio<\/strong> a \u2018Mientras tanto<\/strong><\/em>\u2019 (n\u00ba 167, abril 2018): \u201cVan guanyar, com ha succe\u00eft amb algunes revolucions, de forma m\u00e9s f\u00e0cil del previst, quan al principi gaireb\u00e9 ning\u00fa ho creia possible. Per\u00f2, igual que en molts casos de canvi revolucionari, all\u00f2 dif\u00edcil ve despr\u00e9s. El m\u00e9s f\u00e0cil \u00e9s aprofitar una conjuntura; all\u00f2 dif\u00edcil, fer transformacions de fons, perceptibles com aven\u00e7os per molta gent<\/em>\u201d. Pel repte sobiranista, ho certifica aix\u00ed Santiago Alba Rico<\/strong> a \u2018La maleta de Portbou<\/strong><\/em>\u2019 (n\u00ba 27, gener-febrer 2018): \u201cQue les ruptures tinguin un ancoratge territorial no vol dir que l\u2019independentisme catal\u00e0 inclogui necess\u00e0riament una matriu -ni tan sols un embri\u00f3- de ruptura. [\u2026] La CUP demostra certa ingenu\u00eftat en donar per fet que al bombo hi ha una oportunitat de ruptura i que, si no els ha sortit a Podemos i companyia contra PP, Cs i PSOE, els sortir\u00e0 a ells en companyia d\u2019ERC i PDeCAT<\/strong> (i contra PP, Cs, PSOE, Comuns i Podemos)<\/em>\u201d. La conclusi\u00f3 d\u2019Alba<\/strong> Rico<\/strong> apunta m\u00e9s aviat a creure que \u201caquests dos processos paral\u00b7lels s\u2019han anul\u00b7lat rec\u00edprocament per a satisfacci\u00f3 del r\u00e8gim del 78<\/em>\u201d.<\/p>\n

Aix\u00ed doncs, definitivament no hi ha revoluci\u00f3 de cap mena? En general, Andrade<\/strong> reflexiona a \u2018Segle XX<\/strong><\/em>\u2019 que la llunyania que la gent sent envers les revolucions t\u00e9 a veure \u201camb canvis sociol\u00f2gics i culturals que han constru\u00eft subjectivitats hostils o alienes a un horitz\u00f3 de transformaci\u00f3 radical de la societat<\/em>\u201d. Tot aix\u00f2, sumat a l\u2019ofensiva intel\u00b7lectual, cultural i medi\u00e0tica del neoliberalisme des de fa anys, explica moltes coses. Per\u00f2, a escala m\u00e9s concreta, el mateix historiador extremeny a qui costa de qualificar de revolucionari el que est\u00e0 succeint a Catalunya apunta que les veritables revolucions\u00a0 \u201cvan necessitar uns nivells de direcci\u00f3 pol\u00edtica que ara brillen per la seva abs\u00e8ncia<\/em><\/strong> i d\u2019una capacitat d\u2019entrega i sacrifici per part dels seus protagonistes a l\u2019hora d\u2019assumir els costos de tot el pols a l\u2019Estat que costa de veure en les bases del proc\u00e9s, amb l\u2019excepci\u00f3, potser, d\u2019una part de la CUP\u201d<\/em>.<\/p>\n

Fa gaireb\u00e9 un segle, quan el l\u00edder d\u2019Estat Catal\u00e0 Francesc Maci\u00e0<\/strong> va anar a l\u2019URSS, el 1925<\/strong>, a demanar ajuda pels seus plans separatistes frustrats, en els seus informes el futur primer president de la Generalitat republicana deia coses com aquesta: \u201cL\u2019ideal de reivindicaci\u00f3 social de Catalunya no \u00e9s especialment comunista. El car\u00e0cter catal\u00e0 \u00e9s d\u2019un fort individualisme que raneja en l\u2019exageraci\u00f3<\/strong>. [\u2026] Es pot dir veritablement que a Catalunya, en el sentiment popular, el dret a la propietat privada \u00e9s una de les tesis m\u00e9s s\u00f2lides que hi regeixen [\u2026]. La joventut catalana, sempre oberta a qualsevol ideal de progr\u00e9s i llibertat, est\u00e0 avui cansada de l\u2019egoisme dels rics catalans, i podria humanament mostrar-se receptiva al comunisme si els propagadors d\u2019aquesta idea es presentessin com a interessats en la resoluci\u00f3 d\u2019aquest problema. [\u2026] Ens plau declarar que la nostra revoluci\u00f3, aix\u00ed com la llibertat pol\u00edtica de Catalunya, s\u2019encamina tamb\u00e9 a la dignificaci\u00f3 moral i la millora material de les classes obreres de Catalunya\u201d<\/em>. Una d\u00e8cada m\u00e9s tard, com recorda l\u2019historiador Josep Puigsech<\/strong> a \u2018La revoluci\u00f3 russa i Catalunya<\/strong><\/em>\u2019, la fundaci\u00f3 del PSUC<\/strong>, el juliol de 1936<\/strong>, es va fer des d\u2019un comprom\u00eds ple \u201camb l\u2019alliberament nacional de Catalunya, que considerava que estava indissolublement lligat a l\u2019alliberament social dels obrers i camperols catalans, seguint aix\u00ed un discurs que no havia estat hegem\u00f2nic en el moviment obrer catal\u00e0 per\u00f2 que formava part de la seva ess\u00e8ncia des del seu origen al segle XIX<\/em>\u201d.<\/p>\n

Aquesta s\u00edntesi revolucion\u00e0ria entre consci\u00e8ncia social i consci\u00e8ncia nacional no va ser completa i hegem\u00f2nica fins als anys 60<\/strong> i 70<\/strong> del segle XX, gr\u00e0cies precisament a l\u2019acci\u00f3 del PSUC<\/strong>, de Comissions Obreres, del moviment ve\u00efnal, dels militants cristians de base i de tot el que va representar l\u2019Assemblea de Catalunya. Va cristal\u00b7litzar en un catalanisme popular d\u2019ampli espectre, que proclamava el dret a l\u2019autodeterminaci\u00f3 i un horitz\u00f3 federal per\u00f2 no independentista, singularment defensat i est\u00e8s entre molts treballadors provinents de la immigraci\u00f3 i ben perfilat, com a excepcionalitat i fita avui oblidada, al llibre \u2018Clase antes que naci\u00f3n. Trabajadores, movimiento obrero y cuesti\u00f3n nacional en la Catalunya metropolitana (1840-2017)\u2019<\/strong><\/em>, coordinat per Jos\u00e9 Luis Oy\u00f3n<\/strong> i Juanjo Romero<\/strong>. Aix\u00f2 no obstant, i malgrat la ret\u00f2rica de l\u2019esquerra independentista i els esfor\u00e7os d\u2019\u00d2mnium per fer valdre o apropiar-se de les anomenades \u201clluites compartides<\/em>\u201d de l\u2019antifranquisme i molts moviments socials, el cas \u00e9s que aquest fil roig del catalanisme popular no queda ben recollit avui pel lla\u00e7 groc del sobiranisme<\/strong>. La \u201crevoluci\u00f3 dels somriures<\/em>\u201d llargament promesa i que, la tardor del 2017, hagu\u00e9s pogut aspirar a alguna mena d\u2019octubre roig si s\u2019hagu\u00e9s plantejat en altres termes, al final es va quedar en octubre groc. I ara segueix aferrada al relat, al llenguatge, a la simbologia revolucion\u00e0ria sota la divisa d\u2019una \u201cprimavera catalana<\/em>\u201d que, mig segle despr\u00e9s del Maig franc\u00e8s i altres primaveres m\u00edtiques, es presenta m\u00e9s aviat incerta.<\/p>\n

Aix\u00ed doncs, i per concloure: el que estem vivint a Catalunya \u00e9s una revoluci\u00f3? Del llenguatge i de la vida pol\u00edtica, potser. En termes hist\u00f2rics i socials, no est\u00e0 gens clar. I en clau nacional i de drets i llibertats, ara per ara \u00e9s clarament una involuci\u00f3. Al Born, la nit del 2 de novembre de 2017 \u2013encara octubre, segons el calendari juli\u00e0 vigent a la R\u00fassia de 1917-, Josep Fontana<\/strong> va dir que abordar aquesta pregunta requeria una confer\u00e8ncia espec\u00edfica. Per\u00f2 no va eludir una resposta d\u2019urg\u00e8ncia, amb un missatge ben clar i catal\u00e0: \u201cSi pretenia ser una revoluci\u00f3, de moment \u00e9s una revoluci\u00f3 frustrada. Ho contemplo com una cat\u00e0strofe i des del m\u00e9s absolut desacord<\/strong>. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amena\u00e7ats\u201d<\/em>. Qui prefereixi una resposta potser no m\u00e9s optimista per\u00f2 s\u00ed un p\u00e8l m\u00e9s l\u00edrica o esperan\u00e7ada, pot rec\u00f3rrer a la cita que encap\u00e7ala aquest text: \u00e9s una reflexi\u00f3 corresponent al 27<\/strong> de maig de 1964, despr\u00e9s d\u2019un intercanvi d\u2019impressions amb l\u2019editor Xavier Folch<\/strong> sobre \u2018Els altres catalans<\/strong><\/em>\u2019 i el futur de Catalunya, i est\u00e0 extreta dels dietaris del referent del catalanisme popular i un dels art\u00edfexs de la idea d\u2019un sol poble que va ser Paco Candel.<\/strong> Pensem-hi.<\/p>\n

Marc Andreu \u00e9s periodista, historiador i conseller t\u00e8cnic de Barcelona en Com\u00fa al districte de Sant Mart\u00ed de Barcelona.<\/h5>\n

Cr\u00edtic<\/a><\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

\u201cUno piensa que en la vida hay coyunturas hist\u00f3ricas que no se supieron aprovechar, o no se pudieron, o no se quisieron. Hay que seguir bregando en pos de unos ideales que parecen inalcanzables por si surgen de nuevo coyunturas, incluso coyunturas casuales\u201d (Paco Candel) La tarda del 2 de novembre de 2017 milers de …<\/p>\n","protected":false},"author":1,"featured_media":0,"comment_status":"open","ping_status":"open","sticky":false,"template":"","format":"standard","meta":{"footnotes":""},"categories":[14,7],"tags":[],"class_list":["post-19049","post","type-post","status-publish","format-standard","hentry","category-catalunya","category-espaisocialista"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/19049","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts"}],"about":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/types\/post"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/users\/1"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=19049"}],"version-history":[{"count":4,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/19049\/revisions"}],"predecessor-version":[{"id":19054,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/posts\/19049\/revisions\/19054"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=19049"}],"wp:term":[{"taxonomy":"category","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/categories?post=19049"},{"taxonomy":"post_tag","embeddable":true,"href":"https:\/\/www.noucicle.org\/lhora\/wp-json\/wp\/v2\/tags?post=19049"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}