Portada

Vicenç Navarro: Els postfranquistes trenquen Espanya

urna_votacionesUna de les percepcions més generalitzades que han existit en la cultura política del país és que la transició de la dictadura a la democràcia a Espanya va ser modèlica. Aquesta percepció va arribar gairebé a la categoria de dogma en els establishment polítics i mediàtics del país durant molts anys. Qüestionar el caràcter modèlic de la transició era arriscar-se a rebre tot un seguit d’improperis o, a ser totalment ignorat, posat en quarantena ideològica, per a protegir a la població d’una possible contaminació. Aquest dogma encara es reprodueix avui, tot i que l’evidència, que s’ha anat acumulant durant el període democràtic (1978-2009) sobre la falta d’exemplaritat d’aquesta transició, és robusta i aclaparant. Espanya contínua tenint una de les democràcies menys desenvolupades de la Unió Europea (el seu sistema electoral, per exemple, és un dels menys proporcionals i representatius d’Europa) i un dels estats de benestar més endarrerits de la Unió Europea.
Resultat de la manera com es va fer la transició, existeixen dues versions del passat que s’han promogut en els majors mitjans d’informació d’Espanya. Una versió (la de dretes) encara justifica avui el cop militar i la dictadura que es va implantar, al·ludint que era necessària per a parar un mal major, el comunisme. L’altra versió (més propera al centre ideològic) nega l’anterior, desmentint que existís el perill que en el nostre país s’establís el comunisme. Segons aquesta versió, en el cas que la República hagués guanyat el que es defineix com Guerra Civil (que, en realitat, va ser un cop militar al que es van oposar la majoria de les classes populars de les diferents nacions i pobles d’Espanya) hauríem tingut una democràcia com ara, amb escasses diferències, excepte que en lloc d’un Rei tindríem un President de República. Aquesta versió dels fets porta implícita la suposició de què la transició va ser modèlica, convertint-nos en una democràcia homologable a qualsevol altra democràcia europea. Per aquest motiu, encara que ens portés temps, hem arribat on volíem arribar.
Considero tals versions, incloent la segona, profundament errònies. Crec que existeix suficient evidència històrica per a concloure que en cas que haguessin guanyat les forces democràtiques, enderrocant el cop militar (la qual cosa hauria ocorregut de no comptar el colpista Franco amb l’ajuda d’Hitler i Mussolini), tindríem una Espanya molt distinta. També la tindríem distinta si la transició, en lloc de ser resultat del pacte entre l’estat franquista, d’una banda, i les esquerres (que acabaven de sortir de la presó o de l’exili) per l’altre, hagués estat conseqüència d’una ruptura amb el règim anterior, establint-se un sistema republicà que s’hagués considerat, així mateix, hereu de la II República.
En els dos casos, l’Espanya actual seria avui molt diferent, molt més democràtica, amb unes esquerres més poderoses i amb major sensibilitat social. I una de les característiques de l’Estat seria que Espanya inclouria altres tres nacionalitats –catalana, basca i gallega-, amb institucions representatives pròpies, que tindrien les seves pròpies polítiques fiscals, dintre d’un marc de solidaritat inter-territorial. Aquesta visió plurinacional de l’estat espanyol no es va reconèixer en la Transició, tot i que la Constitució parla de nacionalitats. En realitat, l’Estat de les Autonomies va negar la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol. I el “cafè per a tots” que comporta tal Estat d’Autonomies pot abocar a la desintegració d’Espanya. Cada petició de major autonomia i de recuperació de la identitat nacional per part de Catalunya, es transforma automàticament en idèntica petició per part de les altres CCAA. S’estan, així, construint disset Catalunyes, la qual cosa pot porta a la desintegració d’Espanya. Els exemples d’això són múltiples.

Catalunya necessita tot un seguit d’institucions per a recuperar i mantenir la seva identitat nacional, que està sempre en perill de desaparèixer (com ha ocorregut amb la Catalunya francesa), necessitats que no tenen la majoria de les CCAA, doncs no tenen aquest risc, ja que la cultura castellana, a la qual pertanyen la majoria, no té problemes de supervivència. És just que la igualtat dels espanyols hagi de quedar garantida en el seu accés als serveis de l’estat del benestar, entre altres. Però durant tots aquests anys, Catalunya ha hagut de garantir, no només tal accés, sinó també desenvolupar la seva identitat i les institucions que li donessin suport. Demanar que se sigui sensible a aquestes diferències no vol dir, que els catalans siguin insolidaris, o que es creguin superiors. Aquesta pressió perquè tot el que tingui Catalunya ho tinguin totes les CCAA està creant divisions artificials dintre d’Espanya, convertint cada CCAA en una nació.

És una incoherència que aquells que neguen el caràcter plurinacional de l’Estat Espanyol es presentin ara com els defensors d’Espanya, continuant l’argument utilitzat pels colpistes de 1936 en contra del govern democràtic republicà que va començar a reconèixer la plurinacionalitat d’Espanya. Ells són els que van danyar i continuen danyant enormement Espanya, i poden acabar trencant-la.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button