Raimon Obiols: L’apunt del dia/17 (« Ni atronar con motores los laberintos del aire»)
La crònica que Le Monde dedicà a una exposició retrospectiva del pintor André Devambez, a París, el juny de l’any passat, va ser quasi tan espectacular com les pintures d’aquell extraordinari professional:
“La retrospectiva que el Petit Palais dedica al poc conegut André Devambez (1867-1944) comença malament, i acaba pitjor. S’obre amb els seus inicis: temes religiosos en un clarobscur que vol ser rememoratiu i només és convencional; temes i estil que li van valer, el 1890, el ‘Prix de Rome’ i cinc anys a la Villa Medici. I la visita gairebé acaba amb un llenç molt gran del 1935, un retrat col·lectiu dels trenta-vuit senyors seriosos que aleshores poblaven l’Acadèmia Francesa, que celebrà així el seu 300 aniversari. El principal interès d’aquesta col·lecció de caps és que avui en reconeixem molt pocs: alguns per motius intel·lectuals –Bergson, Valéry i Mauriac–, d’altres per motius més fatals –Pétain-, de qui Devambez va pintar, l’any 1932, un retrat de cos sencer, que l’exposició s’absté de mostrar”.
Cal dir que el Pétain de 1932 no era el que ara recordem. Encara no havia passat el que va passar, i el retrat no té el significat que tindria si hagués estat fet deu anys després. Em sembla que a Devambez se’l podria situar a l’esquerra: va il·lustrar llibres de Zola i va pintar quadres històrics rememorant la Comuna de París. En té un, al Musée d’Orsay (La charge, que recorda La càrrega de Ramon Casas), és una impressionant panoràmica de dalt a baix de la càrrega d’una brigada de policia contra una manifestació (probablement dreyfusards) en el Boulevard Montmartre de 1902.
Però el principal interès de la pintura de Devambez (ultra el fet de mostrar que la professionalitat -l’ofici- ha desaparegut pràcticament en l’art en voga dels nostres dies) és que subministra una cosa especial i peculiar: la visió del futur que tenia aquell pintor del passat. Transmet el seu entusiasme meravellat pel món nou que la naixent aviació anunciava, que veia com un avenir icarià i ingenu (no preveia la Gran Guerra del 14–18). Són “vues aéronautiques” d’una gràcil i il·lusionada modernitat, d’una vivesa i un optimisme que cap fotografia o film de l’època ens podrien transmetre.
A un altre utòpic, Mario Payeras, li hauria agradat aquesta pintura. Guerriller durant bastants anys a Guatemala, mort a Mèxic el 1995, va escriure un llibre (“Latitud de la flor y el granizo“), en el que somniava la societat futura, i ón podem llegir això:
”En una geografía de vientos regulares es factible aprovechar las mareas de la atmósfera y regularizar el transporte por globo, sin saturar con química los caminos fluviales ni atronar con motores los laberintos del aire”.
Les premonicions dels pintors i dels poetes no són exactes, però -qui sap?- potser poden encertar-la. El futur ho dirà.
P.S. – El 26 de juliol de 2016, un avió tripulat va donar la volta al món sense la utilització de combustibles, només amb energia solar. Els seus dos pilots eren els enginyers André Borschberg i Bertrand Piccard. Aquest darrer, que feu aterrar el Solar Impulse a l’aeroport d’Abu Dhabi (després de 17 escales i 48.000 kilòmetres) és nét i fidel hereu del professor Tornassol.
O, més ben dit, del personatge real en el que s´’inspirà Hergé: el suís Auguste Antoine Piccard (1884–1962), físic i inventor, que en una càpsula pressuritzada penjada d’un globus, ascendí cel amunt fins els 15.971 metres d’alçada el 1932, i que el 1953 baixà a una profunditat oceànica de 3.150 metres, dins d´’un batiscaf, l’enginy submarí que inventà el 1937.
