De l’Ernest Lluch en podríem fer el nostre màrtir i aixecar-li monuments, si no fos que fent-ho el trairiem. No en tenia cap ganes, de ser màrtir. D’ell es pot dir el què el jurista Piero Calamandrei expressà en l’Assemblea constituent italiana de 1947, evocant els morts de la resistència antifeixista: «Van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’un treball quotidià a acomplir (…) Els nostres morts, en realitat, demanen bastant poc: que no els traïm».
En qüestions d’ètica, deia el filòsof Janquélévitch, val més ser seriós que sublim. És precís no perdre això de vista: els màrtirs no tenen la raó pel fet de ser-ho (altra cosa són les víctimes, que la tenen siempre al seu costat). «Que els màrtirs provin la veritat d’alguna cosa», deia Nietzsche, «és tan fals que jo negaria que hi hagui hagut mai un màrtir que tingués res a veure amb la veritat. El to amb què un màrtir proclama allò que considera veritable ja expressa un nivell tan baix de probitat intel·lectual, una incomprensió tan obtusa de la qüestió “veritat”, que no cal refutar mai un màrtir». Lluch no tenia raó per haver estat assassinat. Va ser assassinat perquè tenía raó.
Si per tal de no oblidar s’han de fer monuments, més val fer-los als assassins. A Cuneo, una ciutat del Piemont on se celebra un mercat a l’engròs de vaques i bous opulents, que amb l’Ernest Lluch i l’Andrés Garcia de la Riva vam visitar fascinats fa molts anys, hi ha un sorprenent monument al general Kesselring. Durant la segona guerra mundial, Kesselring fou el comandant de les forces alemanyes a Itàlia. Jutjat per crims de guerra i condemnat a mort el 1947, li fou commutada la sentència. El 1952 va ser alliberat per raons de salut. Retornat a Alemanya, presidí una organització d’exmilitars d’extrema dreta, la «Verband deutscher Soldaten», i va declarar a la premsa que «els italians haurien d’estar-li agraïts i fer-li un monument».
Piero Calamandrei li respongué amb un poema (“Lapida ad ignominia”) que fou inscrit en el marbre del monument de Cuneo:
“El tindràs
camarada Kesselring
el monument que ens demanes.
Però amb quina pedra es farà
ho decidirem nosaltres.
El farem amb la pedra
que s’anomena
ara i sempre
Resistència».
L’esperit de resistència no l’hauríem de reduir al combat contra el feixisme. L’hauríem d’aplicar també al deliri dels fanatismes i fantasmagories, de les megalomanies, de les idees grandioses.
L’hauríem de fer servir per vèncer el vertigen de deixar-nos arrossegar, com deia Robert Musil, «primer per una gran idea, després per una més gran, després per una encara més gran, i després per altres, contínuament».
Addicció insana i perillosa, continúa Musil:
“Imagina’t que beus aiguardent, em segueixes? En certes ocasions s’agraeix. Però en beus més, i més i més, em segueixes? Arriba el ‘delirium tremens’ i finalment els funerals d’Estat, i a la teva tomba el senyor rector acabarà exalçant el teu ferri sentit del deure”.
Espléndido el artículo de Obiols. A Lluch le habría encantado. Perdón por escribir en castellano pero mi catalan escrito no resiste la ortografía