CatalunyaPortada

Raimon Obiols: “Franquisme sociològic”

Per justificar un exabrupte poca-solta i insultant (ha escrit que “Montilla és el president que Franco somiava“), un eurodiputat convergent s’ha queixat del poc cas que li fan alguns periodistes (“no tenen interès en la creixent i influent feina que es fa al Parlament Europeu i en la qual estic participant directament”) i ha acabat dient: “No em negareu que aquest periodisme dóna incentius racionals creixents per veure qui la diu més grossa..”.

Efectivament, no li negarem. Una prova la tenim en el ressó que han tingut les frases de l’honorable eurodiputat. Que en alguns mitjans es premien les sortides de to és evident. Però això no autoritza a dir qualsevol cosa. I sobretot, cal pensar en les conseqüències d’allò que es diu.

Aquests dies, a Gainesville, un poblet del Estats Units, el reverend Terry Jones, que dirigeix una comunitat cristiana fonamentalista d’una cinquantena de membres, ha proposat cremar alcorans en commemoració de l’11-S. Ha convertit el seu poblet de Florida en un focus mediàtic mundial. Però les conseqüències han estat nefastes. Ha aixecat una onada d’indignació dels musulmans de tot el món, lògicament ferits, obligant el general Petraeus, cap de les forces internacionals a l’Afganistan, a dir que “estava molt inquiet per les possibles conseqüències d’aquesta iniciativa”. Petraeus ha demanat al pastor de Florida que deixi de fer el tanoca o que assumeixi la responsabilitat de les seves provocacions. La premsa diu que el reverend “s’ho està pensant“. Però de moment ja ha tingut els seus quinze minuts de glòria mediàtica mundial. Al preu d’un mal considerable. Les conseqüències de l’ús desimbolt dels “incentius racionals creixents” a “qui la diu més grossa” poden ser desastroses.Parlar de “franquisme sociològic” a propòsit del President de la Generalitat i dels electors i electores del PSC, encara que es vulguin carregar les culpes a l’afany sensacionalista d’alguns periodistes o que s’invoquin els “incentius racionals” per sortir als mitjans, no és decent; sigui dit això sense cap prurit de superioritat moral, sinó per responsabilitat elemental. Alguns hagin sortit al pas d’aquestes declaracions de l’eurodiputat. Carod-Rovira ha dit que es tracta d’una “ofensa a Catalunya i a les seves institucions“. Miquel Sallarés ha dit que “no pot titllar més que d’intolerable” el que ha escrit l’eurodiputat convergent. Tenen raó i han anat al fons de la qüestió, que no és únicament el respecte a les persones, sinó el respecte al país, a les nostres institucions i, sobretot, a la unitat del nostre poble. Aquesta és la qüestió fonamental, com ha assenyalat Sellarès, que ha afegit: “s’ha d’anar molt en compte per mirar de no dividir el país”. Per Carod-Rovira, les paraules de l’eurodiputat de Convergència, “són un torpede a la línia de flotació del model de convivència nacional, basat en la unitat civil del poble de Catalunya, per sobre dels seus orígens”. Referint-se a aquests sectors de ciutadans i ciutadanes de Catalunya que l’eurodiputat convergent qualifica de “franquisme sociològic”, un col·lega seu de la Fundació del senyor Prenafeta ha parlat de “white trash pura i dura“…White trash? “Púrria blanca, marginal, pobra, potencialment criminal“, diuen els diccionaris nord-americans. Comentant l’ús d’aquest exabrupte, Antoni Puigverd ha encapçalat un dels seus articles amb un “Compte amb el foc!”, que tothom hauria de saber escoltar.

Notes de Brussel·les

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button