Portada

Jordi del Río: Rinascita

Gran jornada de debat ahir dissabte en  l’assemblea general de Nou Cicle a la sala gran de la casa de Cal Mata a Saifores. Davant de la gran demanda de participació, a que la gana ens enstrenyia i a que  molts de nosaltres havíem d’incorporar-nos a la tarda a la campanya electoral, vaig decidir cedir el meu torn de paraula per tal que companys sempre  interessants com en Quico Trillas, Toni Comín i Marta Junqué poguessin encaixar la seva. És per això que avui em sento motivat a escriure unes petites reflexions al flaire de l’assemblea d’ahir.

Dos paraules, dos reflexions. En primer lloc constatar una certa incapacitat pedagògica: la que patim els socialistes catalans en l’actual conjuntura política per explicar una de les paraules claus que tenim a sobre de la nostra taula : el federalisme. Deia el meu admirat, literàriament parlant, Jorge Luis Borges que “les coses més evidents són les més difícils d’explicar i definir”. Aquesta reflexió ens portaria a la conclusió de que els federalistes tenim l’obligació d’una excel·lència en la seva explicació i en la dels seus agents prescriptors o emissors. Tinc dubtes sobre si, en aquesta doble vessant, aquesta excel·lència s’està produint. Dit això totalment d’acord amb en Quico Trillas: si no som nosaltres els primers en abraçar-nos a aquesta fe, si som nosaltres,  els socialistes, els que ens plantegem dubtes en relació al federalisme, anirem malament.

Alternativa. Aquesta seria la segona paraula sobre la que m’agradaria abocar una petita reflexió. Des del meu modest parer, alternativa esdevé una paraula amb connotacions de monopoli, de solució única i que en bona part avalaria, i això ja no té remei en el curt termini del 25 de novembre,  la disgregació de l’esquerra. Però si que podria tenir remei a partir del proper 25. Crec que més que mai es fa necessària la unió de l’esquerra nacional, partits i moviments de base per tal de començar a donar amb força la batalla ideològica i cultural a la possible hegemonia del nacionalisme conservador a Catalunya. Un nacionalisme fatxenda clarament vinculat als negocis. Això és el que fa, entre d’altres escandalosos episodis, el principal estratega de Convergència, el senyor David Madí, compartint taula com a president del Consejo Asesor de la Empresa Nacional de Electricidad (ENDESA) amb Borja Prado impulsor de la unitat entre les editorials d’El Mundo i ABC per tal de crear el principal grup editorial, i evidentment conservador,  de l’Estat. No sé si els autoanomenats “progres” que han signat un manifest per al senyor Mas són conscients d’això. Potser sóc un ingenu i el que els  ha motivat a signar és precisament aquesta connotació clientelar de Convergència.

Per acabar, crec que seria un greu error menystenir la crisi del PSC i la possibilitat de lleial incidència en la seva regeneració. Sense un PSC fort, plural i unit però no d’obediències cegues, serà difícil aquesta unitat de les esquerres. Seria injust no reconèixer que des del passat desembre ja s’han fet passes, segurament insuficients,  en aquesta direcció però el calendari ha estat cruel. El passat Consell Nacional un històric dirigent del PSC s’acostava a mi amb aquestes paraules : “Si abans de l’estiu algú m’hagués certificat que el nostre programa avalaria conceptes, entre d’altres,  com el del dret a decidir que contempla ara el nostre programa electoral no m’ho hagués cregut”. Per altra banda s’ha instal·lat amb una certa normalitat el vot particular fruit del clima de debat i contraposició d’idees que el propi primer secretari ha instal·lat en les executives. I com es va poder comprovar també en la passada manifestació de l’onze  de setembre a la que van assistir sense originar cap terratrèmol polític, més enllà d’alguna superficialitat mediàtica, membres de l’actual direcció. Un grup important de joves dirigents, des de dins, Laia Bonet, Rocío Martínez-Sampere, Joan Ignasi Elena, Jordi Martí, Fabián Mohedano… i des de fora de l’executiva, Toni Comín, Marta Junqué, Èric Gómez, Maria Freiria… entre molts d’altres configuren un grup cridat a fer un relleu generacional en sintonia amb les noves respostes que ens interpel·len als socialistes catalans. En aquest sentit, la necessitat d’imaginar noves respostes, un reconeixement a un dels principals ideòlegs en actiu del PSC, Jordi Homs, la intervenció més aplaudida pels més de 120 assistents a  l’Assemblea d’ahir.

Després de gairebé 28 anys de militància socialista, molts d’ells des de posicions polítiques no precisament còmodes, la mirada del meu amic i gran socialista Xavier Ramell,  amb qui mantinc des de fa temps una fèrtil discrepància dialèctica i al que ahir tenia físicament enfront, m’anima a considerar que seria un error de conseqüències gravíssimes que el PSC després del dia 25 comencès un procés d’auto immolació estèril. Com seria un error refugiar-se en particulars Palaus d’hivern des de posicionaments de catenacció. Siguin el que siguin els resultats, hem de continuar avançant junts per Catalunya. Ara toca fer campanya, jo la faré fora de Barcelona donat que la meva federació ha considerat que seria més útil en altres demarcacions. Ara toca vèncer les enquestes. Podrem. I a partir del 26 , en cos i ànima,  ens podrem dedicar a treballar en un, segurament inevitable,  procés de reconstrucció política del nostre projecte. A mi m’agrada anomenar-lo en italià: Rinascita. Em sona excitant, gairebé sexual.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button