Portada

Jordi Casanova: Actualitzar el compromís nacional del PSC

El PSC va néixer amb la voluntat de ser, des de la seva posició d’esquerra, el partit de la cohesió social i nacional. I amb aquesta voluntat va ser capaç de llegir quina era la realitat catalana i d’oferir una proposta que des d’aquesta realitat plural permetés avançar col·lectivament en la realització i consolidació de la nostra comunitat nacional. Alguns haguessin preferit estirar més i altres haguessin preferit que no avancéssim tant. Però precisament perquè defensem l’existència de Catalunya com a nació, és des d’aquesta realitat nacional que definim el nostre projecte. I avui podem dir, mirant enrere, que la nostra aposta ha estat un èxit. Sense el PSC, Catalunya com a poble, no hauria avançat com ho ha fet en la consolidació de la seva realitat nacional. Qui perd els orígens perd la identitat i convé recordar d’on venim, en quin estat de devastació nacional ens va deixar la dictadura, per valorar on som i els perills i amenaces que hem conjurat. Ja sabem el preu que el PSC ha hagut de pagar per la nostra opció, però això formava part de la missió que assumíem i de la nostra voluntat de servei al país. I la confiança que els electors posaven en les nostres mans ens reafirmava en el compromís que havíem adquirit en llegir la realitat del país i oferir una proposta de cohesió acceptada per la seva majoria.

Avui també i com ho ha estat des de la constitució del PSC, la nostra és una proposta política per a la nostra societat, la societat catalana. Una societat canviant, la realitat de la qual hem de saber llegir amb ulls d’avui, una societat que ja no és com era quan es va constituir el PSC. Partits que es plantegen objectius sectorials o que es proposen actuar com a revulsiu o com a contrapès, poden, i de fet accepten, una posició minoritària. Però si el PSC vol ser el partit de la cohesió social i nacional no pot ser que tingui només 28 diputats al Parlament de Catalunya! Aquesta realitat invalida el seu projecte. Ens cal llegir la nova realitat catalana, en la seva evolució fins i tot en direccions diferents o contraposades. Ens cal saber escoltar i ens cal saber entendre el que escoltem. Però també ens cal fer propostes i en un ambient hostil ens cal defensar i lluitar per les nostres idees.

S’argumenta sovint que com a partit socialista ens cal evitar entrar en el debat identitari, que aquesta és una trampa d’aquells que amb aquesta excusa combaten les nostres propostes per una societat més justa i solidària. I tenen raó en que ens volen parar aquesta trampa. Però precisament ho poden fer perquè la voluntat de poder viure lliurament la seva condició nacional de catalans és molt majoritària entre els ciutadans de Catalunya. I només oferint una proposta que també contempli aquesta voluntat podrem avançar cap a una societat més justa i solidària. Es una condició no suficient però si necessària per al nostre projecte.  El nostre va ser i ha de tornar a ser el partit dels socialistes de Catalunya, de tots els socialistes de Catalunya. I per això, ara com abans, hem de fer una proposta que, també pel que fa a la nostra realitat nacional i a la seva organització, ens permeti retrobar-nos amb una amplia majoria del país. Fins ara, aquest element ha estat representat per la proposta d’una Espanya federal. Però avui, després dels anys de democràcia, ens cal reconèixer el fracàs sistemàtic d’aquesta proposta en una Espanya on els federalistes són tan escassos fora de Catalunya. No es tracta de deixar de ser federalistes perquè aquesta proposta sigui minoritària. No, més aviat es tracta de que des de Catalunya no podem forçar a la resta d’Espanya a acceptar un model federal si no el consideren l’idoni. I malgrat l’opció federal és encara forta entre els catalans, fins i tot potser majoritària, també és veritat que entre molts d’aquells que la defensem hi ha el convenciment que no és possible, que avançar per aquest camí ens duu a un carreró sense sortida, a donar-nos cops contra la mateixa paret una i altra vegada.

Per tant, crec que és hora de que el PSC, per ser fidel als seus propis orígens i objectius, afronti la realitat de la societat catalana d’avui, en tota la seva pluralitat, i formuli, segons aquests nous paràmetres, una nova proposta al servei de la cohesió social i nacional de la Catalunya actual. Per a mi, aquesta proposta s’hauria de basar en els següents punts.

1. El fonament de l’organització política de Catalunya no és tant una qüestió de relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya sinó d’acord entre els ciutadans de Catalunya. Des del meu punt de vista, que sé que no és compartit per molts independentistes, el major obstacle per als que defensen la independència no ve de “Madrid” sinó de la falta d’una àmplia majoria de ciutadans de Catalunya que la recolzin. Si aquest fos el cas, seria imparable. Implícit en aquest punt hi ha el reconeixement del dret d’autodeterminació, entès com el dret a decidir què és el que els catalans volem. Un dret d’autodeterminació que el PSC hauria de posar al servei d’un model acceptat per una amplia majoria. Un model no acceptat per mera resignació, sinó com a punt d’encontre on els anhels de la majoria dels catalans s’hi trobin ben acomodats. I penso que aquesta amplia majoria és possible.

2. Per a la Catalunya d’avui, la nostra proposta no hauria de plantejar-se en termes d’elecció entre dues identitats presentades com antagòniques, o catalana o espanyola. A nivell individual, cada ciutadà català té les seves referències clares (o no) però no es tracta de decidir sobre definicions individuals, sinó de triar una organització política que ens faci avançar col·lectivament com a poble. Les enquestes diuen que el grau de compromís entre aquestes dues identitats per part dels catalans ha anat avançant globalment reforçant la component catalana i disminuint-ne l’espanyola. Però no volem ni ens podem permetre perdre per a la causa del catalanisme aquells conciutadans que entenen la seva identitat catalana lliurement associada en un major o menor grau amb la seva identitat espanyola. D’altra banda, aquest “desplaçament majoritari” no està en contradicció amb la constatació  d’un augment d’aquells conciutadans que només s’identifiquen amb la identitat espanyola. O sigui que ves a saber que passarà en el futur i com caldrà organitzar políticament aleshores la societat catalana. Però ara per ara una proposta de cohesió social i nacional no pot formular-se a partir d’aquest antagonisme.

3. La qüestió econòmica no pot ser el punt central de la reivindicació nacional. Es evident que qualsevol plantejament de relació amb la resta d’Espanya ha de tenir en compte el component econòmic, perquè en el fons el que planteja la reivindicació del pacte fiscal és quin és el marc territorial en que s’exerceix la solidaritat o la redistribució. Així, aquells que parlen de l’espoli fiscal que sofreix Catalunya no acceptarien mai que la distribució de la despesa pública a l’interior de Catalunya pogués ser definida com un espoli de les comarques que generen més riquesa per part d’aquelles que en generen menys. Una afirmació nacional basada en la mera reinvindicació econòmica corre el perill d’acabar per desvirtuar-se en una deriva populista.

4. Ens caldria posar l’èmfasi no en un model d’Estat per Espanya sinó en aquelles competències i atributs que volem per Catalunya. Trobo particularment interessant l’evolució que en aquest camp va formular el president Maragall en deixar la presidència de la Generalitat.  Que la resta d’Espanya s’organitzi com consideri més convenient, el nostre objectiu és el d’un marc organitzatiu per a la relació de Catalunya amb l’Estat.

5. Considerant tots aquests paràmetres crec que avui la proposta que el PSC pot oferir per a la consolidació i cohesió nacional de Catalunya és la de l’establiment d’una confederació entre Catalunya i la resta de l’Espanya. Aquesta proposta té per a mi l’avantatge de representar un salt endavant, que pot ser clarament assumit per una amplia majoria plural i diversa dels catalans. Evidentment, aquesta opció implicaria que una àmplia majoria del Parlament de Catalunya demanés una reforma de la constitució que permetés aquest confederació. I segur que aquesta reforma trobaria una forta oposició al Parlament espanyol. Però la resta d’Espanya hauria de tenir molt clar que potser també seria l’última oportunitat per aquells que defensen Espanya com a un únic estat. Seria aleshores que la resta d’Espanya caldria decidir si està interessada en mantenir la unió amb Catalunya en les condicions que els catalans desitgen. Aquesta ja no seria una decisió de Catalunya sinó de la resta d’Espanya. Per a mi aquesta proposta té la virtualitat de qualsevol de les respostes a la nostra pregunta ajudaria a dotar d’una nova organització política a Catalunya. La resta d’Espanya acceptarà les condicions en que la majoria dels catalans volem ser acceptats? Des del meu punt de vista la resposta afirmativa seria la més beneficiosa per a Catalunya i per això val la pena formular la proposta. Però com a mínim una resposta negativa deixaria les coses clares i potser generaria una nova àmplia majoria a Catalunya.

Economia i Progrés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button