EspanyaPortada

Francisco Longo: Schumpeter i el mapa polític

eleccionsJoseph Alois Schumpeter va popularitzar el concepte de destrucció creativa com un fet consubstancial a l’economia capitalista: la competència en els mercats destrueix a les empreses menys eficients en benefici dels qui són capaços d’innovar i adaptar-se als canvis. Aquests processos -que destrueixen i creen valor al mateix temps- serveixen per regenerar i dotar de vitalitat al sistema econòmic. Per això, el proteccionisme comercial, les subvencions recurrents a activitats econòmiques no competitives i, en general, les intervencions limitadores de la competència són contraproduents, ja que perpetuen sistemes de producció ineficients i bloquegen la innovació i la competitivitat dels països. Amb uns o altres matisos, les idees de l’autor austro-americà s’han incorporat al paradigma dominant en el pensament econòmic contemporani.

En el sistema polític espanyol semblen bufar vents schumpeterians. L’última enquesta del CIS mostra -confirmant tendències molt marcades dels últims mesos- fortes pèrdues de la “quota de mercat” dels principals partits, del Govern i de l’oposició, que apunten a una implosió del mapa polític forjat al llarg de les últimes tres dècades. Hauríem de, traslladant a l’anàlisi polític l’esquema pensat per a l’economia per Schumpeter, felicitar-nos? Assistim a un procés de renovació que tindrà efectes revitalitzadors del sistema democràtic?

Així podria semblar a primera vista, si ens fixem en l’exercici recent dels partits afectats. Situats en l’epicentre de la nostra crisi institucional, els grans partits evidencien seriosos problemes. La seva eficiència adaptativa -o, dit d’una altra manera, la seva capacitat per metabolitzar sense fractura els processos de canvi que sacsegen la societat espanyola- es troba sota mínims. Incapaços d’elaborar discursos creïbles davant la crisi, de generar consensos llargament reclamats per la ciutadania, de combatre la corrupció a les seves files, de produir lideratges de bona qualitat i de renovar les maneres de la política, el PP i el PSOE es veuen, d’un manera tant accelerada com explicable, abandonats pels electors. El que alguns observadors creuen veure en els sondejos és la imatge d’un ineficient i rovellat duopoli polític a punt de veure’s democràticament escombrat per saludables vents de canvi. No obstant això, els dubtes sorgeixen si pensem en les conseqüències.

Quan intentem anticipar els efectes d’aquesta presumpta “destrucció creativa”, no sembla gens clar que, una vegada consumada l’etapa destructiva, la dimensió innovadora del fenomen ofereixi, aplicada al sistema polític, les promeses que se li atribueixen quan s’aplica a l’economia. Dos perills almenys amenacen a la cantonada. El primer és la fragmentació del mapa polític. Una democràcia de bona qualitat ha d’acollir i representar la pluralitat d’expectatives i preferències dels ciutadans, però també integrar aquesta diversitat social en arranjaments institucionals que facilitin governs eficaços. A Espanya, el debilitament de les forces majoritàries, unit a la baixíssima capacitat del sistema polític per produir pactes i coalicions estables, fan témer escenaris de difícil governabilitat, contraindicats en el context econòmic en què ens trobem.

El segon perill, encara més greu, és l’emergència dels populismes. Com ens mostra Itàlia -i abans, més limitadament, Grècia- la crisi facilita l’entrada en joc de forces situades fins avui extramurs del sistema polític, alimentades del descontentament amb les elits tradicionals, portadores d’un discurs de confrontació elemental -si no directament antipolític- i mancats de la capacitat per vertebrar o participar en governs sòlids.

Com ha posat de manifest la ciència política almenys des de Michels, el principal perill de degeneració dels partits consisteix en la petrificació, la captura pels aparells i l’adopció d’un comportament autoreferencial, poc sensible al canvi social i les seves exigències. Tot això ens sona familiar a Espanya aquests últims anys. En la percepció de molts, les forces polítiques majoritàries s’han anat convertint en actius deteriorats, i la demoscòpia ens mostra que aquesta pèrdua de valor es trasllada ja amb claredat al mercat electoral. No seran pocs els qui destaquin el merescut del desastre i enalteixin el seu potencial de refundació del sistema.

Però en realitat, traslladar l’anàlisi schumpeterià a la política és molt arriscat. Malgrat la seva deterioració, els grans partits són peces valuoses del sistema polític que faciliten l’alternança i la renovació dels lideratges en un marc d’estabilitat raonable. No fa molt el destacava en aquestes mateixes pàgines Julio Sanguinetti, parlant d’Amèrica Llatina i al·ludint als processos electorals recents a Mèxic o Paraguai. Per això, per al funcionament del conjunt, segueix sent preferible renovar a destruir-los. Un conservacionisme intel·ligent del nostre ecosistema de partits apostaria per invertir l’energia social necessària en la seva transformació -una nova regulació legal dels partits sembla, en aquest sentit, imprescindible- en comptes de celebrar la desintegració del model. Llevat que la intenció sigui pescar en aigua tèrbola, és clar.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button