Espai socialistaPortada

Carles Castro: Les abraçades trencades

cavallÉs fàcil dir-ho. Pocs partits mereixen tant el que els està passant com el dels socialistes catalans. D’altres, en canvi, no mereixen res dels que els passa perquè tampoc han fet res per aconseguir-ho. Fa un any, alguns ni tan sols existien. Però el socialisme català… ah, el socialisme català, aquest intrús a qui ningú esperava el 1977 i que va embastar des de llavors una història d’èxit que es va anar pansint poc a poc sense que ningú fos capaç de evitar-ho. I tot i així, pocs han treballat tant per l’autodestrucció del PSC com els seus propis dirigents, obsessionats amb el control, encara que no precisament el de qualitat.

Sí, és clar, els socialistes es queixen d’un tractament desigual des dels mitjans públics i privats. Argüeixen que amb ells s’ha utilitzat una molt diferent vara de mesurar i que se’ls ha exigit o se’ls ha criticat amb una ferocitat que no s’emprava amb altres formacions davant d’actuacions similars. Però, en fi, ningú té la culpa que alguns dels seus màxims dirigents resultessin tan expressius com una paret de formigó o de que cometessin l’error d’associar-se amb grups sorollosos i inestables, incapaços de teixir un relat sòlid i coherent.

Ara bé, el veritablement important és si la societat catalana es mereix la destrucció d’una alternativa de centreesquerra amb una visió realista de les possibilitats d’autogovern. I sobretot, què perd i què guanya Catalunya amb la voladura del socialisme?

Si cal fer cas a molts del que es van emprar a fons en aquesta demolició, els beneficis serien incalculables. Al cap i a la fi es tractava de desemmascarar a un cavall de Troia de l’espanyolisme, com si l’estratègia històrica del PSC no respongués als desitjos dels seus centenars de milers de votants o com si aquests tinguessin els mateixos objectius i sentiments que els d’Esquerra republicana.

És clar que, a dia d’avui, alguns dels quals fustigaven sense pietat el catalanisme espanyol del PSC contemplen espantats les marques de substitució que omplen el seu buit. Fins a mitjans de la dècada passada, la principal alternativa al nacionalisme pragmàtic de CiU era una formació que, amb més o menys encert, defensava la millora gradualista de l’autogovern i no expressava cap dubte sobre els senyals de la identitat cultural catalana i els seus principals suports: la immersió lingüística i l’ús del català com a llengua pública en totes les institucions.

A més, el PSC generava propostes ambicioses que atreien inversions públiques i privades i que col·locaven a Catalunya i a la seva capital al món: els Jocs Olímpics del 92 o, malgrat les seves deficiències, el Fòrum de les Cultures del 2004. I des del punt de vista de l’oferta política local, el socialisme català defensava -amb vigor canviant, això sí- un projecte d’Espanya des de Catalunya (capaç d’abraçar a molta gent amb identitats creuades) i no un projecte d’Espanya per a Catalunya (amb molta menys capacitat de convocatòria).

A la vista d’aquest balanç resulta incomprensible la ferotge animadversió que tants actors polítics i mediàtics van mostrar cap al PSC i cap a alguns dels seus líders, amb Pasqual Maragall com a paradigma d’aquesta política destructiva. És veritat que aquest últim podia desplaçar del Palau a modèlic Jordi Pujol, per la qual cosa el nacionalisme havia de defensar-se políticament, però no sembla que el resultat d’aquest obscè enderroc acabi beneficiant tan sols als seus principals promotors.

D’una banda, l’erosió implacable del “socialisme botifler” ha propiciat l’aparició d’ascendents formacions neolerrouxistes d’àmbit català, disposades a convertir la frontera invisible de la llengua en un element de conflicte i divisió. I el projecte d’Espanya per a Catalunya consisteix en apel·lar als tancs i la Guàrdia Civil quan un sector central de la societat catalana expressa aspiracions que van més enllà de l’statu quo constitucional.

En definitiva, s’ha substituït un suposat cavall de Troia que destorbava en l’escenificació de l’apoteosi victimista per un explícit enemic del catalanisme: un espanyolisme català sense cap complex democràtic, com el follet escapat del’ampolla. Una operació genial per a la convivència perquè aquests altres no governaran mai Catalunya. El de menys és la salut mental del país i que més d’un terç de la població catalana pugui arribar a sentir-se tan marginada políticament com si visqués en una sucursal andorrana de Sud-àfrica.

És clar que per l’altre costat el panorama no resulta molt més encoratjador. Si una de les dues meitats de la societat catalana (la qual aposta per mantenir la relació amb Espanya) s’ha trencat en diversos trossos, amb creixent protagonisme del més tallant, l’altra meitat viu sotmesa a la estèril competència entre dues forces que es disputen la versió més genuïna del somni independentista (però també i, sobretot, el poder). I, d’aquesta manera, amb totes les energies posades en recrear un somni que encara no ha calculat exactament els seus suports (calia esperar per fer-ho fins al 27 de setembre?), El país amb prou feines dedica atenció als greus problemes que condicionen la seva futur.

El resultat és una Catalunya sumida en una guerra que difícilment pot guanyar, estancada i sense projectes ambiciosos ni preocupacions d’envergadura (aquí està com un magnífic exemple el debat sobre els inconvenients que suposa per al calçat de taló el nou enrajolat barceloní). I les expectatives no conviden a l’optimisme. Al contrari: el final del trajecte són unes institucions cada cop paralitzades per la fragmentació política i per la irrupció de formacions radicals (que es nodreixen del desballestament del socialisme) més capacitades per a la protesta que per a les propostes viables.

La capacitat de gestió i el nivell dels projectes que poden sorgir de semblant galimaties són perfectament descriptibles. Un país que somia amb un gran salt endavant es condemna a la impotència operativa (o un permanent estat de convulsió estàtica). Felicitats. Alguns dels que somiaven amb que la destrucció del centreesquerra català i la seva seqüela d’abraçades trencades convertirien a Catalunya en Holanda, acabaran despertant a Bèlgica. El que no està clar és si a l’Europa del sud un país pot suportar 589 dies sense govern (o amb el pitjor dels governs) i pot conquistar el futur amb la meitat de la població detestant políticament a l’altra meitat.

Bloc de Carles Castro a La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button