Portada

Antoni Comín: L’última oportunitat

En un article publicat en aquestes mateixes pàgines a finals del 2009, titulat La penúltima oportunitat, escrivia Josep Ramoneda: “Alguns juristes i alguns mitjans de comunicació tendeixen a confondre la legalitat amb la realitat, com si el que la llei no autoritza no existís, almenys fins que la llei canviï. La llei regula la realitat, però no la substitueix. Per molt que ho digui la Constitució, no hi ha llei que pugui negar que una àmplia majoria del Parlament català consideri que Catalunya és una nació”. I concloïa amb un vaticini obvi, que s’ha complert mil·limètricament: “Si el pacte polític de l’Estatut es frustra i no es canalitza per altres vies, l’independentisme es consolidarà a Catalunya i el risc de polarització serà alt”.

Una part important de la societat i la política espanyoles no van entendre -o no van voler veure- que amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut el pacte constitucional de 1978 quedava gairebé trencat a Catalunya, mancat de la mínima autoritat que tota Constitució necessita per ser efectiva, per més que estigui en vigor. El recurs del PP i la sentència van obrir un perillós conflicte de legitimitats: s’enfrontaven la voluntat democràtica del poble català, expressada en el referèndum d’aprovació d’un Estatut prèviament votat en Corts, amb l’ordenament constitucional. La mateixa Constitució que en el seu moment va rebre un suport majoritari dels catalans, ara, per a molts d’ells, quedava segrestada per una lectura extremadament restrictiva, molt allunyada de l’esperit de la Transició, feta per un tribunal partidista que actuava més aviat com a tercera cambra. I, per tant, deixava de valer.

De tot el nostre edifici constitucional, la possibilitat que el Constitucional modifiqui un Estatut aprovat prèviament en referèndum és, probablement, la peça pitjor dissenyada. I va ser en base a aquest error garrafal del disseny constitucional que es va qüestionar la voluntat democràtica d’una societat com la catalana que -encara que no sigui reconeguda legalment com un subjecte de sobirania separada- es considera a si mateixa nació d’una manera molt majoritari. Aquest metafòricament, el vaixell constitucional s’encastava contra el donem català pel punt més feble del casc: no és estrany que, d’aquest xoc, la damnificada és la Constitució, tant o més que les aspiracions catalanes expressades a l’Estatut.

Abans de la sentència, una gran part dels catalans podia acceptar que Catalunya forma part d’Espanya perquè així ho estableix la Constitució. A partir de llavors, això deixava de ser suficient. D’aquí a la necessitat d’un referèndum hi ha només un pas. Després de la sentència, una àmplia majoria dels seus ciutadans considera que Catalunya només ha de seguir a Espanya si així ho decideixen ells mateixos lliurement.

Avui l’independentisme és una marea que creix a Catalunya de manera indiscutible, tant o més abundant entre les classes mitjanes i treballadores i entre els intel·lectuals d’esquerres que entre les classes benestants i el pensament conservador. Al meu entendre, a Espanya només li queda una oportunitat per evitar la separació: posar sobre la taula una nova Constitució, que substitueixi l’avui malmès pacte del 1978 i que dibuixi un model territorial inequívocament federal, que assumeixi plenament la plurinacionalitat de l’Estat i, per tant, l’asimetria.

Una Constitució amb el que les línies mestres, pel que fa a Catalunya, serien: el seu reconeixement com a nació, un dèficit fiscal raonable, de no més del 4 o 5% del PIB, una distribució de competències clara, basada en el principi de subsidiarietat i en la clàusula dispositiva, l’establiment d’uns principis que regeixin i justifiquin l’asimetria competencial entre les diferents comunitats federades, un Senat veritablement federal, però compatible amb un alt grau de bilateralitat en les relacions entre Catalunya i el govern central, el reconeixement del català com a llengua oficial de l’Estat i, per tant, el seu ús normalitzat en les principals institucions del mateix, una inversió en infraestructures territorialment equilibrada, un poder judicial estructurat federalment, i algun element simbòlic, com seria distribuir les institucions de l’Estat entre les diferents capitals del país -de manera que Barcelona fos seu, com a mínim, del Senat-.

Però, sobretot, aquest nou pacte constitucional hauria de reconèixer i blindar jurídicament això que alguns anomenen dret d’autodeterminació i altres dret a decidir: la possibilitat de triar la lliure adhesió a aquesta Espanya federal o separar-se’n per constituir un nou Estat. Hi ha qui considera que el reconeixement d’aquest dret va molt més enllà del federalisme, mentre que trenca la unitat de la sobirania, es dirà que és un element més propi d’un model confederal i que ambdues coses -federalisme i confederalisme- són incompatibles. Es podria replicar que hi ha una certa concepció del federalisme que entén la federació com “unió en llibertat”.

Però, més enllà de les qüestions terminològiques, la regulació constitucional d’aquest dret, en el cas d’Espanya, és una peça imprescindible per assegurar que el model federal funcioni correctament. Perquè en un país que ha demostrat sobradament una notable manca de cultura federal, el dret de les parts a abandonar el conjunt seria l’única garantia que el pacte federal és respectat. Intueixo que aquest és l’únic motiu pel qual una majoria de catalans, a hores d’ara, podrien acabar apostant per una nova Constitució. Aquest paradoxalment: el reconeixement de la possibilitat d’anar-se’n seria el millor incentiu per quedar-se, perquè només un “federalisme amb garanties” podria demanar suport suficient a Catalunya. I l’única garantia fiable és, en les actuals circumstàncies, el dret a decidir.

Per a un percentatge no menyspreable dels catalans el pacte federal és encara la seva primera opció, pel que fa a les relacions amb Espanya es refereix. Però, entre aquests, no tots assumeixen l’status quo constitucional com a segona opció en la seva llista de preferències. Molts dels que encara aposten pel federalisme, si el dilema es planteja en termes d’estatus quo o independència, triarien aquesta última. Per això, si una nova Constitució federal es revelés impossible, no és en absolut descartable que un eventual referèndum d’autodeterminació es resolgués amb una majoria independentista bastant qualificada. I, si un dia la independència té un suport molt majoritari a Catalunya, tindrà moltes possibilitats de prosperar, més enllà de l’estatus legal del referèndum mitjançant el qual s’hagi expressat aquesta àmplia majoria.

Per això Espanya, en aquest moment transcendental de la seva història, possiblement s’estigui enfrontant a una incòmoda paradoxa, de la qual potser no sigui plenament conscient: si li reconeix al poble català el dret d’anar-se’n -és a dir, si constitucionalitza el referèndum que li permet bé la lliure adhesió, bé la secessió- la probabilitat que Catalunya es quedi creixerà notablement, però si li nega aquest dret, el que augmentarà considerablement és la probabilitat que Catalunya se’n vagi. Sabrà Espanya comprendre tal paradoxa i donar-li una resposta intel·ligent, a l’altura dels temps?

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button