METALLENGUATGES POLÍTICS |
FERRAN MASCARELL |
| U: ALGUNA COSA S’ESTÀ MOVENT EN LA política catalana. Era hora. N’és
un símptoma la fal·lera partidista a dinamitzar fundacions, marques
-més o menys blanques- i processos de reflexió. Finalment els dirigents
polítics semblen admetre el carreró sense sortida on està ficat el
país. També la societat civil sembla expressar més dinamisme.
Proliferen les tertúlies i els debats. Les inquietuds ciutadanes estan
una mica més vives i reclamen als nuclis durs dels partits polítics la
represa d’una política de qualitat.
DOS: NO CAL DIR QUE TOT PLEGAT ÉS MOLT incipient. De fet, la resposta política catalana no està a l’alçada de la intensitat de les trompades polítiques que Catalunya està rebent. L’Estatut no s’aplica i està sent implícitament qüestionat pel Tribunal Constitucional; s’arrossega el lamentable estira-i-arronsa amb les infraestructures i s’allarga d’una manera grotesca la història del finançament. Només hi falta la crisi mundial. Les insuficiències del país s’estan fent més flagrants. El govern català no disposa d’eines per fer-hi front. La crisi global evidencia del tot allò que al conjunt dels catalans, i als nostres mandataris, ens costa d’admetre: ens agrada declarar que som una nació, però certament els nostres poders no som més que els del pròleg d’una nació. En un moment de dificultats cap nació del món hauria d’estar entretinguda a aconseguir que el seu Estat li reconegui els recursos necessaris per fer-hi front. TRES: ÉS EN FUNCIÓ D’AIXÒ QUE HAURIA d’actuar el conjunt de la societat catalana, amb el partits catalanistes al capdavant. Per això semblen positives les apel·lacions dels uns i altres a fer una Casa Gran, a dinamitzar la Causa Comuna, a forjar una Àgora d’esquerra o a desplegar una iniciativa legislativa popular que faci possible una nova llei electoral. Com ho és que es torni a raonar des del catalanisme. Ara cal que aquesta moguda encerti els objectius i no s’estanqui en les coses secundàries. Cal, per tant, renovar el metallenguatge polític ple de prejudicis i de llocs comuns, de mites caducats, d’axiomes i de postulats falsos que s’han anat momificant al llarg dels darrers trenta anys. QUATRE: ACABEM, PER EXEMPLE, amb el mite que Catalunya és ja un país normal. No ho és; i no ho serà mentre no es pugui governar amb totes les eines que precisa, mentre no pugui fer front amb normalitat a les situacions excepcionals, com la d’ara. Acabem amb l’axioma que els socialistes estatals són federalistes. No ho són. Acabem amb l’ambigüitat del socialisme català. O bé és federalista plurinacional o no és res. Acabem amb la indefinició dels sobiranistes sobre el model d’Estat. Acabem amb la frivolitat de la independència amb data fixa. Acabem amb la instrumentalització partidista del concepte d’unitat. Enllestim la idea que l’espanyolisme és cosa de vells reflexos franquistes; acceptem que el nou espanyolisme reflecteix interessos també legítims i ha nascut en democràcia. Abandonem la tesi que som els millors i els més avançats. Reconeguem que no hem sabut idear una Espanya que serveixi, també, als interessos dels catalans. Acabem amb l’aberració que els federalistes, els sobiranistes i independentistes són políticament antagònics. Acabem amb els postulats fanàtics. Accepten la transversalitat ideològica. Deixem de posar etiquetes banals a la gent que rebutja els partidismes. Liquidem el caïnisme de baixa intensitat que domina la política. Abandonem la idea que els principals enemics polítics dels catalans són els altres catalans que pensen diferent. Deixem de donar corda als principals adversaris de la Catalunya d’avui: els espanyolistes que interpreten que Espanya és una nació única, la seva. Abandonem definitivament la idea que els principals culpables dels nostres mals són els altres. Reconeguem les nostres incapacitats. Reconeguem que hem passat molt de temps sense pensar. Construïm un marc de referència compartit. Actuem plegats. Això és el catalanisme. |