ERNEST LLUCH, CADA VEGADA MÉS VIGENT |
JOSEP XURIGUÉ |
| Ha estat molt emocionant poder veure l’exposició sobre la vida, obra
i pensament de l’Ernest Lluch. Una persona, una personalitat que amb
els anys va adquirint una dimensió més gran. Un patriota de l’acció com
se’l defineix a la mostra que se li devia. Humanista, intel·lectual,
una llavor de socialisme. L’Ernest Lluch creia i feia societat catalana
-l’exposició porta el títol d’ “Ernest Lluch: l’esforç per construir un
país”-, com a soci del Barça, recuperant partitures de l’escola de
l’Abadia de Montserrat, participant en entitats, en els mitjans de
comunicació, implicant-se en la lluita per la democràcia, les
llibertats i la pau més enllà de Catalunya: al País Valencià, a
Euskadi, conreant el pensament econòmic del segle XVIII, fent bandera
de l’austriacisme i de l’experiència de l’antiga Corona d’Aragó com a
antecedent d’una convivència plural de diferents pobles a l’Estat, i un
llarg etcètera.
En l’exposició es poden veure afirmacions, fragments d’intervencions parlamentàries, reflexions seves, que el fan molt actual, molt necessari. Era un home pont, en un moment on l’encaix de Catalunya i Espanya té dificultats. Treballava per trenar una aliança entre intel·lectuals de les dues bandes de l’Ebre. Ara ens cal molt. Un home que mirava l’altra persona, les actituds, els valors, més que l’adscripció a unes sigles, a un credo. El seu testimoni personal advoca per l’entesa, pel mutu coneixement entre persones i pobles, per la passió pel coneixement i les idees, per la vida ciutadana compromesa. L’exposició fa aquest testimoni molt viu i l’irradia. Aquests homes i dones com Lluch, com Raimon, com els mestres de la Fundació Bernat Metge, com Espriu, i molts d’altres fan una societat forta, una país avançat. Feia temps que mereixia una exposició com la que s’ofereix al Palau Robert. No només per recordar qui va ser, pels més joves. Sinó per tornar-lo a escoltar, a llegir, a admirar i saber millor cap on hem d’anar. Camins que ineluctablement menen cap a l’entesa, el diàleg, la coherència, l’audàcia, el pensament, el compromís amb el país i amb les persones, la comprensió de la complexitat, la lucidesa, la generositat, el valor de la tradició i de la innovació, la humanitat. La passió i la compassió pels que pateixen -com Bertrand Russell esgrimia com a vector de la seva vida-. Moltes gràcies, pel teu ahir, pel teu avui i pel teu demà Ernest, que és el nostre! |