EL RETORN A L\´ESTAT

MIKHAÏL GORBATXOV

A mesura que la crisi financera i econòmica global es fa més profunda i més greu, hem de repensar alguns tòpics, entre els quals hi ha el paper de l'Estat. És pot predir que es revertirà l'enfocament que havia prevalgut les últimes dècades sobre aquest rol.

L'atac contra l'Estat es va llançar fa més de 30 anys. Margaret Thatcher i Ronald Reagan van disparar els primers trets. Economistes, empresaris i polítics van apuntar el dit al Govern, que van considerar la font de gairebé tots els problemes que tenia l'economia.

És veritat, hi havia moltes crítiques sobre com funcionava el Govern. En aquella època, els votants tenien bones raons per donar suport a polítics que prometien limitar el paper de la burocràcia governamental, i donar a les empreses més llibertat per créixer.

Tot i així, hi havia alguna cosa més al darrere de les crítiques al Govern. L'agenda oculta reflectia els interessos d'aquells que, mentre prometien que la marea en alça aixecaria totes les naus, estaven en realitat més interessats a donar més marge a les grans empreses, alliberant-les així d'importants obligacions cap a la societat i desmantellant la xarxa de seguretat social que protegia els treballadors.

La globalització va introduir una nova fase en l'assalt a l'Estat, aguditzant la competència en els mercats per a béns, serveis i mà d'obra. Els principis del monetarisme, de la irresponsabilitat amb la societat i amb el medi ambient, i de l'excés de consum i de guanys com a motors de l'economia i de la societat, van començar a considerar-se un estàndard internacional. L'anomenat consens de Washington, que va reflectir aquests principis, va intentar imposar-se al món.

De manera creixent, l'Estat va ser desallotjat de les esferes empresarial i financera, i es va quedar pràcticament sense poder de supervisió. Una darrere l'altra, es van anar inflant les bombolles i, més tard o més d'hora, van esclatar. Així vam tenir la bombolla digital, la bombolla de la borsa de valors i la bombolla de les hipoteques. Eventualment, la totalitat de les finances globals es va convertir en una sola i enorme bombolla.

EN EL PROCÉS, petits grups de persones van crear fortunes fabuloses, mentre que el nivell de vida de la majoria va continuar estancat en el millor dels casos. Pel que fa als pobres del món, els compromisos per ajudar-los es van oblidar en bona mesura.

El debilitament de l'Estat va permetre una enorme onada de frau i corrupció financera. Va ser responsable de la invasió, per part del crim organitzat, de les economies de nombrosos països, i de la influència desproporcionada de maquinadors d'empreses, que s'han convertit en gegants burocràcies no governamentals, amb enormes fons i gran influència política. Això ha distorsionat el procés democràtic i ha danyat greument el teixit social.

El setembre del 2008 va comen- çar la fallida catastròfica de tota l'estructura. L'enfonsament està sepultant els estalvis de moltes persones sota la runa, fent caure així la producció a una taxa sense precedents, i deixant milions de persones sense feina. No és exagerat dir que l'economia de tots els països ara està amenaçada.

No obstant, sentim aquells que encara creuen en els poders mà- gics, curatius, dels mercats sense regular. Però la gent no espera que aquests sectors aportin solucions. Els pobles esperen que els líders electes actuïn. Aquests líders han d'utilitzar les eines de la intervenció governamental. No hi ha altres eines disponibles.

En una època en què un tsunami econòmic amenaça els mitjans de vida de centenars de milions de persones, hem de reconsiderar la responsabilitat de l'Estat en la protecció dels ciutadans. Hem sentit arguments contra l'Estat mainadera i contra "la seguretat del bressol a la tomba". La veritat és que el Govern no pot fer-ho tot per a tothom. Però ha de protegir els habitants d'un país de l'atracament a mà armada de les financeres.

Els governs han assumit ara la responsabilitat per rescatar l'economia. A l'enfrontar aquest desafiament, no poden permetre que grans quantitat de diners dels contribuents es gastin sense control. Els diners no han d'anar a parar a les mans i a les butxaques de tots aquells que sempre volen "privatitzar els guanys i nacionalitzar les pèrdues".

En un món global necessitem de manera simultània netejar el desastre en països individuals i, al mateix temps, crear estructures per a un Govern a llarg termini a escala mundial. La primera cimera del G-20, que es va celebrar el novembre passat a Washington, va ser el començament. La composició del grup va mostrar la necessitat d'una amalgama de forces sense precedents.

DESITJO que els líders del G- 20 que es reuniran a Londres el mes que ve per discutir la crisi financera resolguin els punts més apressants i estableixin les bases de les dècades vinents. Els desafiaments són formidables: definir un nou paper per als governs i els organismes internacionals per tal de regular l'economia, construir economies menys militaritzades, que no es basin en l'excés de consum i de guanys, i harmonitzar el creixement amb les preocupacions morals i ambientals.

La tasca s'assembla en magnitud al desafiament d'impedir l'amenaça d'una catàstrofe nuclear com vam fer la dècada dels anys 80. El desafiament es va assumir llavors a través d'una cooperació internacional sense precedents i d'un lideratge col.lectiu que va superar estereotips antiquats i va col.locar en primer lloc els interessos comuns.