PARLAR DE CATALANISME

FERRAN MASCARELL

U: Comparteixo amb Agustí Colomines la voluntat d’eixamplar els límits del terreny de joc que té establert el pensament catalanista. És una qüestió de supervivència nacional. Ho comparteixo també amb els que intenten moure fitxa fora de les enclaustrades ortodòxies dels partits polítics. Malfio dels dirigents partidistes que creuen tenir la potestat d’establir de quines coses toca parlar. Desconfio dels que compten a posseir la propietat exclusiva de determinats conceptes. Em preocupen els socialistes que jutgen que reflexionar sobre el catalanisme és pensar amb la lògica de l’enemic. M’inquieten els nacionalistes i els independentistes que s’irriten si un socialista parla des del catalanisme. M’amoïnen els que consideren que parlar del catalanisme és feina inútil. Em preocupa que Catalunya sigui un país anèmic en termes de pensament catalanista.

DOS: Em pregunto què tenen en comú per als catalans la crisi econòmica global, l’atur massiu, la dificultat de concretar el pacte de finançament amb l’Estat, la desafecció política de la gent, la debilitat de la societat civil, l’amenaça d’un espanyolisme uniformista, la realitat multicultural i multireligiosa que els inquieta, la feblesa dels valors que comparteixen i la incertesa davant el futur.

TRES: La resposta no és senzilla. Davant de tants problemes comuns, els catalans estan orfes de catalanisme, és a dir, de respostes comunes, nacionals i democràtiques; els catalans no tenen un substrat polític compartit, un sistema cultural eficient, una teoria general que els alimenti el dia a dia; no tenen prou Estat, però tampoc una teoria que apaivagui les inquietuds que tenen en comú. La cosa comuna és la debilitat del catalanisme, és a dir, de la teoria sobre si mateixos.

QUATRE: En tota comunitat la interacció entre cadascú i el conjunt social només es pot produir si existeix un substrat comú, algunes idees compartides, un cert relat internalitzat que doni sentit a les accions individuals, governamentals i cíviques. Una nació és un relat polifònic que permet a cadascú implicar-s’hi, camuflar-s’hi, emparar-s’hi i -si vol- oposar-s’hi. Sense un catalanisme fort i renovat la nació es perd en la anomia, la desorientació, la desconfiança i la descreença envers tot i tothom. Sense catalanisme -el relat compartit dels catalans- Catalunya -la nació dels catalans- es difuminarà com a subjecte polític col·lectiu.

CINC: per tot això cal parlar del catalanisme. És la base comuna per adaptar-nos a les incerteses i gaudir de l’esperança col·lectiva. Si no és el catalanisme, serà una altra cosa: l’espanyolisme és una opció, com ho són els individualismes. Els catalans no deixaran de voler sentir-se dins de la història del seu temps, no deixaran de lluitar per donar sentit a la seva vida, no deixaran d’afrontar els problemes del seu temps i no deixaran de tractar de comprendre i d’ordenar el món. La qüestió és si ho faran des del catalanisme.

SIS: Aquesta és la immensa responsabilitat que tenen els dirigents polítics. Els toca acceptar que han conduït el catalanisme a la inanició, que han deixat la nació sense una teoria comuna sobre el present i el futur, que l’ideari catalanista només es pot reconstruir des del país plural en termes polítics, socials, culturals i cívics. Els toca comprendre que el catalanisme ha desaparegut de la consciència de la gent i que només es refarà si els alliberen de les cotilles i les contrarealitats construïdes des dels partidismes obsolets, des dels caducs managements polítics leninistes i partitocràtics que dominen la vida política catalana.

SET: El catalanisme és la narració compartida, la base de la identitat construïda per convicció democràtica i saviesa cívica, és el conjunt de les creences compartides, la guia de l’aplec d’institucions i persones que l’elaboren i el despleguen, són les accions que permeten caminar a la nació i millorar la vida dels ciutadans. Només es pot construir des de l’eixamplament democràtic. Per tot plegat insisteixo a parlar-ne.

AVUI – 13.03.2009