ES CONSUMEIX MÉS CULTURA EN TEMPS DE CRISI? |
MARIA BADIA |
| Malgrat no disposar de xifres exactes, la Direcció dels Museus de França pronostica aquest any un augment de l’ordre del 3% de les visites als seus museus nacionals. Sembla que la crisi incitaria la gent a freqüentar els museus. De fet, mentre el món canvia i el futur inquieta, la intangibilitat de les obres d’art i l’estabilitat dels museus podrien tenir efectes tranquil•litzadors. Els economistes de la cultura constaten que, en els períodes de crisi, les economies domèstiques sacrifiquen les grans despeses, però no així les sortides culturals -sempre i quan no siguin excessivament oneroses-. De fet, després de la crisi del 29, les sales de cinema americanes estaven a vessar… No sembla, però, que un preu econòmic sigui l’única explicació. Si no, com s’interpreta l’afluència a l’òpera o a alguns concerts de música actual, amb entrades que van dels 50 als 100 euros? Segons Lamberger-Cohen, directora de la Reunió d’Òperes de França, els teatres d’òpera no havien tingut mai tanta afluència de públic. Pels repertoris més coneguts, s’exhaureixen les localitats. Aquest ha estat el cas dels muntatges de Tosca a Bordeus, Sigfried a Estrasburg, o Carmen, Faust i Salomé a Tolosa. No caldria oblidar, però, que la majoria d’aquesta ocupació respon a abonaments comprats el 2008, i caldrà veure si es manté en els de la propera temporada 2009-2010. Pel que fa al teatre a França, es percep un comportament diferent entre el públic i el privat. Mentre el primer es manté als mateixos nivells d’ocupació, el segon ha notat un lleuger descens. En aquest cas, les polítiques d’abonaments més econòmics pel teatre públic podrien constituir una explicació. Amb tot, sembla que el cinema seria el més perjudicat per la crisi, mentre es parla d’un moment dolç pel teatre -també l’espanyol-. Tot plegat fa pensar una mica. El teatre que des de sempre es diu que està en crisi, ara, en plena crisi global, es troba ple de gom a gom en tots els seus gèneres. Actors i actrius que s’han fet un nom a través del cinema passen al teatre, i la seva popularitat ajuda també a omplir les sales. I és que, després d’anys de considerar l’èxit dels actors en relació al cinema, semblaria que el teatre està guanyant prestigi. Si bé, com diuen alguns professionals, l’ofici és “actuar” i el mitjà pot ser qualsevol, sí que és cert que cada mitjà té la seva especificitat, tant per l’actor com pel públic. El cinema –per la seva tècnica- ens pot fer viure coses i situacions que mai es podrien donar a la vida real, però el teatre té l’emoció, el pols de la vida, i genera una activitat col•lectiva -a diferència del cinema, que es viu de manera més individual-. També en l’art s’estan produint canvis. Sostenen alguns galeristes a Nova York que el mercat de l’art necessitava un ajustament, ja que en els darrers anys s’havia produït una important inflació, sovint injustificada, amb obres d’artistes quasi desconeguts, dedicats abans a produir pel mercat, que en concentrar-se en el seu treball. Aquesta crisi, doncs, pot ser beneficiosa per la producció artística, i paradoxalment ho és per a algunes galeries: aquelles que no havien jugat al joc de l’especulació i havien mantingut una línia exigent pels col•leccionistes fidels. També, així, els museus en poden sortir beneficiats, després d’anys incapaços de fer a front a uns preus de les obres desorbitats per la inflació. Pel que fa a la relació entre l’economia i la cultura, hi ha un fet novedós Per primera vegada, el passat 16 de novembre a Avinyó, va tenir lloc el “Davos” de la cultura, on hi van participar més de 250 persones. Els noms d’algunes d’elles indiquen que la cultura es comença a fer un lloc en el món econòmic. L’Aga Khan, el director de l’Òpera Còmica de França, la directora Macha Makeïeff, representants de Google i de Lagardère, representants del Banc Neuflize OBC, varen formar part -entre d’altres-, del grup d’assistents. El motiu per organitzar l’esdeveniment segons els seus impulsors és que l’economia de la cultura està canviant, així com ho estan fent també els mitjans de comunicació. Fer coincidir aquests móns que normalment s’ignoren -la cultura, l’economia i els medias- va ser interessant. Un altre element destacable és que la cultura és avui un factor de creixement econòmic al qual, segons l’informe de NNUU sobre l’Economia Creativa 2008- s’atribueix un 3.4% del comerç mundial. D’acord amb el filòsof Gilles Lipovetsky, estaríem passant de la mercantilització de la cultura a la culturalització de les mercaderies. Si, com sembla, un dels pocs sectors en el moment actual que augmenta el consum és el cultural, i si la cultura s’està consolidant con un factor de creixement econòmic, potser l’única alegria que ens podria haver aportat la crisi és el fet de despertar en la gent la necessitat de reflexió sobre la condició humana -cosa que habitualment fa el teatre-, i la necessitat de fugir de tanta cosa “enllaunada” per a buscar quelcom d’autèntic. Aquesta nova situació podria afavorir un altre tipus de consum, més basat en l’enriquiment de les persones, en els valors socials i col•lectius, i menys en les individualitats. I podria ser també que, enmig de tanta virtualitat i de la dificultat de contrastar la realitat, necessitéssim de nou palpar i sentir la vida. Tastar l’autenticitat. |