UN CONVENI “POC IMPORTANT”

SALVADOR AUBERNI SERRA

Ja sé que aparentment hi ha coses més importants, temes d’Estat, de gran economia, energètics, infrastructures, temes ambientals..., però penso que els temes del benestar de les persones mai han perdre prioritat i cal donar-los-hi sempre, la importància i relleu que tenen.  

Un petit col·lectiu de persones, representants d’un sector de treballadors i treballadores es manifestaren abans de l’estiu humilment, sense massa soroll i menys ressò, en demanda d’un conveni laboral més just. La notícia va ser recollida per TV3, (uns quants segons). És d’agrair. Però en la premsa escrita, res de res.  

Qui es va manifestar?, de quin conveni estem parlant? M’imagino que és la pregunta que us feu vosaltres, que m’esteu llegint. Doncs bé, es van manifestar els treballadors i treballadores del sector sociosanitari, encarregats de l’atenció i cura de les persones grans dependents o amb més o menys autonomia, que omplen els nostres Centres de Dia i les nostres Residències o que reben l’atenció en els seus domicilis. Treballadors i treballadores, auxiliars, humils, silenciosos que en la seva majoria, compensen la seva manca de formació específica amb altes dosis d’esforç i de quasi voluntarisme.     

Ara, iniciat el nou curs polític, a punt d’iniciar-se el nou curs escolar, i en l’inici de tots els cursos que vulgueu, els mitjans s’omplen de dades econòmiques, de necessitats socials concretes: educació, escoles bressol, atur, els tipus d’interès, les obres en marxa per millorar el dèficit en infrastructures, etc..., però de l’atenció a les persones grans, que poc a poc seran i serem majoria, res de res. Les Residències per a persones grans, continuen funcionant, plenes de gom a gom, amb mitjans escassos i amb un col·lectiu de treballadors també escàs i molt mal pagat; els mileuristes són potentats si els comparem amb aquest col·lectiu. 

Necessitat o servei, aquesta és la qüestió. Si és una necessitat, n’hi ha prou en recollir a les persones grans i tenir-los més o menys atesos (necessitats bàsiques) en unes instal·lacions correctes i res més. Ara bé si hom pensa en un SERVEI, així amb majúscules, les coses canvien. Primer, les instal·lacions han de ser estimulants, properes al concepte de llar, de casa de tota la vida, s’han d’omplir d’activitats, d’estímuls, per aconseguir la perllongació possible de la qualitat de vida. Són necessaris més professionals, formats específicament i remunerats d’una manera justa; per què?, doncs perquè a més d’atendre les necessitats més bàsiques de les persones al seu càrrec, -alimentació, cura higienicosanitària, medicació...-, s’han d’atendre necessitats pròpies a la persona, i per fonamentals, només en citaré dues: relació i afecte. 

Fa uns anys, el debat era Guarderia o Escola Bressol. No en hi havia prou en guardar els infants, mentrestant els pares treballaven. Es va donar importància a les necessitats de desenvolupament personal i social dels infants. En pocs anys, vam tenir instal·lacions adequades, un col·lectiu cada vegada més format i nombrós i amb remuneracions adequades a la seva tasca (sempre es pot millorar). I...el procés encara dura. 

Doncs bé, no en hi ha prou en tenir Residències on es té cura (mínima) dels residents. Els residents són persones, que en la seva majoria no han escollit voluntàriament l’abandó de la llar familiar, en conseqüència, han de poder viure amb dignitat, qualitat i amb possibilitats de desenvolupament personal, social i cultural. Les possibilitats de creixement de la persona no s’aturen mai. El món dels afectes i de les emocions sempre es viu, per molt afectades que estiguin les condicions físiques i mentals de les persones. 

Per donar un bon servei a les persones grans, que s’ho mereixen, cal iniciar urgentment el procés amb valentia i decisió. El camí a recórrer és molt llarg.