En un àtic del barri madrileny de Moncloa s'amaga un far que no surt a les guies. Avui, com cada matí, el seu faroner s'ha posat en marxa a les 5 de la matinada. D'hora, que hi ha molt horitzó per escrutar. El seu lloc de vigilància el componen una butaca orellera, una post creuada sobre els braços i un bloc d'espiral. Des d'aquí, José Luis Sampedro (Barcelona, 1917) llança avisos a navegants en forma de novel.les, articles i conferències. Una cosa és que el món s'enfonsi. I una altra que ens agafi per sorpresa.

--Parli'm d'aquesta post.
--És la meva taula de salvació, m'hi aferro com un nàufrag. També és el meu taller. Sobre ella escric cada dia. D'aquí han sortit diverses de les meves novel.les, les dels últims 30 anys; així que una mica de substància d'elles deu tenir. Com en una bóta de vi, hi va quedant el pòsit.

--¿Escriu diàriament?
--Sempre tinc un quadern obert, on anoto el que vaig pensant, però no ho faig diàriament. No tots els dies passen coses dignes de ser anotades. Si forces aquesta tasca i la fas amb quotidianitat, t'exposes a escriure textos que no són importants. S'ha de donar un marge a la vida i a l'espontaneïtat, no planificar en excés.

--La seva última novel.la és La senda del drago. ¿Ara què està fent
?--No tinc cap novel.la entre mans. Això vol dir que en tinc dues o tres al cap. De moment, són només idees, notes escrites al meu bloc d'espiral, que és el meu ordinador portàtil. És molt pràctic, perquè no gasta energia i pesa poc. És un ordinador excel.lent: en puc arrencar els fulls i posar junts els que ho han d'estar. ¿És o no és un verdader ordinador portàtil?

--¿Escriu a mà?
--Depèn de l'etapa en què estigui. Al principi, a mà. Després, aquests fulls passen a una carpeta, on s'acumulen, es relacionen entre ells, i decideixen si van al principi de la novel.la, al mig o al final. Jo no escric un argument fins que no tinc escrita la meitat de la novel.la en forma de fulls solts. Prefereixo que siguin aquestes notes les que manin. És una manera de treballar que està més a prop de com funciona la vida. De la mateixa manera, no sóc jo qui decideix quina novel.la escriure. Després d'estar durant un temps coquetejant amb diverses idees, un bon dia m'adono que m'he enamorat d'una, que es converteix en obsessió. En la vida passa igual: els homes no triem, són elles les que ens trien a nosaltres. A mi em trien les meves novel.les.

--¿La seva motivació per escriure avui difereix de la de la seva primera novel.la?
--És la mateixa. Escric per un únic motiu: no ho puc evitar. Poc abans de morir, van demanar a Nureyev que donés un consell a un jove que estigués començant a ballar, i ell va dir: "Si pot, que ho deixi". És a dir, que només ho faci si no té cap més remei. Considero que és l'única raó seriosa per escriure: la necessitat. Hi ha moltes altres motivacions perfectament lícites, que jo respecto, com la fama, guanyar diners, sortir a la tele o lligar. Però jo només escric perquè no ho puc evitar. La prova és que vaig acabar la meva primera novel.la el 1940 i fins al 1980 no he sigut conegut com a escriptor. Però seguia escrivint. Això és com un tumor al cap que t'has d'operar. L'escriptor s'opera del seu tumor escrivint.--¿S'assembla al respirar?--S'assembla al mono dels drogoaddictes. Escriure per necessitat condueix a un resultat: l'autenticitat. Estèticament podrà ser bo o dolent el que has escrit, però el que s'hi aboca és d'un valor incalculable, perquè és autèntic. Allò que és humà només hi és present quan pel mig hi ha la necessitat.

.--¿Llavors l'objectiu és donar sortida a aquesta pulsió interior?
--L'objectiu d'escriure és conèixer-te cada vegada més, fer arqueologia de tu mateix. Sant Joan de la Creu deia: "Entrem més endins en l'espessor". L'espessor són les cavernes d'un mateix. Per mi escriure és desenterrar les meves set ciutats de Troia, és fer de miner interior, és penetrar en l’espessor per buscar-me a mi mateix. Ja ho deien els grecs: "Fes-te qui ets". És el meu ideal de la vida, i el meu somni: arribar a ser qui sóc realment.

--En aquest sentit, ¿vostè és més vostè ara que fa 40 anys?
--Sens dubte. I en certa manera sóc un altre que s'ha incrustat en aquell José Luis que va existir fa 40 anys. Sóc com una estalactita, que amb el pas del temps ha acabat sent una altra cosa, però aquest és qui jo realment era.--Aquesta visió de l'escriptura com a missió recorda el mite de Sísif.--Amb una diferència molt essencial: que Sísif viu la seva situació com un càstig, i això per mi és tot al contrari. És una aventura, és mirar d'arribar a la guspira que nia al meu interior. Per mi l'univers és una foguera immensa, i cadascú, vostè, jo, no som més que les guspires que hi salten. Pugem, donem una volta a l'aire, caiem, ens apaguem i final de la història. No som més que energia estructurada.

.--¿Travessar aquesta espessor és recórrer un camí sense retorn?
--Sí, tornar és impossible. Pots tornar en els records, però la memòria enganya, transforma la realitat. Jo, per exemple, sóc un immigrant d'un país al qual no puc tornar. Aquell país és l'Espanya de la Segona República. És la meva època, el meu temps. En el món en què habito avui em sento foraster. Si pregunta a un cocodril quina és la seva idea del paradís, li dirà que un riu ben plenet de carn. El meu és el Madrid de llavors, el del 1931.

--No hi havia aire condicionat.
--Però hi havia uns càntirs... I parades de melons. I aigua d'ordi. Hi havia modistetes, que donava gust veure-les. Hi havia acàcies, i carrers que feien olor d'acàcia. 

--¿Viu aquesta sensació de desterrament en el temps amb dolor?
--No. Lamento que les coses hagin evolucionat d'una manera que no m'agrada, però tinc molt clar que he d'acceptar el canvi, encara que no m'agradi, perquè el fet fonamental de la vida i la història és el canvi, es posin com es posin els conservers. Els anomeno així despectivament. Jo sóc partidari de conservar moltes coses, però els conservers es passen. Alguns encara estan al segle XV. 

--Si el canvi és la substància de la vida, ¿què en fem de la nostàlgia? ¿L'expulsem?
--No, de cap manera. La nostàlgia és una manera morbosa d'acariciar-se un mateix, que no està gens malament. Entregar-te a aquest exercici no afecta els esdeveniments. La nostàlgia no és el retorn. Es pot ser nostàlgic sense ser retrògrad. 

--¿Té la sensació que ja no es treballa com abans?
--El que tinc clar és que actualment és molt més fàcil donar gat per llebre que abans. Passar per músic o artista, sense ser-ho realment, ara és més fàcil. Això ho dóna el mercat, que enalteix gent de molt poc valor. Quan passi el temps, moltes coses que avui es posen pels núvols, seran menyspreades. Crec que s'hauria de reinventar la democràcia, començant per educar la gent perquè pensi per si mateixa. Avui la gent està educada només per ser consumidors i productors.

--¿Ens queda encara algun motiu per a l'esperança?
--Segons el que esperi vostè. Si espera que torni el que hi havia abans, ja ho pot descartar. Si espera un altre món diferent, organitzat des d'altres bases, segur que arribarà. Avui la cultura ha canviat el paisatge irremeiablement. D'aquí a molt poc començarem a transformar l'home mateix. La meva única esperança és que la gent del futur, que serà molt diferent de mi, estigui més d'acord amb el seu món de llavors del que jo ho estic amb aquest que m'ha tocat de viure.

--¿En els seus temps sentia els vells queixar-se del que vostè es queixa ara, o estem davant d'un problema més gran?
--Una mica sí que passava, sempre qualsevol temps passat va ser millor. Però en aquella època els ministres dimitien quan cometien errors. Avui, quan un president d'una superpotència envaeix un altre país per error, el seu poble el reelegeix. S'han perdut valors fonamentals, com el respecte a les persones o l'afecte per la gent gran. 

--¿Qui era per vostè un savi quan tenia 18 anys?
--Això que diu és molt important, perquè en els meus temps hi havia diverses figures que servien de referència. A Espanya teníem Ortega y Gasset, Unamuno, hi havia homes com aquests. Quan publicaven un article, la gent el comentava, tenia una ressonància intel.lectual que pesava sobre decisions del Govern. Això ha desaparegut, cosa que és una altra prova del declivi en què vivim.

--¿Ara no hi ha savis?
--Sí, evidentment que hi ha savis. Però contrasten tant amb l'ambient, que no es manifesten. En els nostres dies les figures destacades no volen entrar en aquest circ en què s'ha convertit l'espai públic. 

--A vostè molta gent li té un respecte semblant al del savi. ¿Quina opinió li mereix això?
Em sembla injustificat, l'hi dic amb tota l'ànima. Em tinc per una persona que ha treballat molt, ha procurat ser honest, ha intentat no fer mal a ningú expressament i ha buscat enriquir-se per dins. Però no em considero un savi. Tinc molts testimonis de gent que em diu que sóc un referent per a ells. És més, tinc constància que hi ha gent que m'estima. Tot això em commou i ho valoro mil vegades més que qualsevol premi o èxit aparatós. I ho agraeixo. Però no em sé veure com els savis a qui jo he admirat.
El Periódico 24/07/2006