Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • El discurs de Napolitano

    Publicat per Raimon Obiols | 23 April, 2013


    Imprimir Imprimir

    napolitano_giorgioVal la pena llegir amb atenció el discurs de Giorgio Napolitano després de ser elegit de nou president de la República italiana. A més de renyar en termes severíssims els parlamentaris, va fer un seguit de reflexions interessants.

    M’han interessat especialment les relatives al “Movimento 5 Stelle” encapçalat per Beppe Grillo i, més en general, al paper polític de les xarxes socials.

    Referint-se al M5S, Napolitano va dir el següent:

    “Aprecio el compromís d’aquest moviment, àmpliament premiat pel cos electoral com a nou actor polític i parlamentari que ha mostrat la voluntat de comprometre’s a la Cambra de diputats i al Senat, guanyant-se el pes i la influència que els hi  correspon: el del camí fecund, encara que sigui aspre, de la dialèctica democràtica, i no de la incerta i desviada via de la contraposició entre el carrer i el Parlament”.

    Féu també un comentari interessant sobre el paper polític de les xarxes socials:

    “Tampoc pot, d’altra banda, existir i donar fruits una contraposició entre la Xarxa i formes d’organització política que històricament existeixen des de fa més d’un segle, és a dir els partits. La Xarxa proporciona un accés esplèndid a la política, possibilitats inèdites d’expressió individual i d’intervenció política, i també estímuls a l’agregació i manifestació de consensos i desacords. Però no hi ha participació realment democràtica, representativa i eficaç per a la formació de les decisions públiques sense el tràmit de partits capaços de renovar-se o de moviments polítics organitzats, tots ells vinculats a l’imperatiu constitucional del ‘mètode democràtic’”.

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    Un editorial de L’Hora: Catalunya, balanç d’etapa

    Publicat per Raimon Obiols | 17 April, 2013


    Imprimir Imprimir

    arturmas

    Que a Catalunya la situació actual és de confusió és d’una evidència aclaparadora. De moment, el “viatge a Ítaca” del president Mas es fa a les palpentes, en la foscor de reunions secretes, entre una boira espessa sobre les condicions, el contingut i el calendari d’una futura consulta, i enmig d’un seguit de declaracions contradictòries del Govern de CiU.

    “Amb tanta dutxa escocesa no hi ha manera d’aclarir-se”, llegim avui al diari Ara. En aquesta situació, no és estrany que es vagi estenent una atmosfera de creixent desconcert, en un marc general de crisis imbricades: econòmica, política, social; de model d’estat, de sostenibilitat financera de l’autogovern, de projecte europeu. Tot això genera malestar, inquietud, temors i exasperació.

    En aquest panorama, només algunes coses semblen clares. A Madrid, el govern de la dreta reclama una Espanya unida, però sembla voler-la sense els catalans i sabent que el xoc amb l’independentisme l’afavoreix. Juga la carta de la divisió, la provocació i la pressió, sabent que té la clau de la tresoreria de la Generalitat. A Catalunya, als qui creien que el president Mas tenia un pla se’ls hi van obrint els ulls i el pacte de CiU amb ERC és mostra tan ambigu i insegur que no es poden descartar eleccions anticipades.

    És una situació plena de riscs. N’hi ha un que cal evitar com sigui: el d’un desenllaç humiliant, que aboqui a una gran frustració. A Itàlia, aquesta deriva vers la ingovernabilitat caòtica s’està produint. Al nostre país, el gran moviment popular del passat 11-S podria desembocar també, si no hi ha una reacció contundent, en una situació de divisions múltiples, ingovernabilitat i fragmentació.

    Hem d’evitar un escenari d’aquesta mena. Les energies socials no poden veure’s abocades a un horitzó de disputes exaltades i turbulències. Sols serà possible passar de l’actual etapa de confusió a una nova etapa d’oportunitats si s’acumulen forces i es crea un nou moment unitari a Catalunya. I això sols serà possible si no s’ignoren les estratificacions, desigualtats i complexitats del nostre país, si es preserva la unitat civil i la cohesió social de Catalunya, si es combat de manera implacable la corrupció política i financera, i si es fa un gran esforç de concreció i claredat, d’unitat, de respecte i també de realisme. En l’hora present, la traïció a la realitat pot ser tan pèssima en els seus efectes com la traïció als valors.

    L’Hora

    Categoria: General, Política catalana | Sense Comentaris »

    Jordi Font: El mínim que es pot dir sobre “El mínim que es pot dir”

    Publicat per Raimon Obiols | 9 April, 2013


    Imprimir Imprimir

    “El mínim que es pot dir” és el nom del llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols que acaba de publicar l’editorial RBA. És també una frase feta que permet dues interpretacions antagòniques: que l’autor hi ressenya el mínim que li ha semblat convenient, d’entre tot allò que es pot dir; o bé que, conscient de l’envergadura d’algunes de les coses que hi diu, s’apressa a parar el cop dient “és el mínim que es pot dir”. M’inclino més per la segona que per la primera. En qualsevol cas, es pot afirmar que Obiols no es queda res d’important al pap. Que hi fa un lloable esforç de veracitat. I que no transporta gota de fel. Coses no gaire fàcils ni freqüents. Més aviat tracta de reflectir i de comprendre la visió d’uns i altres, especialment d’aquells amb qui ell i Joan Reventós van tenir alguna tensió política important, en algun moment determinat, sense que això desmentís la seva amistat o el seu reconeixement bàsic: Josep Pallach, Ernest Lluch, Pasqual Maragall, els “capitans” del PSC… Això tampoc no vol dir que hi hagi, en el llibre, cap mena d’ensucrament, només la visió serena que dóna el pas del temps si el sabem portar bé.

    Es tracta d’una obra d’una important qualitat literària, que ve a enriquir la literatura política catalana escrita pels nostres protagonistes (en aquest cas, escrita “a mà”, diu Obiols, i no la freqüent transcripció periodística d’una gravació). Una obra que es farà  imprescindible per entendre algunes de les claus de la resistència antifranquista i de la transició com de la democràcia restituïda fins avui mateix, a les envistes d’una segona transició empeltada de transició global. Com era d’esperar, es tracta d’una obra d’envergadura, que respon a la talla intel·lectual i política de l’autor, un d’aquests personatges que es donen amb poca freqüència, més encara en un país petit, i que, paradoxalment, sovint no són prou aprofitats, com si n’anéssim sobrats. En aquest cas, no pas perquè no fossin molts els qui en reconeixien la singular vàlua, sinó pel torn de guàrdia que li va tocar de fer i que va acceptar estoicament. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Semblances, Socialisme | Sense Comentaris »

    Presentació de: “El mínim que es pot dir”

    Publicat per Raimon Obiols | 25 February, 2013


    Imprimir Imprimir

    el-minim-que-es-pot-dir_memories-politiques_raimon-obiols_libro-OMAC318

    La FUNDACIÓ RBA es complau a convidar-vos a la conversa entre RAIMON OBIOLS i CRISTINA PUIG amb motiu de la presentació del llibre
    El mínim que es pot dir

    Dijous, 7 de març, a les 20.00 hores FUNDACIÓ RBA Diagonal, 189. Barcelona

    Se servirà sopar-còctel

    E?s imprescindible confirmar l’assistència. Aforament limitat. T. 932 363 022 – 669 063 034 fundaciorba@rba.es

    Categoria: General | 1 Comentari »

    Diàleg de sords, xoc de trens?

    Publicat per Raimon Obiols | 18 December, 2012


    Imprimir Imprimir

    En el primer volum de les seves memòries, Aznar conta una entrevista que tingué amb Pasqual Maragall. “Maragall me explicó”, diu Aznar,”que había que cambiar todo el planteamiento de las obras públicas en España: en lugar de un AVE Madrid-Barcelona, había que construir un AVE Barcelona-Bilbao y otro Barcelona-Valencia, porque eso era lo justo y lo conveniente (…) Me dijo que tenía que “aumentar el respeto y el reconocimiento a la lengua catalana”. Le pregunté: “¿Y eso qué significa?”. Maragall me contestó: “Pues que hay que respetarla más”. “¿Y eso en qué consiste?”. “En respetarla más.” Así terminó nuestra conversación. Una conversación circular, absurda, inútil, en la que Maragall no me decía lo que realmente pretendía porque no me lo podía decir (…) Su verdadero planteamiento era “cuatro años más de Aznar y hacemos que estalle España”.”

    Quin relat més esgarrifosament simptomàtic! Més que una «conversación circular, absurda, inútil» allò era un diàleg de sords i el sord era Aznar, no sols impermeable sinó frontalment bel·licós envers tot plantejament sobre el futur d’Espanya que no coincidís amb la seva visió imperial. Sarcasme petulant, sordesa i incomprensió absolutes, pors i prejudicis ancestrals. Llegir la resta de la entrada »

    Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Tots innocents

    Publicat per Raimon Obiols | 19 August, 2012


    Imprimir Imprimir

    Quan vaig llegir al diari que Esperanza Aguirre havia qualificat d’”aquelarre de carcamales resentidos” una reunió de familiars d’afusellats per Franco i d’ex-presos de la dictadura en suport a Baltasar Garzón, aleshores jutge i després expulsat de la carrera judicial, acusat de prevaricació i d’investigar els crims del franquisme durant i després de la guerra  civil,  vaig sentir el vertigen d’un sobtat flash back que em duia a la Presó Model de Barcelona, a mitjans dels anys seixanta del segle passat, on vaig llegir, pintada a la paret de la biblioteca, una memorable consigna  adreçada als presos: “Ha aguzado tu lengua el despecho ¡Cállate!”.

    No m’agraden els records difuminats i aquest certament no ho és, en absolut. Però haig de dir que tinc dubtes sobre un detall. S’hi llegia “aguzado”? O era “azuzado”? O “afilado”?  No ho puc recordar amb exactitud, però la frase era aquella i el sentit i la mala bava no canvien en aquestes tres possibles variants de la consigna mural que, d’altra banda, mostrava de manera involuntària el tipus de poder que ordenà pintar-la, retratant el seu ressentiment davant la llengua dels presos, més viva, més aguda  i més afilada que la dels carcellers.

    Vistos els temps que corren, em veig en la necessitat de precisar que jo era a la Model per activitats contra la dictadura de Franco. Conversant amb els que aleshores eren denominats presos comuns, per distingir-los dels presos polítics (una distinció que en el nostre país ha tendit a desaparèixer), vaig fer un descobriment sensacional.

    Vaig constatar amb sorpresa que cap dels reclusos era culpable. No sols tots els presos comuns amb els que parlava eren innocents; és que tots, sense excepció, eren víctimes d’injustícies, confusions o campanyes interessades dels seus enemics. No sols la culpa no era seva; és que era dels altres. A l’un l’havien condemnat per error, acusat d’un delicte que jurava que no havia comès; l’altre era objecte de l’odi obsessiu d’uns policies que l’havien perseguit durant anys i l’havien fet empresonar injustament; un tercer en realitat no havia robat mai en benefici propi sinó que havia requisat diners al servei d’una causa altruista. I així successivament.

    Només un pobre noi que m’afaitava a la barberia em confessà que havia estavellat una ampolla al cap del seu pare perquè aquest tornava a casa borratxo, cada nit, i apallissava la mare. El vaig abraçar. Era l’innocent veritable; potser l’únic innocent de la presó.

    M’han tornat aquests records llegint la premsa dels últims temps. “Calúmnies”, “caça de l’home”, “manipulació política”, “processos estalinistes”, s’exclamaven  fa pocs mesos a França des de l’entorn de l’aleshores president Sarkozy, en plena galerna per l’afer Liliane Bettencourt. Un ex-comptable d’aquesta senyora, que és la propietària de L’Oréal i diuen que la primera fortuna del seu país, va declarar, entre altres coses, que l’any 2007 havia lliurat il·legalment 150.000 euros, dels quals 100.000 eren suïssos (suposo que veuen el matís), per a la campanya presidencial de Sarkozy. Una misèria, la xocolata del lloro, una quantitat sense importància, digueren els uns; la punta de l’iceberg, acusaren altres. Jo no ho sé. Però aquell testimoni subministrava una xifra i un fet concret i verificable, cosa que s’agraeix, perquè una informació precisa, en temes tan foscos i opacs com aquests, la precisió és sempre una excepció, quasi un miracle. “És insuportable”, va dir en conèixer la notícia l’aleshores ministre Eric Woerth, tresorer del partit de Sarkozy i de la seva campanya presidencial. “Em vénen ganes d’escanyar algú”, va dir un altre ministre de Sarkozy. Veurem en què acaba l’afer, si s’estira el cordill fins al final. Però, vista l’experiència, l’escepticisme és probablement l’actitud més raonable.

    Ara: si quasi tots els convictes i condemnats diuen no sols que són innocents, sinó que són víctimes injustament perseguides, no ens ha de sorprendre que els incriminats o imputats no es limitin a exigir la presumpció d’innocència, cosa que els devem, sinó que carreguin les culpes als altres, i fins i tot tractin d’obtenir algun benefici. Deuen pensar que tot s’aprofita, que la millor defensa és un bon atac, i que el pitjor que podrien fer seria començar a donar explicacions, perquè significaria admetre una responsabilitat que no es pensa  assumir de cap de les maneres.

    Podríem esmentar casos similars que tenim més a prop. En tots i cada un dels escàndols de corrupció que va apareixent a la premsa, com una pluja aclaparadora, els incriminats es declaren sistemàticament víctimes d’equívocs, injustícies, confusions i campanyes interessades i innobles dels seus enemics. Ho llegim dia rere dia als diaris: “això és un insult a la intel·ligència”, “em sento ultratjat, difamat i vexat”, “el que és legal és moralment correcte”, “això és un frau de llei”, “és una campanya contra el país”, “tot és un muntatge”, “es tracta d’una maniobra política”.

    És la millor defensa? En tot cas la practiquen sistemàticament. Només amb unes poques excepcions comptades. Alguns, seguint els consells dels seus advocats, opten per admetre alguna culpa, com a mal menor per evitar problemes majors. N’hi ha d’altres que opten pel silenci. Un dels saquejadors del Palau de la Música ha combinat els dos mètodes. Confessà alguns pecats al jutge i optà per callar davant la comissió del Parlament. Després es fumà una cigarreta. Potser rumiava què li convenia més.

    Raimon Obiols

    03/08/12

    Diari Ara

    Categoria: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Art trobat

    Publicat per Raimon Obiols | 17 June, 2012


    Imprimir Imprimir

    Som, o intentem ser, racionals. Però de vegades et passen coses que et deixen clavat. Casualitats, l’atzar… però tanmateix! Qui no ha viscut algun moment que semblava màgic? ¿Pensar en una persona i trobar-te-la a la cantonada? ¿Tenir una premonició que apareix plenament confirmada? ¿Viure un episodi que et sembla que ja has viscut?

    He tingut alguns d’aquests moments, que brillen en la memòria com puntes de diamant. Fa anys jo em deixava caure de tant en tant a la tertúlia que Ramon i Montserrat Carrera, propietaris del restaurant Sí Senyor del carrer Mallorca, organitzaven cada dimecres, amb un grup heterogeni, sorollós i divertit: Quico Sabaté, Joan Manuel Serrat, el fotògraf Català Roca, Joan Gardy Artigas, Núria Candela, el pintor Santi Moix i d’altres. Brossa hi menjava indefectiblement un ou ferrat i unes lioneses de nata; “en concepte de collage”, deia el poeta, sempre visual.

    Un dia, sortint amb ell del restaurant, vaig veure amb sorpresa com aquell poeta fascinat per Wagner i la màgia, debel·lador de totes les petulàncies (“L’únic pedestal són les sabates”, diu un dels seus epigrames), s’aturava, es posava la mà al pit i m’assenyalava amb solemnitat una vella clau de ferro que la piconadora havia incrustat, rotundament i per sempre, en el quitrà del carrer Mallorca, cantonada Aribau. “Mira, Raimon: un fòssil!”, em digué. Encara hi deu ser. Si t’hi fixes bé, de claus se’n troben i Joan Brossa acabava de trobar-se’n una. Aquella troballa era tan rotundament brossiana que vaig quedar KO.

    “On he deixat les claus…”, es demanava Foix en un desesperat poema dels anys quaranta del segle passat; ben actual, per desgràcia: “El dimoni amagat darrere un arbre em va cridar, sarcàstic, i em va omplir les mans de retalls de diaris [...] -Què diuen per la ràdio? / Tinc fred, tinc por, tinc fam…” El record d’aquell poema em portà, de la cruïlla de l’Eixample on em trobava amb Brossa, a una cala del cap de Creus dels meus dotze anys, on havíem arribat, en una barca entre mar i núvols, venint del Port de la Selva, el meu pare, el poeta Foix i el pescador Joaquim Cervera, a qui Sagarra havia dedicat la seva Balada del clavell morenet . Tornava a veure Foix, enderiat amunt i avall, com buscant les claus perdudes, i mostrant-me després el seu art trobat: ossos de sèpia polits pel mar i encalcinats per la sal, branques rosegades pel vent, arrels seques i dures com minerals.

    Seixanta anys més tard, a l’altra punta del nostre mar hipnòtic, jo era a la platja de Molibos, a Lesbos. Vaig trobar un còdol no gaire més gran que un ou de guatlla, mostrant amb una elegant precisió tipogràfica un signe d’interrogació. Aquell era, al cap dels anys, el meu objecte trobat. Vaig demanar-me si aquell interrogant era una clau trobada que incitava a seguir indagant o a la resignació del dubte. Vull creure que apuntava a la necessitat de la indagació permanent. “Som criatures que no deixem d’inquirir i d’equivocar-nos”, ha escrit Steiner, parlant dels humans. És millor córrer el risc d’equivocar-se, d’”equivocar-se cada vegada millor”, com deia Beckett, que no pas caure en la passivitat improductiva i resignada dels oblidadissos, dels cagadubtes i dels malfiats.

    Fa quinze dies vaig descobrir, a cinquanta metres de casa, a Brussel·les, una petita placa de llautó, de 10 x 10 centímetres, incrustada entre les llambordes de la vorera, amb aquest text: “ Ici habitait Chana Minc / Née 1908 Pologne / Arrêtée 29.5.1942 / Détenue Drancy / Déportée Auschwitz /Assassinée 20.9.1942 “.

    Aquests “ pavés de mémoire “, com en diuen aquí, posats davant les cases on van viure i d’on partiren cap als camps de concentració i extermini, porten la inscripció del nom i el destí de les víctimes de la Shoah.

    Ara, si busques claus a internet, en trobes moltes. Vaig voler esbrinar qui havia sigut Chana Minc. Poca cosa vaig trobar: nascuda a Sandomierz, una petita ciutat a l’est de Polònia, va ser treballadora del tèxtil, concretament, debanadora.

    Poca cosa, excepte uns mots de la seva filla, Hélene Descamps, adoptada per una família belga, que em donaven una clau a través dels anys: “Evidentment és més fàcil girar full, però és molt més perillós. Cal saber, cal comprendre, cal analitzar, integrar, posar-se en qüestió i revaluar permanentment la nostra manera de ser, de viure i d’educar”. Una altra peça d’art trobat.

    Diari Ara, 17 de juny de 2012.

    Categoria: Art, General | Sense Comentaris »

    Lliçons d’Egipte

    Publicat per Raimon Obiols | 29 May, 2012


    Imprimir Imprimir

    En un text que vaig publicar en aquest bloc, a propòsit del moviment que va enderrocar Mubarak, em referia al repte fonamental que es plantejava a la joventut democràtica d’Egipte. Hi citava aquests fragments d’un corresponsal del Washington Post, William Wan:

    Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits. Els polítics –  amb les seves maquinacions de poder, egoisme i  corrupció – són el que van empènyer a Egipte  a un règim de tres dècades d’autoritarisme“, diu un dels membres del Moviment del 6 d’abril, “Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?“.

    Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució“, comentava Wan, que afegia: “En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys. Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes.”

    Jo em feia aleshores aquestes preguntes: Com consolidar els avenços del moviment democràtic i prosseguir-los?   Com fer política en la nova situació? Les respostes que a aquestes qüestions donin els joves activistes de moviments com el del “6 d’abril”, em deia,  determinarà en bona mesura el futur.

    Ara aquests sectors es troben, en el procés per a elegir el nou president d’Egipte, en una situació de desconcert ben amarg. Els dos candidats que es disputaran la segona volta de les eleccions presidencials són un dirigent dels Germans Musulmans i un militar que fou el darrer cap de govern del règim de Mubarak.

    Com enllaçar  protesta i alternativa,  indignació i  perspectiva de canvi real,  mobilització i acció efectiva?

    Aquest és un repte que no sols es planteja a Egipte, és el mínim que es pot dir. Jo no tinc una resposta a aquesta pregunta, encara que algunes idees les tinc. Sé que és la pregunta més important que hem de debatre, si no volem que les coses vagin enrere, a Egipte i a casa nostra. Cal debatre’n amb serenitat, sense prejudicis, sense incompatibilitats. I sense perdre temps.

    Categoria: Mediterrani, Política catalana | Sense Comentaris »

    I si se suprimissin els bitllets de 500 euros?

    Publicat per Raimon Obiols | 22 May, 2012


    Imprimir Imprimir

    En ocasió de les mesures d’ “amnistia fiscal” que el  govern de Rajoy anuncia per a blanquejar diner negre, que segons La Vanguardia ampliaràn  “el camp d’ actuació per a que aflorin també els bitllets de 500 euros“, sorgeix de nou el tema dels “bin ladens” (així es batejaren popularment perquè se’n coneixia l’existència però ningú els havia vist).

    Quan començà a circular l’euro, em vaig fer – com suposo que molta gent -  dues preguntes: Per què s’optava per emetre la moneda d’un euro, en comptes d’un bitllet d’aquest valor? Des d’un punt de vista simbòlic, és evident que el bitllet d’un dòlar té una potència icònica que una moneda d’un euro no té.

    La segona pregunta era més inquietant. Algú em pot dir per a què diables serveixen els bitllets de 500 euros?

    Més enllà de la resposta immediata i evident que dóna el sentit comú, aquí ho ha algunes dades que tenen el seu interè:

    1. El 2005 es calculava que un de cada quatre dels bitllets de 500 euros era a Espanya, aleshores en ple boom immobiliari.
    2. El sindicat dels tècnics del ministeri d’hisenda  (Gestha) afirmà, el 2006, que circulaven a Espanya uns  97 milions d’unitats d’aquests  bitllets, totalitzant uns 48.698 milions d’euros,  el 28,45 % dels que circulaven a la Unió Europea.
    3. En aquells moments, la Directora general del Tresor s’oposà públicament a la seva supressió, amb una explicació que no em semblà convincent:  “són una peça d’informació important per a intentar lluitar contra el blanqueig de capitals“.
    4. Segons Miquel Estapé (La Vanguardia 16/08/2010), “Des de la seva creació el gener de 2002, la seva emissió ha progressat un 32 % per any  (de 31.000 milions  a 285.000). En valor, aquests bitllets de 500 que tan pocs han tingut a les mans,  representen el 35 % del total de bitllets actualment en circulació“.
    5. Diuen que l’emissió d’aquests bitllets fou una imposició d’Alemanya, que volia l’equivalent del bitllet de 1.000 marcs.
    6. Un informe de l’Assemblea Nacional francesa de 2009 concloïa que “França ha de proposar la supressió dels bitllets de 500 euros“.
    7. El maig de 2010, Gran Bretanya va prohibir la compra de bitllets de 500 euros en els establiments de canvi anglesos. Explicació oficial: “el 90% d’aquests bitllets són utilitzats pel  crim organitzat“.

    Crec que  seria positiu un acord europeu per a suprimir aquests bitllets; si cal,  donant un termini raonable per a canviar-los per fraccions més petites. Com a mínim, transportar maletins costaria:  pesarien molt més.

    És estrany que aquest no sigui un tema viu de discussió i que no hi hagi iniciatives al respecte. S’agrairien comentaris.

    Categoria: General, Politica europea | Sense Comentaris »

    El G8 mirant el Bayern-Chelsea

    Publicat per Raimon Obiols | 20 May, 2012


    Imprimir Imprimir

    Aquesta foto dels líders del G8 reunits a Camp David mirant la final de la Lliga dels Campions, no m’ha agradat.  Els assessors d’imatge que  els hi proposaren aquesta “photo opportunity” no els hi han fet un favor, em sembla. Aquesta imatge de  falsa “proximitat” no resulta convincent ni adequada, vistos els temps que corren.

    Però la foto és curiosa: Hollande fa un gest de lleugera incomoditat; l’entusiasme de Cameron per la victòria del Chelsea sembla forçat, sobreactuat; la Merkel mira d’encaixar el resultat del Bayern… I així successivament. Cada personatge emet, voluntàriament o no, un matís.

    Pel que fa al contingut de la reunió, també ens hem de resignar a captar matisos. “El consens és cada vegada més clar:  el creixement i l’ocupació han de ser la prioritat comuna””, ha declarat Obama. Però Angela Merkel ha introduït una acotació: “Entre França i Alemanya no hi ha divergències. Si no, no hauríem pogut posar-nos d’acord sobre el comunicat” (En el comunicat es diu que els membres del G8 volen “una zona euro forta i unida”, tot reconeixent que les mesures a prendre “no són iguals per a tots”).

    El millor resum de la reunió que he llegit és d’un cronista econòmic de Le Monde: “Amb François Hollande, Barack Obama ha parlat de creixement i amb Angela Merkel d’austeritat”.

    Després, conclou, “els xerpes han començat immediatament a redactar el projecte de comunicat pel pròxim G8. Una jornada com qualsevol altra”.

    S’hi pot estar d’acord.

    Categoria: General, Món, Politica europea | Sense Comentaris »

    « Entrada Anterior Següent Entrada »