Llegit el diumenge a El País Semanal (Andrés Fernàndez Rubio: «El espectáculo del arte»): A Londres, «la gente hace cola en la White Club Gallery para ver el cráneo de platino con 8.601 diamantes de Damien Hirst, a la venta por 72 millones de euros». Diu Fernández Rubio que «dadas las cifras, de dinero y de personas que mueve el arte contemporáneo, se deduce que crecen los apasionados y que se estanca o retrocede la cifra de quienes denuncian su presunta estupidez». Pressumpta? Jo no n´estaria tan segur. És espectacular el contrast entre les multituds que visiten, amb un fervor quasi religiós, les grans exposicions dedicades als monstres de l´art de la primera part del segle XX, o de l´art anterior, i la indiferència que provoca l´art actual, que es mou en el circuit tancat del mercat especulatiu dels multimilionaris i els “hedge funds“, de bona part del poder polític i de la crítica, i on el negoci domina absolutament. Hi ha una ortodòxia prescriptiva com mai s´havia produït en la història de l´art : una prescrita i obligatòria uniformitat s´imposa en el negoci de l´art global, d´un provincianisme i d´una submissió totals. La «pasta» ho empasta tot, s´ho menja tot.

Pocs gosen denunciar-ho. Una realitat pecuniària del més absolut conformisme, totalment submisa als més crítrics i poderosos, passa per “avantguarda“, per inèrcia del segle XX i per manca de coratge crític. La crítica d’aquest estat de coses, en efecte, passa per “reaccionària“. En els darrers anys, algunes (pocs) s’han pronunciat. El filòsof Jean Baudrillard parlà de «la nul.litat de l´art contemporani», un art fet «de banalitat, de deixalles, de mediocritat assumida com a valor i ideologia ». Jean Clair, que fòu el director del museu Picasso de Paris, ha parlat d´una nova estètica recolzada en la repulsió, l´abjecció, l´horror i el «dégout». Kim Howells, un ministre laborista de cultura [1] va escriure a la sortida d´una exposició del premi Turner: “If this is the best British artists can produce then British art is lost. It is cold, mechanical, conceptual bullshit.” («Si això és el millor que els artistes britàcs poden produir l´art britànic està perdut. Això és freda i mecànica “caca de la vaca” conceptual » . Durà molt poc en el càrrec.

El febrer del 2004, els visitants del museu Guggenheim de Bilbao van poder admirar una pintura («Tourbillon d´amour 1978 ») teòricament oferta per un mecenes al Gugenheim de Nova York. Era en realitat una superxeria enganxada amb velcro, d´un autodenominat «Anticrist de l´art contemporani» que volia mostrar que «qualsevol cosa pot esdevenir una obra mestra si es difón d’una manera adequada». Té raó Robert Hughes : «Des del punt de vista artístic vivim una època de merda».Caldria radicalitzar la protesta, i seguir la consigna de Salvat-Papasseit : «Escopiu a la closca pelada dels cretins».

4 Comments To "“Caca de la vaca”"

#1 Comment By Raimon Obiols On 28 July 2007 @ 18:23

#2 Pingback By Quan l’art desapareix | Notes de Brussel·les On 17 November 2007 @ 12:32

#3 Pingback By Cuando el arte se esfuma | Notas de Bruselas On 19 November 2007 @ 11:40

#4 Comment By mariona bonet agusti On 23 November 2007 @ 20:34

---