« Antoni Castells a Madrid | Inici | Convenció pel Futur: una crida al debat i a l’acció »
Sobre el futur del catalanisme
Per Raimon Obiols | 27 June, 2007
Imprimir
En la discussió que es produeix sobre el futur del catalanisme, em sembla que alguns (des de diverses posicions, del “sobiranisme” al “postnacionalisme“) traspuen una apreciació del catalanisme com a “bandiera di festa giàrascorsa“, per dir-ho amb mots de Salvatore Quasimodo: la bandera d’una festa que ja s’ha acabat.
A mi em sembla que tenim festa per estona. Això significa pensar que hi ha i seguirà havent-hi per molts anys una persistència de la identitat i de la “causa catalana” com a fet de llarga durada, que traspassarà conjuntures polítiques, successius períodes de la vida col·lectiva, canvis socials i culturals, evolucions polítiques espanyoles i europees, obertures a la globalizació i la interdependència.
Dient això parlo d’essències eternes, de conceptes immutables: parlo d’una realitat persistent de molt llarga durada. Catalunya canviarà està canviant ràpidament) però la seva canviant realitat comuna durarà i amb ella persistirà una “causa catalana“, pel simple fet que els catalans i catalanes, encara que volguéssim (i és clar que la majoria no ho volem) no podríem ser una altra cosa. Desapareixerem, en vindran d’altres, i el fet viu de Catalunya i de la realitat concreta de la seva situació específica (que produeix a parts iguals energia i malestar) seguiran suscitant mals de cap, projectes, esperances i frustracions.
En el joc de “cadires musicals” de la història, Catalunya restà sense cadira, sense Estat propi. Podia haver estat un Portugal i esdevingué un canvi una realitat nacional de llarga durada, persistent en els seus trets comuns de sentiments i sensibilitats, d’actituds, de símbols i imaginari, de llengua i pràctiques culturals, de formes de vida quotidiana i de la mentalitat individual i col·lectiva. Jo crec que aquesta realitat ha mostrat tanta persistència, tanta resiliència, tanta durada (1), que hi ha motius fonamentats per creure que persistiràer molt temps i que es projectaràn el futur, siguin quines siguin les circumstàcies, les correlacions de força, els canvis, les dificultats, les interferències, les interdependències. Això implica pensar que tots el membres de la comunitat comparteixin un sentiment unànime i homogeni d’identitat: ho mostren a bastament totes les enquestes fetes a Catalunya en les darreres dècades. Però significa que hi ha un element majoritari, fet de representacions col·lectives, de cultura, de posicionaments polítics, que marca la diferència catalana i que la marcaràn el futur (no és raonable suposar, per posar un exemple concret, que el PP pugui esdevenir algun dia el partit majoritari a Catalunya).
El catalanisme ha estat i és el conjunt de codis comuns que, en distints terrenys (no únicament el polític) ha pres i ha donat consciència col·lectiva del fet català de la seva voluntat de realització lliure i també de la seva insatisfacció que pot generar, simultàniament, projectes i frustracions). L’ energia d’aquest estat de coses ha generat, al llarg de la nostra història contemporània, els distints projectes del catalanisme o, si voleu, els diferents catalanismes. Que aquesta situació sigui durable no vol dir que sigui eterna. Vol dir simplement que durarà i que representa un repte, no una renda de situació i hi ha innumerables situacions que mostren que sentiments i representacions col·lectives que es creien permanents i universals canvien d’una època a l’altra, i eventualment desapareixen.
El tema d’una crisi del catalanisme davant els nous reptes de Catalunya és plantejat avui amb urgència. Ferran Mascarell s’hi ha referit recentment en un article a “El País”. Josep Termes l’ha plantejat en termes molt dramàtics: “Al llarg del segle XX, el catalanisme ha estat la peça clau de la vertebració de Catalunya. Ha resistit persecucions i dictadures. Ha tingut moments d’exaltació. Ara, més que el catalanisme polític, és la catalanitat que està en perill” (2). A « La Vanguardia », Antoni Puigverd es demana si a Catalunya anem cap a “una nova decadència“, evocant els segles del declivi català indicant que, pel que fa als factors que l’originaren, “molts d’ells recorden, per analogia, les circumstàncies actuals“. Jordi Pujol ha dit que “l´actual és un dels moments més difícils que hem viscut durant els últims cent anys“. Podríem continuar amb altres referències: les preses de posició alarmades o pessimistes sobre el nostre present i el nostre futur col·lectius es multipliquen en abundància. Només una menció addicional: el llibre “La rectificació que hauria d’haver generat un ample debat que de moment no s’ha produit. Encara hi som a temps.
És evident que hi ha una inquietud catalana, però haurà de separar-la de la que hi ha també gairebé en totes les societats occidentals (per no parlar de la resta, on no manquen els problemes i les tragèdies). El motiu d’aquest estat dels esperits és naturalment, una realitat que inquieta molt a tothom amb dos dits de front: la globalització accelerada, la guerra, el terrorisme, la precarietat laboral i la inseguretat, la incertesa de cara al futur, el desmanegament general de normes i valors, l’ exuberància mediàtica, cada vegada més indigerible, de luxe, consum bulímic, violència i corrupció (un Dragon Kahn d’hedonisme i horror). És una base més que suficient pel discurs de la inquietud de cara al futur; i, de retruc, a les societats pròsperes, del risc de declivi, de decadència.
Però la consideració de l´etapa actual no es pot resoldre amb la tòpica evocació d’un declivi històric més o menys fatal. Hi ha en les nostres societats un conjunt de canvis i problemes que son més inèdits i complexos, més oberts i interessants, davant dels quals les analogies històriques no serveixen de massa. Si haguéssim d’usar un terme general per designar-los (i els termes generals sempre son perillosos) , més que de “declivi” haurà de parlar potser, com feia Paul Ricoeur, de ” déliasion”: un fenomen general de disgregació social, cultural, política. Bauman no s’allunya d’aquesta anàlisi quan parla de “societats líquides“. En l’origen d’aquest fenomen hi ha ( com a causa i efecte al mateix temps) una crisi de confiança es tendeix a perdre la confiança “en nosaltres“, la confiança “en els altres“, la confiança “en el futur“, la confiança “en la política“, i així successivament.
Tot això a Catalunya, té molt a veure amb la discussió sobre el futur del catalanisme. Es tracta, també aquí, en el fons, d’una qüestió de confiança. Parlo de confiança, no de fe cega o essencialista: una confiança racional i raonable (si es vol, una confiança desconfiada) en algunes coses bàsiques; en la persistència de la realitat catalana, en nosaltres mateixos, en els altres que venen a viure amb nosaltres, en el futur, en les possibilitats d’una voluntat col·lectiva, en la política democràca. Donar confiança, fer-se confiança és quelcom gratuït i arriscat. És, en el nostre cas, quelcom d’estrictament necessari. En el seu pluralisme, en la seva transversalitat, el catalanisme ha estat des dels seus orígens i en les seves diverses formulacions, un moviment de confiança col·lectiva. Això ha permés resistir terribles embats ( i no pocs errors propis). Convindria que tots plegats fèssim un esforç per mantenir i, allà on calgui, reforçar aquesta confiança. La necessitem vitalment; sense ella no podem funcionar.
Sobre aquesta base, allò que ens cal és l’anàsi concreta dels problemes, dels reptes, de les possibles solucions, de les polítiques practicables. Sorprés en el moment present de Catalunya, el contrast entre l’ exuberància de les inquietuds i la migradesa dels coneixements concrets, la opacitat i la feblesa de les dades, la manca de radiografies i d’interpretacions de les realitats i tendències concretes. Haurà d’afegir així al panorama de la Catalunya inquieta, un altre element d’inquietud addicional: la dels que pensen que els debats sense el suport del coneixement i l’anàsi concrets de les situacions i possibilitats reals corren sempre el risc de ser poc útil.
El repte d’una innovació forta del catalanisme ha de ser assumit des de l’esquerra, per tots aquests motius. Si les senyals de direcció de l’esquerra són la igualtat, la llibertat i la voluntat d’un progrés com l’esquerra ha d’identificar la realitat específica de Catalunya amb un projecte que avanci democràticament en la direcció que apunten aquestes senyals. Si la unitat civil i la cohesió social són objectius a perseguir ( i si tenim consciència que són objectius fonamentals perquè són objectius en risc), aquesta identificació s’ha de mantenir.
Ara: aquesta voluntat ha de recolzar en el realisme i s’ha de concentrar en una interpretació frustada de la realitat de Catalunya, de les seves potencialitats, de les seves contradiccions. La contradictorietat interna i externa de Catalunya, sobretot, amb els reptes d’intel·ligència política que aquesta planteja. Contradiccions interiors: lingüístiques i culturals, socials, polítiques. Contradiccions exteriors: amb altres pobles hispànics que, com assenyalava Antoni Castells en una recent conferència a Madrid, plantegen la qüestió oberta de “com és possible aixecar amb tanta facilitat un clima anticatalà”. Amb un Estat que es resisteix a les reformes que li són, que ens són necessàries. Amb una Europa que manté una interlocució quasi exclusiva amb els Estats, i que se sent incòmoda davant la situació específica, al seu bell mig, de la realitat catalana.
La qüestió concreta que es planteja, en aquests diferents camps, és que no hi ha alternativa a la “mà esquerra” d’una política tenaç intel·ligent, que mantingui ferms uns objectius de cohesió d’excel·lència internes, i d’aliances i negociacions externes. Només així es poden evitar les confrontacions inútils i les batalles perdudes. Aquest ha de ser l’objectiu essencial d’un “nou catalanisme”. Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya només podran determinar el seu futur col·lectiu si es fa majoritària una visió clara de les possibilitats que tenen al davant. Sols des d’una comprensió de la situació històrica específica i concreta en que es troba Catalunya, definint les línies de canvi possibles en els anys a venir, podrà desenvolupar-se un paper actiu i determinant d’un catalanisme de progrés renovat, realista i inventiu, comú sense altres divisions que les pròpies del legítim, lògic i necessari pluralisme de les opcions democràques. Som en una nova situació en una nova fase: és l’hora de plantejar-se seriosament un nou començament.
[1] Potser valen ací aquestes reflexions de Fernand Braudel:“À chaque époque, une certaine représentation du monde et des choses, une mentalité collective dominante anime, pénètre la masse entière de la société. Cette mentalité qui dicte les attitudes, oriente les choix, enracine les préjugés, incline les mouvements d’une société est éminemment un fait de civilisation. Beaucoup plus encore que les accidents ou les circonstances historiques et sociales d’une époque, elle est le fruit d’héritages lointains, de croyances, de peurs, d’inquiétudes anciennes souvent presque inconscientes, au vrai le fruit d’une immense contamination dont les germes sont perdus dans le passé et transmis à travers des générations et des générations Les réactions d’une société aux événements de l’heure, aux pressions qu’ils exercent sur elle, obéissent moins à la logique, ou même à l’intérêt égoïste, qu’à ce commandement informulé, informulable souvent et qui jaillit de l’inconscient collectif. Ces valeurs fondamentales, ces structures psychologiques sont assurément ce que les civilisations ont de moins communicable les unes à l’égard des autres, ce qui les isole et les distingue le mieux. Et ces mentalités sont également peu sensibles aux atteintes du temps. Elles varient lentement, ne se transforment qu’après de longues incubations, peu conscientes, elles aussi”.
[2] A “ El catalanisme, motor del país“, Centre d’estudis Jordi Pujol, 2007.
Categories: General, Política catalana | 1 Comentari »
July 1st, 2007 a les 21:07
Davant els grans reptes que pateix una nació petita, feble i sense Estat, derivats de la globalització econòmica, dels grans fluxes mundials de migracions, dels nous mitjans de comunicació, de la concentració de riquesa i poder mai vista en poques mans, Catalunya havia posat l’esperança en l’Estatut aprovat pel nostre Parlament el 30 de setembre de 2005. Segons l’Estatut de 1979 el nostre Parlament representa el poble català, subjecte històric indiscutible, font de legitimitat democràtica per a qualsevol catalanista. Per a fer front a les grans amenaces a la nostra supervivència nacional s’havia d’assolir el nostre reconeixement com a nació, distingint-nos de les regions; havíem de resoldre el desequilibri fiscal; havíem de delimitar clarament les competències, etc.
Però les “Cortes Españolas” no només van menystenir la voluntat del nostre poble expressada pel 89% de la nostra cambra de representants, sinó que conspicus dirigents com Alfonso Guerra ens van vexar, vantant-se d’haver “cepillado” la voluntat nacional del nostre poble. El president del Govern Espanyol que s’havia compromès solemnement a defensar l’Estatut que aprovés el Parlament va trair la seva paraula. Alts càrrecs de l’exèrcit espanyol que en teoria ens ha de defensar dels nostres enemics va atacar la voluntat del nostre Parlament. Alts càrrecs de la Justícia, del Banc d’Espanya, el Defensor del Poble, la Conferència Episcopal, tots els mitjans de comunicació espanyols es van afegir a la campanya anticatalana.
Però el més dolorós de tot aquest procés va ser la desaparició dels representants del PSC a les Cortes Españolas. L’any 1977 els socialistes catalans, a casa nostra i a Madrid van defensar l’Estatut fins a la seva aprovació. L’any 2005, el dia 1 d’octubre el PSC va ser el primer en anunciar esmenes al que acabava d’aprovar el nostre parlament. A quina trinxera està el PSC: a la de la defensa dels drets nacionals de Catalunya o la dels que cerquen la provincianització definitiva del nostre poble?
Josep Pinyol i Balasch