Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    Blair i el poder a “Medialand”

    Per Raimon Obiols | 17 June, 2007


    Imprimir Imprimir

    Ho he fet!“. En una intervenció a l´agència Reuters de Londres, sobre “el repte de la natura canviant de la comunicació política i els mitjans“, Tony Blair ha comentat: “ He reflexionat molt i durant molt temps sobre si expressar o no les meves opinions, i sé que en molts ambients seré condemnat per haver-ho fet. Però crec que algú havia de fer-ho. I ho he fet“.

    Blair s´ha desfogat, acusant els mitjans d´ actuar com “bèsties salvatges que destrossen la reputació de les persones”.

    El diari “El Paísha escrit que el primer ministre havia “llençat un atac ferotge a la política informativa que segueixen els mitjans de comunicació en els darrers temps, amb tendència al sensacionalisme i a atacs a les personalitats exposades a l´escrutini públic“. Ha afegit que Blair carregà també “contra els nous canals d´informació, com Internet, on les notícies es difonen les 24 hores del día i existeix, en la seva opinió, una tendència a posar més èmfasi en l´”impacte” que en l´”equilibri” de manera que es perjudica la perspectiva que la gent té de la vida pública“.

    Cal contextualitzar aquesta intervenció de Blair, almenys en dos aspectes. Primer: al Regne Unit hi ha una part important de la premsa escrita (els anomenats “tabloids“) que son veritablement terribles, i influeixen clarament sobre la resta (només cal veure l´evolució en els darrers anys d´una institució periodística tan venerable com “The Times” per corroborar-ho). Si a Itàlia o Espanya vivim en un règim televisiu, al Regne Unit el règim “tabloid” és determinant. Segon: Blair plega a finals de mes i probablement aquest desfogament (“Ho he fet!“) no s´hauria produït en altres circumstàncies.

    La campanada de Blair està suscitant, naturalment, molts comentaris. Lluis Foix ha escrit que les responsabilitats han de ser compartides per la política i els mitjans de comunicació: “Allò que més inquieta en el periodisme o en la política és quan els fins es confonen amb els mitjans, quan el periodisme o la política no tenen inconvenient en recórrer a la mentida, a les trampes, a les mitges veritats, a l´engany intencionat, per tal d´aconseguir un objectiu“. Però en definitiva, escriu Foix, “el progrés de les nacions ha estat sempre vinculat a la llibertat de pensament, de premsa, de moviment de les persones i les idees. Sempre i quan, és clar, que les notícies que es posen en circulació puguin suportar la prova de la veracitat”. I conclou: “ Ni els polítics ni els periodistes podem donar moltes lliçons al respecte“.

    La premsa britànica, en general, ha respost críticament a les preses de posició del primer ministre. Alguns periodistes han indicat que Blair no és la persona més indicada per donar lliçons. Ell mateix ho ha reconegut en el seu “speech“, posant-se la bena abans de la ferida. Des d´abans del seu accés al govern, Blair i el seu equip d´assessors i spin-doctors, amb Peter Mandelson, Alastair Campbell i Philip Gould al davant, han situat sempre en primer terme l´exercici professionalitzat i molt expeditiu (és el menys que es pot dir) del “spin-doctoring“. Han estat mestres en aquest ofici. Mandelson no ha deixat de repetir que la comunicació no és una cosa a afegir a l´acció de govern sinó que és l´acció de govern; que comunicar és governar, perquè vivim en la societat mediàtica, vivim a “Medialand“.

    Tot això és conegut i gairebé vell: es tracta de “marcar l´agenda” en tot moment, no respondre a les crítiques i argumentacions, contraatacar canviant de tema, produïr “impactes” de manera permanent. Giancarlo Bosetti ha publicat fa poc un llibre sobre aquesta temàtica (“Spin. Trucchi e teleimbrogli della politica“) on assenyala amb preocupació que l´”èxit“ dels estrategs de la comunicació política que manipulen la veritat pren el caràcter d´una veritable amenaça pel futur de la democràcia.

    Això no treu, naturalment, que les qüestions plantejades per Blair puguin ser bandejades amb la sortida fàcil del “tú també“. Per bé que, en afers de poder i comunicació, Blair se situï entre la bulímia i el victimisme, té raó en plantejar la qüestió i també en la descripció que fa d´una situació inquietant de sensacionalisme creixent: “La grisor usual de la vida “, va dir Blair, “resta pràcticament inexistent. Avui tot és un triomf o un desastre. Un problema és una €˜crisi´ . Un retard o una pausa és una política ´ feta miques´. Una crítica, €˜un atac salvatge´ “.

    En realitat estem vivint una època d´implosió del vell discurs públic, produïda per la paorosa rendibilitat a curt termini de la política de mercat i de la comunicació de mercat. A “Medialand” tot ha de tenir “impacte” i les fronteres entre informació, opinions plurals i entreteniment es confonen. Que una imputada en el cas “Malaya“, que ha passat per la presó i pot torrnar-hi, sigui una cotitzada tertuliana a la TV n´és un cas il.lustratiu extrem. Salvant totes les distàncies, que a Catalunya el programa “Polònia” (excel.lent, m´afanyo a dir) sigui notòriament el principal vector de socialització política de la infància i la primera joventut, n´és un altre.

    Estem vivint una època de ràpida mutació dels instruments, els mètodes i els propis continguts d’un nou discurs públic emergent, amb el desenvolupament d´allò que Manuel Castells anomena la “comunicació individual de massa“, la convergència entre els “mass media” i les xarxes de comunicació horitzontals. És en aquest camp de joc on es lliuraran les futures confrontacions per la democràcia i la llibertat.

    Categories: General, Món, Semblances | 4 Comentaris »

    4 comentaris per “Blair i el poder a “Medialand””

    1. Albert Balada Diu:
      June 17th, 2007 a les 18:52

      Excel.lent aquesta reflexió en veu alta que fas, Raimon, i no veg perquè o havies d’expresar les teves opinions en aquest aspecte. Un post brillant que ens retorna a velles discusions, que no son pas noves i que recollia també brillantment Giovanni Sartori, el politòleg italià en el seu llibre “Homo Videns” on descriu, com tu apuntes els efectes de la comunicació sobre la democràcia, és més jo abundaria en el fet que s’ha desplaçat el semicercle parlamentari als tabloides i a la televisió substraend la funció de l’hemicile i transportanat-la a la banalització dels mitjans. Gràcies pel que ens dius, moltes gràcies. Albert Balada

    2. Joanna Martín Diu:
      June 18th, 2007 a les 2:51

      De segur que no és la intenció trobar un culpable, degut el cas a que ambdues parts tenen gran part de responsabilitat. Els polítics mai poden dir tota la veritat perquè hi ha questions que serien incomprensibles pel ciutadà, però, tampoc cal recorre a l’engany o manipulació, simplement s’evita parlar dels assumptes qualificats com “secrets d’estat”, i l’oposició hauria de respectar aquestos “secrets” i no endegar campanyes de “destrucció massiva” del rival, es obvi que sols faig referència als informes qualificats com a tals. I els media no haurien d’abusar tant del “tot s’hi val” per vendre o provocar morbositat, a ningú li agrada que constantment l’estiguin ridiculitzant en el seu lloc de treball, costa molt fer-se respectar si constantment a qui els envolten bombardegen amb informació errònia o dubtosa de la serietat del seu treball; tot té els seus límits, i l’ètica s’escau en no sobrepassar-los. Polítics i informadors haurien de centrar-se en el rigor de la seva dedicació, i deixar la part d’humor i distracció per altres professionals, però, barrejar humor, sensacionalisme i mals polítics tant sols pot acabar per destruir tot el sistema democràtic.
      Però, això tant sols és la opinió d’una neòfita en aquest món.
      Gracies per deixar sentir la meva veu.

    3. Joanna Martín Diu:
      June 18th, 2007 a les 14:40

      També m’agradaria afegir que des del si dels partits també s’està contribuint a aquesta “destrucció” permeten l’elaboració de powerpoints, més propis de programes d’humor, o documentals sense cap mena de parcialitat o rigor que tant sols contribueixen a l’abstenció dels ciutadans. Aquestos límits tampoc s’haurien de traspassar, no es aquesta la funció de cap partit, no s’hauria d’haber permès mai entrar dintre del joc de la mediocritat.

    4. Bloc de Pia Bosch » Blog Archive » 30 anys del 15-J Diu:
      June 21st, 2007 a les 22:38

      [...] situació política i el paper del PSC l’any 77 ,Raimon Obiols i Isidre Molas. Del discurs de Raimon Obiols, molt suggerent també, intento fer-ne un petit resum. Obiols va parlar de la ràpida evolució de [...]

    Comentaris

    Security Code: