- Notes de Brussel·les - http://www.noucicle.org/obiols -

País Valencià – Catalunya: un debat

Posted By Raimon Obiols On 4 June 2007 @ 7:49 In Política catalana,Política espanyola,Semblances | 5 Comments

En una crònica a La Vanguardia d´ahir (” ‘Viva el cemento’ grita el buen pueblo”) , Enric Juliana comenta una conversa amb Eliseu Climent, en una tarda de diumenge postelectoral a La Malvarrosa.

Climent sap“, escriu Juliana “que una època ha conclòs, irremeiablement, per al valencianisme amic de Catalunya. I que moltes coses, sobretot des de Barcelona, hauran de replantejar-se. I que com més tard, pitjor. I que els Països Catalans “ aquesta construcció gramsciana de Joan Fuster en els anys seixanta que estàn condemnats a l´adoració nocturna“.

És cert, com diu Juliana, que el concepte de “Països Catalans” va ser popularitzat pels assaigs de Joan Fuster de l´any 1962 ( [1] Nosaltres els valencians i [2] Qüestiò de noms). Però Fuster no el construí. Em sembla que, quan s´estudii bé la història del concepte, i la seva imprompta en l´evolució de les coses a Catalunya i al País Valencià (que en conjunt és, com crec que s´ha vist, negativa), es constatarà que hi pren un caràcter molt determinant el procés de reformulació d´idees que es produí a partir de 1939 en el món de l´exili català (inclinat per la seva pròpia situació a un voluntarisme sovint heroic, però també, en ocasions i malauradament, a brots d’ idealisme maximalista que allunyava de la realitat).

Que la qüestió dels Països Catalans fou molt discutida en els ambients de l´exili, ja des dels primers anys 40 del segle passat, és inqüestionable. Només un parell d´exemples. El primer és d´una trobada d´exilats catalans al café Nápoles de l´Avinguda de la Independència de Ciutat de Mèxic, a finals dels 40, per parlar de la creació d´una revista ( Pont Blau). S´hi trobaven, entre d’altres, Víctor Colomer, Ramon Fabregat, Abelard Tona i Nadalmai, Josep Soler Vidal, Claudi Fabregat, Angel Palerm. El relat el trobareu al llibre Els exiliats catalans a Mèxic de l’escriptor Vicenç Riera Llorca, que hi assistí.

Davant la sorpresa de Riera Llorca, en un moment donat es produí una rèplica molt dura de Víctor Colomer (mestre lleidatà i dirigent socialista que s´uní al Moviment Socialista de Catalunya) quan s´evocà la qüestió dels Països Catalans com un dels possibles trets definidors de la futura revista. Colomer, escriu Riera Llorca, “va dir que no, que allò era cosa de somiatruites, que calia tocar de peus a terra i que, a més, era una actitud imperialista“.

La virulència de la intervenció de Colomer s´explica, des del meu punt de vista, pel fet que en el món de l´exili català i de les seves revistes a Mèxic (Quaderns de l´Exili, La Nova Revista, Lletres, etc.) s´havia anat congriant una mitificació de la Catalunya Gran que Colomer, entre d´altres, considerava profundament errònia i generadora de futures divisions, conflictes i reaccions en profit de la dreta, com el període 1977-2007 s´ha encarregat de demostrar.

El dirigent lleidatà es mostrà lúcid també en altres qüestions : preguntat el 1946 per la revista Nova Era sobre la influència que tindria en el futur el Partit Socialista a Catalunya, va respondre : “Si no errem de mig a mig, serà el partit majoritari”. Victor Colomer, mestre, sindicalista, regidor, home de la terra, coneixia la veritat simple que si es vol tenir l´opinió a favor no es pot fer entrar el clau per la cabota.

Però no sols a Mèxic es desenvolupava la “construcció” del concepte dels PPCC. Un segon exemple (que potser interessarà al pingüí Enric Juliana) és d’un anys abans, i es pot trobar en l’article de Rovira i Virgili, El moviment valencianista, publicat a a « El Poble Català » de Paris, el gener de 1940, i reeditat en el petit recull de textos d´aquest autor que publicà la Generalitat el 2006 ( [3] Els camins de la llibertat de Catalunya ).

Rovira i Virgili escriu : “En caure Catalunya han caigut tots els països catalans : el Principat, València, les Illes. I en l´hora del redreçament, propera o llunyana, hem de trobar-nos junts. Els patriotes de les tres grans regions catalanes han d´imitar els de les tres grans regions iguoslaves (Sèrbia, Croàcia i Eslovènia) que en els dies de dissort i d´exili van pactar la cooperació de llurs esforços i la unió de la pàtria total per quan fos alliberada“. Vistes les coses amb la perspectiva del temps i de les seves tragèdies, aquesta evocació de la  pàtria total de serbis, croats i eslovens com un exemple a imitar esdevé d´un humor macabre i aclaparador.

  • Cal dir que no ha calgut la sotragada del recent triomf valencià del PP per assenyalar la necessitat d´un replantejament, per bé que cal esperar que aquestes eleccions esperonin aquest replantejament d´idees sobre les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Cal rellegir els textos de l´ Ernest Lluch sobre el tema. I més recentment, el conjunt de textos apareguts a la revista [4] Nou Cicle arran de la publicació del llibre Nosaltres els ex-valencians; especialment l´article d´ Àngel Castanyer : [5] Carta a un «´ex-valencià (gener 2006) i les  [6] Cartes creuades sobre el País Valencià que aquell article originà.
  • Una biografia de Víctor Colomer es troba al llibre [7] El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris de Ferran Aisa (Pagès editors, Lleïda 2005).


5 Comments (Open | Close)

5 Comments To "País Valencià – Catalunya: un debat"

#1 Comment By Jon On 5 June 2007 @ 3:51

Sr. Obiols. Si no m’equivoco, el PSC va nèixer com a partit autodeterminista (així constava als seus estatuts, i corregeixi’m si vaig errat). També el PSOE acceptava la “autodeterminación para todos los pueblos ibéricos” (congressos de Suresnes i Madrid). Jo a vosté el considero un catalanista, i m’imagino que, com molts socialistes catalans que conec, defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Per què no fan sentir més la seva veu dins el PSC, on gent com Miquel Iceta menysprea aquest dret com “una collonada”? Un partit socialista que no defensi l’autodeterminació dels pobles amb totes les seves conseqüències no és digne de dir-se així. Fins i tot la URSS, en la seva constitució de 1936, el reconeixia. Fins i tot a l’Estat nord-americà de Vermont hi ha un moviment secessionista i ningú el menysprea, sinó que ha atret comentaris molt seriosos de cadenes de notícies com Fox News.

#2 Comment By Marc On 5 June 2007 @ 23:42

Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme.

[8]

#3 Comment By olivana (que vol dir, d’oliva, la safor, país valencià) On 19 June 2007 @ 23:10

Fuster no crea el concepte de PPCC, òbviament. Aquest ja estava present, fins i tot, en autors anteriors a la guerra, gent del valencianisme polític i cultural dels 20 i 30, que si bé no empraven el mot PPCC, si feien referència a un projecte identitari que tendís o convergís amb el català.

Fuster no el crea, però el dota d’una articulació, crea una identitat valenciana agrarista i ruralitzada, plena de fracassos històrics, que només i solament serà plena en els futurs PPCC.

Fuster, confeccionà un discurs iclonocasta, que en el seu temps, serví per per donar força al valencianisme polític, a les acaballes del franquisme. Fins al punt que, sense el seu discurs i el seu plantejament, poc hauria pogut fer ni determinar en la nova València que naixia aquesta ideologia i poc tindríem ara com ara de país…

… el greu no és que ell cree el concepte… el greu és que, 20 anys després, els valencians contíem “venerant” fuster, creient cegament en les seues tesis sobre la identitat valenciana, que els historiadors contemporanis s’han encarregat de refutar, i que continuem defensament un nacionalisme essencialista cultural de tipus lingüístic que ens duu a la unitat indefugible amb Catalunya…

els valencians, no podem continuar girant per més temps els ulls a la realitat, i és hora ja que plantegem de manera general un altre tipus de valencianisme polític, centrat en el país valencià.

… tampoc els catalans hauríeu de continuar donant ales i legitimació (vease Erpv) a aquest tipus de plantejament, que mentre ens tenen ocupats a tots plegats posant les teules a la casa, van permetent que els fonaments més bàsics de la nació dels valencians s’esfondren de manera inexorable…

#4 Comment By Laura On 14 November 2008 @ 17:46

Sigui com sigui els valencians no volen ni sentir parlar de la “gran Catalunya”. Personalment, com a valenciana nascuda a Barcelona, m’entristeix aquest rebuig i no l’entenc però puc respectar-ho. Ara el que no puc acceptar de cap manera és una actitud contra el meu/nostre idioma, per absurda i patètica.

Un exemple d’avui mateix:

Ajuntament de….bona vesprà…li parla Carme..en que el puc ajudar?
Soc ….podia parlar amb ….?
Un momento voy a ver si se encuentra (!?)

Em pregunto: no parlem el mateix idioma?…amb variants…però el mateix…perquè em contesta en castellà?????

Em pasa la trucada i ell està parlant amb el secretari en valencià…saludo en català i em contesta en castellà (?!)

Quina cosa mes ridícula…per favor!…ell té un accent valencià mes marcat que el meu però seguim parlant en castellà…es de riure realment…

#5 Pingback By Una “autocrítica” de Duran sobre el País Valencià | Notes de Brussel·les On 1 December 2008 @ 9:00

[...] Vaig referir-me fa temps a aquesta qüestió en un parell d’entrades d’aquest meu bloc. Les he rellegit ara, i em sembla que segueixen essent vàlides: Identitats i identitarismes i Catalunya-País Valencià: un debat necessari [...]


Article printed from Notes de Brussel·les: http://www.noucicle.org/obiols

URL to article: http://www.noucicle.org/obiols/?p=42

URLs in this post:
[1] Nosaltres els valencians: http://ca.wikipedia.org/wiki/Nosaltres_els_valencians
[2] Qüestiò de noms: http://webs.racocatala.cat/eltalp/fuster.htm
[3] Els camins de la llibertat de Catalunya : http://www.alibri.es/index.php?option=com_commerce&page=index.php&&cPath=6_73&bptp=&
amp;osCsid=30f6f5ea577c6bf8ab713867f00255a0&language=catalan

[4] Nou Cicle: http://www.noucicle.org/obiols../../../../../../i_portada.php
[5] Carta a un «´ex-valencià: http://www.noucicle.org/obiols../../../../../../NCarticles/128.html
[6] Cartes creuades sobre el País Valencià: http://www.noucicle.org/obiols../../../../../../NCarticles/932.html
[7] El laberint roig, Víctor Colomer i Joaquim Maurín, mestres i revolucionaris: http://www.llibreriaona.com/llibres/L/LABERINT-ROIG,-EL,978-84-9779-351-3.htm
[8] : http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/01/pas-valenci-realitat-i-seducci.html