« Les esquerres, després del 2011 | Inici | Austeritat, creixement i combat d’idees »
Hollande i la “santa aliança”
Per Raimon Obiols | 6 March, 2012
Imprimir
Spiegel online, la versió web del setmanari polític d’Hamburg, va publicar fa uns dies una crònica que ha desvetllat múltiples reaccions. Segons la revista, Àngela Merkel hauria suscitat un acord de caps de govern contra el candidat socialista a la presidència francesa, François Hollande. Una mena de “santa aliança” a favor de Sarkozy, de la que formarien part, a més de la cancellera alemanya, Mario Monti, Mariano Rajoy i James Cameron. Els caps de govern d’Alemanya, Itàlia, Espanya i el Regne Unit s’haurien posat d’acord, discretament, per tal de desairar a Hollande durant la campanya per les eleccions presidencials franceses.
Àngela Merkel s’havia pronunciat públicament a favor del president Sarkozy, declarant que estava disponible per a participar en la seva campanya electoral, i que confiava en la seva victòria. Malgrat que les especulacions periodístiques sobre una química personal difícil entre els dos governants, les raons d’aquesta preferència són més que evidents. Un terme del moment polític actual a Europa les resumeix perfectament: és parla, una i altra vegada, de “Merkozy”, el personatge, imaginari (i a la vegada ben real), que marca la pauta d’una UE condicionada pel directori franco-alemany o, per ser més precisos, germano-francès. D’altra banda, Hollande ha fet saber en diverses ocasions que, si és elegit, posarà de nou damunt la taula de les discussions el pacte volgut principalment per la Merkel i subscrit recentment per 25 dels 27 Estats membre de la Unió (el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança).
A mi m’ha interessat molt més la repercussió de la notícia difosa pel Spiegel que la notícia en ella mateixa. Al cap i a la fi, no és únicament versemblant sinó també lògic que uns governants del centre-dreta avui dominant a Europa es posin d’acord per tal de dificultar les coses al candidat Hollande, al que les enquestes donen, de moment, per guanyador a França. Tampoc és cap novetat que tots ells, d’una manera o d’una altra, s’hagin precipitat a desmentir-ho, en nom d’un criteri de “no ingerència” en els afers d’un altre país. No hi ha res de nou ni de particularment interessant en aquestes dades.
La novetat és la enorme difusió europea de la notícia, que mostra fins a quin punt està penetrant, en la vida política i en l’estat de les opinions públiques, la percepció que la crisi actual es planteja avui, amb una intensitat creixent, en un àmbit comú d’interdependència que és l’europeu. Tothom es dóna compte, en aquest sentit, que les properes eleccions presidencials franceses no seran pròpiament un afer francès sinó europeu. D’ací la gran repercussió que ha tingut la notícia avançada pel setmanari alemany, més enllà del fet que aquesta sigui exacta.
Josep M. Colomer, autor del llibre Grans imperis, petites nacions, ha escrit recentment a El País un article molt lúcid (“El final de la democracia estatal“) sobre aquest ràpid procés d’”euroepeanització” de la democràcia en els nostres països, que us recomano. La traducció catalana ha estat publicada a L’Hora.
L’article original de Der Spiegel (en alemany):
http://www.spiegel.de/politik/deutschland/0,1518,819095,00.html
Categories: Politica europea | Sense Comentaris »