« Tornant del Pròxim Orient | Inici | Hollande i la “santa aliança” »
Les esquerres, després del 2011
Per Raimon Obiols | 23 February, 2012
Imprimir
En una situació de greus crisis, Immanuel Wallerstein ha publicat un article suggestiu sobre l’estat de les esquerres al món (“L’esquerra mundial després del 2011”, en anglès). Creu que el 2011 ha estat un bon any per a aquestes. “La raó bàsica”, escriu, “es troba en les condicions econòmiques negatives que afecten la major part del món”: l’atur creixent, els governs que fan front als alts nivells d’endeutament amb respostes que “tracten d’imposar mesures d’austeritat a les seves poblacions mentre que, al mateix temps, tracten de protegir els seus bancs”. La conseqüència ha estat una revolta mundial d’allò que els moviments com Occupy Wall Street (OWS) anomenen “el 99%”.
“No és que l’Occupy Wall Street, la “Primavera àrab” o els “indignats” hagin aconseguit els seus objectius”, indica Wallerstein, però si que han aconseguit canviar el discurs dominant, “que ha passat dels tòpics ideològics del neoliberalisme a temes com la desigualtat, la injustícia o la descolonització. Per primera vegada en molt temps, la gent del carrer discuteix sobre la naturalesa del sistema en el que viuen”.
La qüestió que en aquesta situació es planteja a les esquerres és com traslladar aquest èxit inicial en el terreny de discurs al terreny d’una transformació política. “El problema”, escriu Wallerstein, “es pot plantejar senzillament: per bé que en termes econòmics existeix una clara i creixent separació entre un grup molt petit (l’1%) i un de molt gran (el 99%), d’això no se’n deriva una separació política”. Per a que això fos possible seria necessària una unitat política de les esquerres que no existeix. Hi ha profunds desacords, tant sobre els objectius a llarg termini com sobre les tàctiques a curt termini. “No és que aquestes diferències no siguin discutides”, diu Wallerstein, “sinó que no es progressa per a superar les divisions”.
Una primera divisió fa referència a la participació en les eleccions, sobre les que no hi ha dues sinó tres posicions. Un grup refusa les eleccions, argüint que participar-hi no sols és políticament ineficaç sinó que reforça la legitimació del sistema. A més, els que creuen que és crucial participar en el procés electoral es divideixen en dos grups: d’una banda, els que es proclamen pragmàtics i treballen dins dels partits potencialment majoritaris; de l’altra, els que diuen que no hi ha diferències entre els grans partits, i demanen que es voti per algun partit “genuïnament” d’esquerra. “Tots estem familiaritzats amb aquest debat, i hem escoltat els arguments una i altra vegada els arguments dels uns i dels altres”, escriu Wallerstein, “i és clar, almenys per a mi, que si no hi ha una unió entre aquests grups pel que fa a la tàctica electoral, el món no té masses possibilitats de sortir-se’n, ni a curt ni a llarg termini”.
“Crec que hi ha una forma de reconciliació”, conclou Wallerstein, “fent una distinció entre tàctiques a curt termini i estratègia a llarg termini”. ”El fet és que una gran part del 99% està sofrint molt a curt termini. I aquesta és la seva principal preocupació. Estan tractant de sortir-se’n i d’ajudar les seves famílies i amics a sortir-se’n. Si pensem en els governs no com a agents potencials de la transformació social sinó com a estructures que amb les seves decisions polítiques immediates afecten el sofriment social a curt termini, aleshores les esquerres estan obligades a fer allò que és al seu abast per a minimitzar aquest sofriment”.
El segon debat bàsic que consumeix l’esquerra mundial és l’existent entre el que Wallertein anomena el “desenvolupamentisme” i “el que podríem anomenar la prioritat del canvi civilitzacional”. És, per exemple, el que oposa a l’Amèrica Llatina els governs d’esquerra i els moviments dels pobles indígenes, o als EUA i Europa els Verds i els sindicats i els governs d’esquerra. Aquests darrers creuen que sense creixement no hi haurà manera de rectificar els desequilibris socials i econòmics del present, mentre que els proponents de l’opció del decreixement diuen que la prioritat al creixement econòmic perpetua els pitjors trets del sistema capitalista i causa danys ecològics i socials irreparables.
Segons Wallerstein, la única manera de resoldre aquesta divisió és mitjançant compromisos. Per tal de fer-los possibles, diu, “cada grup ha d’acceptar la bona fe i les credencials d’esquerra de l’altre”; i afegeix: “no serà fàcil”. Però si no s’aconsegueix, conclou Wallerstein, “no crec que l’esquerra pugui guanyar la batalla dels propers vint o quaranta anys sobre quin tipus de sistema ha de succeir un sistema capitalista que es col·lapsa”.
Publicat a El Triangle, 24 de febrer de 2012
Categories: General, Món, Socialisme | 1 Comentari »
February 26th, 2012 a les 21:02
[...] articles “The World Left after 2011″ d’Immanuel Wallerstein (recomanat per Raimon Obiols en el seu article “Les esquerres després del 2011″), “El ‘síndrome de [...]