Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    Editorial de Nou Cicle: Els electes no es toquen. Indignats, alerta!

    Per Raimon Obiols | 16 June, 2011


    Imprimir Imprimir

    Les urnes no es toquen. Els diputats i diputades que en surten tampoc. Encarnen la voluntat de tots els ciutadans i ciutadanes que els han volgut votar. I aquesta suma de voluntats val més que qualsevol altre representació. Més, per descomptat, que la de qualsevol ciutadà individual que es pugui sentir imbuït de la veritat, sobretot si pretén imposar-la als altres i no diguem si intenta imposar-la als propis representants del poble. I val més també que la voluntat majoritària de qualsevol assemblea. L’assemblea és una bona pràctica col·lectiva, és la lliure posada en comú, és la capacitat de diàleg, és el debat que permet aclarir idees i avançar en les propostes, és el bressol de la democràcia. Res, però, no representa la voluntat ciutadana com els diputats i diputades electes.

    Poden fer-ho millor o pitjor, amb la celebració d’eleccions primàries o sense, mitjançant un sistema electoral proporcional o majoritari, amb llistes obertes o tancades, vinculats o no a una circumscripció de proximitat, amb un grau alt o baix d’acompliment dels seus compromisos, amb o sense una relació constant i articulada amb els seus electors… Tot això sempre és objecte de millora. I, entre nosaltres, corre pressa millorar-ho. La pròpia salut de la democràcia exigeix fer-ho sens demora. Sempre, però, els diputats i diputades electes són els representants de la voluntat ciutadana.

    El Parlament de Catalunya el va tancar en Franco. Ell i els poderosos que li feien costat van impedir durant quaranta anys que els diputats i diputades electes s’hi reunissin. Només es van poder reunir a l’exili: a Mèxic, van elegir President a Josep Tarradellas, que havia estat conseller en cap del President Companys i el retorn del qual van exigir i aconseguir els diputats i diputades elegits pel poble de Catalunya, quaranta anys després, el 1977, encapçalats per Joan Reventós i reunits en el nostre Parlament fins aleshores tancat.

    Quan algú gosa menystenir el Parlament i passar-hi per sobre, quan algú està disposat a impedir la reunió dels diputats i diputades electes, quan algú se suma al linxament mediàtic de la política, ho sàpiga o no, ho vulgui o no, s’està posant a l’altura dels vells tirans i del cantó dels poderosos.

    Altra cosa és si ens agrada o no el que voten al Parlament. Cal entendre, però, que voten segons ha establert la pròpia ciutadania. En funció d’això són més els d’esquerres o els de dreta. Així resulta de la suma de voluntats ciutadanes. Val a protestar si no estem d’acord amb unes o altres decisions, però no tenim cap dret a impedir-les. Són legítimes. Només les urnes poden canviar-ho.

    La indignació contra les “retallades” opaques i incoherents és amplament compartida. Com ho és la idea creixent que, a Catalunya, mitjançant el vot democràtic de tots plegats, hem acabat posant la guineu a cuidar el galliner. Tot això se suma a la indignació i la impotència que produeix el fet que la crisi ensorri tanta gent en la precarietat, mentre els qui en són directament responsables continuen cavalcant i imposant la seva llei als governs.

    Això demana més política democràtica, no pas menys. Demana que la política democràtica guanyi espai i adquireixi l’abast que no té. Que deixi d’estar limitada als vells Estats i que agafi la potència i l’abast que només li pot donar una Europa políticament forta per a  embridar les finances globals i restablir la prevalença del dret i de la dignitat humana. Cal un gran moviment ciutadà europeista i de progrés que ho faci possible.

    Els responsables de la crisi, els poders depredadors i inapel·lables que campen al seu aire en el pla global, volen menys política, són els que mouen la brutal ofensiva antipolítica de la dreta mediàtica. Saben que només la política democràtica els pot posar en cintura, amb l’establiment de l’Estat social. I no volen que això torni a succeir.

    Alerta, indignats! Com a tot arreu, també entre vosaltres hi ha de tot. I hi ha gent que, espessa de cap o al servei dels de sempre, us està parant una trampa mortal: la trampa de l’antipolítica. Mortal per als ideals que defenseu i que defensem. Perquè un altre món possible només es construeix amb la força de la majoria, quan pren cos i predomina sobre la força de les minories privilegiades, dels poders foscos. I la força de la majoria s’articula mitjançant la política i s’expressa i es legitima a través de la democràcia. Parlem-ne!

    Nou Cicle  16 de juny de 2011

    Categories: Política catalana | Sense Comentaris »

    Comentaris

    Security Code: