- Notes de Brussel·les - http://www.noucicle.org/obiols -

Identitats i identitarismes

Posted By Raimon Obiols On 26 April 2011 @ 13:42 In General,Política catalana,Política espanyola,Politica europea | 1 Comment

[1] Cal un respecte absolut per les identitats i cal un rebuig enèrgic dels identitarismes. Les identitats, personals i col·lectives, són una cosa molt sèria, molt sagrada. I, precisament per això, cal estar contra els identitarismes, és a dir contra tot intent d’opressió o instrumentalització de les identitats.

Aquesta qüestió política, que ha produït tota mena d’equívocs, manipulacions i tragèdies, torna a plantejar-se avui amb molt força, amb la crisi de les ideologies fortes del segle XX i de les solidaritats que generaven.

Molta gent, en un món que canvia ràpidament, tendeix a sentir una nova necessitat de comunitat, de pertinença, d’identitat. L’explotació d’aquesta demanda s’expressa en una proliferació d’ofertes identitaristes, que prenen sovint un caràcter d’impostura, de manipulació deliberada (basada en una mixticació de la memòria, en una interpretació enganyosa del present o en falses promeses de futur). Nacionalismes agressius, identitarismes ètnics i fona- mentalismes religiosos es disputen el terreny, amb un tret comú: la tesi absoluta que l’únic que veritablement importa és l’afirmació d’una identitat singular i exclusiva (allò que Amartya Sen ha anomenat “la il·lusió d’una identitat singular”), peti qui peti. Així va el món.

L’identitarisme tendeix no sols a donar un caràcter absolut a la identitat pròpia, sinó també a definir (i, si pot, a intentar negar o canviar) la identitat dels altres.

Així, l’identitarisme del nacionalisme espanyol, tant en el passat com en el present (vegeu el discurs actual del PP) ha volgut definir i imposar una identitat als catalans: uns espanyols més o menys folklòrics, vagament regionalistes. Ha volgut que canviéssim, i això és impossible (encara que volguéssim, i ningú vol canviar la seva identitat). Sempre que hi ha temptatives d’imposar una identitat als altres es produeix una reacció fulminant i potencialment es generen confliictes que poden arribar molt lluny (vegeu la tragèdia basca dels últims decennis).

Un altre exemple: els plantejaments identitaristes que, des de Catalunya, han volgut definir els valencians com uns catalans del sud, han generat uns resultats notòriament negatius. Els efectes de reacció a aquest identitarisme han afavorit la marxa vers l’hegemonia del PP i del nacionalisme espanyol al País Valencià.

Crec que les conclusions bàsiques de tot plegat són dues: 1) les identitats personals i col·lectives són realitats molt profundes, sagrades, que cal respectar i amb les quals no es pot jugar; 2) els identitarismes són sempre negatius i poden arribar a ser catastròfics.

La globalització ha generat una connectivitat que en diversos aspectes és contradictòria. Ha posat en crisi la matriu nacional-estatal de les percepcions col·lectives tradicionals: la certesa que unes unitats humanes distintes i singulars prosperaven en un territori establement determinat, ben definit i controlat (l’Estat-nació) és ràpidament qüestionada pel fluxos globals dels diners, de les mercaderies, de les persones i, sobretot, de la informació i de les imatges.

Tot això qüestiona els sentiments d’identitat i pertinença. La democràcia d’opinió contemporània, que no facilita, és el mínim que es pot dir, l’expressió de discursos complexos, d’idees de fons, estimula en canvi els elements de reacció sobre els d’anàlisi i proposició, l’emoció sobre la racionalitat, la comunió identitària sobre el projecte polític.

És un context que afavoreix les derives identitaristes, que utilitzen els sentiments d’identitat per tal de construir majories instrumentalitzades a través de la impostura (és a dir, l’engany i l’ocultació dels objectius veritables). Arreu d’Europa veiem derives en aquest sentit. També està succeint avui en el camp les dretes nacionalistes, a Espanya i a Catalunya.


1 Comment (Open | Close)

1 Comment To "Identitats i identitarismes"

#1 Comment By Joanna Martín L. On 2 May 2011 @ 20:52

Potser, i dic potser, sense aquesta insistència que al llarg de segles i segles s’ha exigit a l’individu que si no forma part d’un grup es un “bitxo raro”, tot rebutjant-lo de mala manera per ser diferent a la resta, potser, i dic potser, si ens haguéssim respectat tal i com som, perquè, com diu Punset “les nostres neurones no sabem qui som, i tant se’ls hi fa”… ara i abans no tindríem absurdes disputes que ens distreuen del que de debò es un problema per tots, com ara, per exemple, la mala economia mundial.


Article printed from Notes de Brussel·les: http://www.noucicle.org/obiols

URL to article: http://www.noucicle.org/obiols/?p=3897

URLs in this post:
[1] Image: http://www.noucicle.org/obiols/wp-content/uploads/2011/04/fnj-ni_droite_ni_gauche_francais.jpg