- Notes de Brussel·les - http://www.noucicle.org/obiols -

Contra la llei de la gravetat

Posted By Raimon Obiols On 6 October 2010 @ 17:01 In Política catalana | 3 Comments

[1] La conferència que Lluis Foix pronuncià a la Paeria de Lleida amb motiu de l’Onze de Setembre d’enguany és un text interessantíssim, no sols per les seves idees sobre les orientacions futures del catalanisme sinó també pels seus comentaris sobre les properes eleccions al Parlament. Foix ha alertat, en concret, sobre el fet que “com que el concert econòmic, la federalització d’Espanya o la independència són desideràtums ara com ara irrealitzables”, els propers quatre anys poden ser “una legislatura de frustració”.

És una observació justa i exacta. Si els partits que defensen la independència, el concert o el federalisme se centren i es limiten, durant i després de la campanya electoral (sigui quin sigui el seu resultat) a discutir-ne els respectius mèrits, inconvenients i obstacles, la frustració està garantida. Tindrem gesticulació, discussions, discursos i exabruptes, però el resultat, de manera inevitable, serà una major dispersió del catalanisme i un augment de la distància entre la política i la societat catalana real; una distància que es mesura en abstenció creixent.

Tot llegint la conferència de Foix, vaig recordar que a Gran Bretanya existeix un partit de nom extravagant (l’ Official Monster Raving Loony Party). És una mena de moviment de protesta política en clau satírica que va fundar David Stutch (més conegut com a Screaming Lord Stutch), un cantant de rock que fou candidat per primera vegada el 1963, i després en més de quaranta eleccions. Mai elegit, però sempre amb un considerable ressò en els mitjans, en alguna ocasió féu decantar els resultats en les circumscripcions on es presentava. En política, deia Andreotti, “hi ha gent que balla i ballant, ballant, van fent carrera”. La de Stutch (que es presentava sempre “contra els polítics”), va ser una de les carreres polítiques personals més llargues que es recorden en el seu país.

Morí el 1999, però el seu partit continua. En les eleccions britàniques d’enguany ha presentat vint-i-set candidats, tots ells amb propostes més o menys excèntriques, impossibles o absurdes. Un d’ells, per exemple, ha  proposat una plataforma electoral “contra la llei de la gravetat”.

A aquest, jo potser l’hauria votat. També jo soc contrari al fatalisme de la gravitació universal. Que la humanitat ha lluitat des de sempre contra la llei de la gravetat és un dels fets més evidents i positius de la nostra espècie. Caminem drets, sobre les nostres cames, perquè l’homo sapiens es revoltà contra la llei de la gravetat, a diferència dels seus (i nostres) ancestres, que caminaven de quatre grapes. Construim edificis i ponts, i enviem coets a la Lluna (entre moltes altres coses admirables), perquè no ens resignem a la llei de la gravetat.

Però evidentment abans de votar al candidat anti-gravitació m’hauria llegit amb cura el seu programa. A veure quines coses concretes proposava per tal de fer-lo realitat. Perquè és del tot evident que limitant-nos a proclamar a crits “Mori la llei de la gravetat!” o “Visca l’aviació!” no hauríem arribat mai a volar.

Em sembla que pràcticament ningú no discuteix que en els propers quatre anys no veurem la realització de la independència, ni del concert, ni del federalisme plurinacional.  Es tracta de perspectives més llunyanes, que poden inspirar però no poden substituir els programes polítics concrets. És positiu que es discuteixi sobre aquestes  grans fòrmules del llarg termini, però amb elles passa com amb els perfums: poden servir per a identificar,  distingir, dissimular, estimular … Però beure directament del flascó significa prendre mal.

Si no volem caure en la frustració col·lectiva, com ens alerta Foix, cal superar les confrontacions genèriques i maniquees sobre el futur, els exabruptes i les desqualificacions innecessàries i improductives. Ho ha escrit Ferran Mascarell i te raó: “No ens convé gens un Parlament dedicat a conrear les petites diferències i els narcisismes personalistes. No avançarem si el Parlament es converteix en un artefacte tan cacofònic que la societat ni se l’escolti.” Em sembla que la majoria de la nostra societat allò que vol és una altra cosa. Vol que es posin en el centre uns objectius a l’abast de la Catalunya dels propers anys. Vol uns ideals concrets per a la gent concreta del nostre país real. No vol divisions ni dispersions. Vol que es garanteixi en tot moment la unitat civil del nostre poble. Vol amples acords de país.

Perquè una cosa és evident: una Catalunya dividida no pot guanyar. Tant de bo la campanya electoral i la composició del nou Parlament serveixin per tal d’avançar en aquesta direcció. Sols així es podrà actuar amb eficàcia contra la llei de la gravetat.


3 Comments (Open | Close)

3 Comments To "Contra la llei de la gravetat"

#1 Comment By Andreu On 7 October 2010 @ 1:52

Doncs Sr. Obiols, personalment tinc la percepci????e la campanya del PSC en aquest moments no esta enfocada totalment en la direcci????e vost?roposa. Penso que si es vol transmetre amb ?t un missatge como el que vost?roposa, la transmissió d´aquest ha de ser clara i precisa, i ha d´evitar sobretot recolzar-se en arguments basats en la por i en el menys teniment al contrari.

#2 Pingback By Raimon Obiols: Contra la llei de la gravetat | L'Hora On 11 October 2010 @ 16:52

[...] Notes de Brussel·les   [...]

#3 Pingback By Blog Político – El balance del president On 13 October 2010 @ 20:28

[...] que no vol ning?Jordi Font ?Nou s????assa?. Tamb?s interessar?a reflexi???? Raimon Obiols en el seu [...]


Article printed from Notes de Brussel·les: http://www.noucicle.org/obiols

URL to article: http://www.noucicle.org/obiols/?p=3091

URLs in this post:
[1] Image: http://www.noucicle.org/obiols/wp-content/uploads/2010/10/cadira.jpg