« Unitat per Catalunya | Inici | Europa, inmigració, demografia »
La bona política és la que uneix
Per Raimon Obiols | 8 July, 2010
Imprimir
“Pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures, impulsen a l’esforç comú”: aquestes paraules d’Ernest Renan m’han servit en alguna ocasió per a respondre a amics no catalans que em demanàven per què al nostre país hem fet de l’Onze de setembre la nostra diada nacional.
“Esforç comú”, encara avui. El president de la Generalitat, José Montilla, s’ha compromès a liderar la resposta catalana davant la sentència del Tribunal Constitucional: “El compliment íntegre de l’Estatut xocarà amb resistències i incomprensions. Però res no impedirà que convertim en fets la nostra voluntat d’autogovern“. Interpretant un desig majoritari de la societat catalana, Montilla ha demanat també que els polítics catalans es dediquin a resoldre problemes, i no a generar-ne.
En política hi ha sempre dos tipus d’enfocaments bàsics. Els que cerquen estratègies d’unió i els que tendeixen a dividir, a confrontar. El president Montilla s’ha guanyat un crèdit perquè practica amb discreció, però amb tenacitat i fermesa, el primer d’aquests enfocaments. Seria espantós que en féssin la víctima de confrontacions i afanys electorals. La bona política és la que uneix.
La unitat, que no sempre és necessària, en alguns moments és inexcusable. Ara és un d’aquests moments. Davant de la sentència provocadora del Tribunal Constitucional, el risc immediat no és a Madrid; és a Catalunya: un risc de divisió, fragmentació i descomposició. La dreta espanyola espera que a Catalunya la sentència produeixi un efecte de confrontació exasperada entre els partits i de dispersió creixent de la ciutadania. Ho vol per motius alhora tàctics i fonamentals. Tàcticament, l’electorat català és el bastió que ara per ara impedeix un govern del PP. Des d’un punt de vista més fonamental, el nacionalisme de la dreta espanyola vol frustrar tota perspectiva d’afirmació catalana i de reforma plurinacional de l’Estat. Per un motiu i per l’altre, la dreta espanyola pretén trencar els consensos bàsics de la societat i de la política catalanes. Ningú des de Catalunya els hi hauria de fer el joc.
Els partits i les organitzacions socials han de garantir la unitat de tots per a recuperar totalment el contingut de l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum. Necessitem la unitat al voltant del President de la Generalitat i de les nostres institucions i representants democràtics. Qui vulnerés aquesta exigència assumiria una gravíssima responsabilitat, perquè la unitat és la condició imprescindible per defensar amb eficàcia allò que ens volen negar. Aquesta no és sols una exigència pels propers dies. Ho és també pel que fa a una estratègia nacional pels propers temps. Ho deia Nicolau d’Olwer: “Catalunya dividida no pot guanyar”.
Raimon Obiols
Publicat a
- Avui Catalunya 08-07-2010 Pàgina 6
Categories: Politica europea, Política catalana | 3 Comentaris »
July 9th, 2010 a les 8:32
Deu me’n guard de comparar una cosa amb altra, però no puc estar-me de nota que hi ha coses que sonen: tots els nacionalismes demanen el mateix: unitat, dignitat nacional, llibertat. És clar que la unitat es al voltat del que ells diguin, la dignitat és de la nació, i no la del sers humans, com diu la constitució, igual que llibertat que és de Catalunya o d’Espanya, però ¡qué poc de les persones!
Em fa molta mandra anar a la mani de dissabte, a deixar de pensar com a jo, i “pensar ” amb el cervell col·lectiu ben teledirigit. M’interessa molt més l’encaix d’Espanya amb Europa que el de Catalunya amb Espanya. Amb Europa podrem domesticar els mercats, sols només serem cap de ratolí.
July 9th, 2010 a les 9:22
Al rellegir la meva nota anterior, a banda de descobrir una falta d’ortografia (nota per notar), veig que hauria de dir que tots els nacionalismes es dediquen a engrandir l’enemic exterior. Recordeu : la conjura judeomasònica, la pérfida albión, … el TC.
Més respecte a la unitat: Suposo que a ningú se li amaga que no és sinó una bandera que intenta ocultar totes les nostres magníques diferències.
Em pregunto perquè la pàtria (o la religió), i també la religió (com la pàtria!) demanen sempre unitat, pensament únic, dogma, i declaren traïdor o heretge, (i intenten portar-lo a la foguera o desacreditar-lo) el pobre mortal que gosa pensar pel seu compte.
Diferència és creativitat.
Les illes poc comunicades creen una perillosa endogamia que només es detecta des de fòra. Com amb el cas Millet.
En comptes de obsesionar-nos per la “cohesió social” els socialistes hauriem de treballar més aviat per l’ascensor social. Ja tenim força llibertat i igualdat, pero tan poca FRATERNITAT! Va ser substituida per SOLIDARITAT, i darrerament per UNITAT. Vaja!
July 9th, 2010 a les 23:14
I ara què fem, seguir intentant fer no se què? JO ja soc exvotant socialista, m’ha decepcionat el meu president fent lluites tontes de com s’ha d’encapçalar una manifestació. Com que vaig votar a José Montilla li exigeixo que planti cara, ho ha de fer pel càrrec que ocupa, en no fer-ho deixa de ser legítim en el càrrec que ocupa. Per tant demà em posaré a al part del PSC perquè és el que m’ha representat durant molts anys exigint la independència de Catalunya.
Salut i fins demà.