Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    La UMD i els socialistes catalans

    Per Raimon Obiols | 18 February, 2010


    Imprimir Imprimir

    UMD

    Abans d’ahir, 16 de febrer de 2010, la ministra de Defensa, Carme Chacón, va lliurar la Creu del Mèrit Militar  als antics  membres de la Unión Militar Democrática (UMD). El 4 de desembre de 2009, el Consell de ministres havia aprovat una declaració institucional que reconeixia el paper de la UMD i la repressió que el franquisme exercí sobre els caps, oficials i suboficials que en formaren part.

    Que tard arriba aquest reconeixement! La mateixa ministra hi féu al·lusió, dient que “trenta cinc anys és un termini molt llarg per a saldar un deute, massa llarg per a aquells que no poden viure aquest moment“, tot recordant a Juli Busquets, un dels fundadors de la UMD essent comandant, i que després fou diputat del PSC.  L’acte en el ministeri de Defensa representava, segons la ministra, el reconeixement a uns mèrits inqüestionables:  els membres de la UMD s’havien enfrontat a la dictadura, col·laborant “decididament” a  la transició a la democràcia, i van ser “empresonats, jutjats, condemnats i expulsats” de l’exèrcit. Eren, va dir la ministra,  uns “valents que sabien molt bé a què s’exposaven i seguiren endavant“. Aquest reconeixement,  encara que arriba tard, és net i inequívoc. A Joan Reventós i a Juli Busquets això els hauria complagut; i  els hauria emocionat que fos una socialista catalana, la ministra de defensa Carme Chacón, qui en prengués la iniciativa.

    Si esmento aquests noms és perquè la col·laboració entre el socialisme català i la UMD va ser estreta i bastant important.

    Les primeres notícies que varem tenir en el Moviment Socialista de Catalunya, l’any 1973, de que quelcom es movia a la guarnició militar de Barcelona, ens van arribar a través de Rafael Lorente, un antifranquista independent, diplomàtic separat del servei a causa de les seves activitats contra el règim. Lorente, home apassionat, d’esquerres, poeta, era parella de la catalana Cristina Maristany (que recordo bellíssima), amb qui compartia els mateixos afanys de revolta i llibertat. Venien sovint a Barcelona;  ens informaven de l’evolució dels grups de l’oposició democràtica de Madrid. Compartien amb nosaltres la insatisfacció i la impaciència per les divisions i exclusions  entre els demòcrates espanyols, en aquells anys del tardofranquisme, i creien que el camí unitari que s’havia traçat a Catalunya, amb la Coordinadora de Forces Polítiques i l’Assemblea de  Catalunya, era el que calia seguir a tot l’Estat. Va ser en una d’aquestes trobades que Lorente ens digué: “Quelcom es mou entre els militars joves,  sobretot a Barcelona“. Eren els moments de la eufòria de la “revolució dels clavells” a Portugal, que havia tombat la dictadura salazarista,  i ens va semblar versemblant – i esperançadora – aquella informació. Era lògic pensar que els esdeveniments portuguesos havien de significar un incentiu catalitzador de les inquietuds de les noves promocions de joves oficials.

    Un conducte més directe amb allò que es gestava a les casernes ens va venir poc després, a través de les converses de Reventós amb Juli Busquets, aleshores comandant destinat a Barcelona. L’editorial Ariel, on Reventós treballava, havia publicat el llibre “El militar de carrera en España” de Busquets, no sense haver de sortejar tota mena d’obstacles amb la censura. En aquell llarg estira-i-afluixa per tal d’obtenir l’autorització per a editar el llibre (on excel·lí el més hàbil negociador d’Ariel, Alexandre Argullós), en Joan Reventós i en Juli Busquets es van anar fent molt amics; s’establí entre ells una confiança creixent. En un moment donat, Busquets li confià a Reventós que havia fet un viatge a la Lisboa dels clavells, junt amb un altre comandant, Luis Otero Fernández, per tal de rebre informació directa de l’acció i les posicions dels militars portuguesos.

    La UMD es constituí formalment a Barcelona, a casa de Guillermo Reinlein, al Passeig de Sant Joan, el 30 d’agost de 1974. Hi assistiren una dotzena d’oficials, dos d’ells de Madrid, i van constituir una primera junta directiva. En els mesos següents,  Reventós i Busquets van organitzar diverses  reunions en les que entre altres hi participaren, que recordi , a més de Busquets i Reinlein, els militars Gabriel Cardona, Julián Delgado, Juan Diego,   José Júlvez, Enrique López-Amor i Manuel Miralles. La majoria eren aleshores capitans. En aquests encontres, una mútua prevenció inicial era explicable. La història era indefugible: López-Amor era fill d’un dels militars alçats a Barcelona el 18 de juliol del 36, el pare de Delgado havia estat assassinat a Paracuellos del Jarama… Però ben aviat s’establí un clima de confiança i de coincidència de propòsits. Era clar que aquells homes se sentien estimulats per l’experiència portuguesa però no s’hi enmirallaven. El seu projecte era la transició a la democràcia per mitjans pacífics, l’establiment de les llibertats i de l’Estat de dret, la despolitització i professionalització de l’exèrcit.

    Reventós esdevingué un activíssim impulsor de contactes entre la UMD naixent i els grups de l’oposició democràtica; fou ell qui, de fet,  introduí la UMD en el món de l’oposició clandestina. Els hi facilità el primer contacte amb Joaquín Ruiz Giménez, a la casa d’estiu d’aquest a Palamós, i amb Anton Cañellas, d’Unió Democràtica. Els posà en contacte amb Antoni Gutiérrez Díaz, del PSUC i, viatjant a Madrid, portà Luis Otero i Martín Consuegra a fer el primer contacte de la UMD amb el PCE, en una reunió en una casa de la urbanització Conde de Orgaz, a la que assistiren els dirigents comunistes Armando López Salinas i Simón Sánchez Montero. Fou ell també qui els presentà  a Felipe González, que es reuní per primera vegada amb els militars en el pis d’un responsable del MSC, Robert Rivera, al carrer Numància de Barcelona i tingué amb ells, mesos després,  una llarga entrevista en una masia de Sant Climent de Llobregat. Reventós organitzà també, que jo recordi, el primer contacte de la UMD amb Nicolás Redondo, aleshores secretari de la UGT. És molt probable que fes encara altres gestions i encontres que no recordo (la memòria és, com diu Javier Marías, “un dit tremolós“).

    El 29 de juliol de 1975 es van produir les primeres detencions de membres de la UMD: la policia militar i la guàrdia civil detingué en els seus domicilis al comandant Luis Otero i als capitans José Fortes, Restituto Valero, Fermín Ibarra, Antonio García Márquez, Fernando Reinlein, Manuel Fernández Lago i José Ignacio Jiménez (aquests dos darrers no eren a casa). En dies successius foren detinguts Fernández LagoAbel Ruiz Cillero i Jesús Martín- Consuegra.  El 8 de març de 1976, mort ja el dictador, s’inicià a les casernes de Hoyo de Manzanares el judici contra nou dels detinguts, que van ser condemnats a penes d’entre dos anys i mig i vuit anys de presó i, en el cas de set, a l’expulsió de l’exèrcit.  Seguiren després altres registres, detencions i altres mesures d’intimidació, per tal d’intentar  paralitzar l’expansió del moviment. Aquest, però, va continuar i els socialistes catalans seguirem col·laborant amb els seus responsables.

    La interpretació que varem donar d’aquella reacció repressiva del règim franquista era que aquest, lògicament, reaccionava per  pànic a l’expansió del moviment democràtic a les guarnicions. Reventós hi veia, a més, la ma del generals Milans del Bosch (després colpista del 23-F)  i  Campano, apuntant contra Gutiérrez Mellado, al que volien presentar com l’inspirador a l’ombra de la UMD.

    La UMD es va reunir a Esplugues de Llobregat, el 20 de juny de 1977 i va acordar la seva autodisolució. Cinc dies abans s’havien celebrat les primers eleccions democràtiques després de la dictadura.

    Els objectius civils del moviment dels militars demòcrates eren la convocatòria d’ una assemblea constituent que fes  una Constitució homologable a les de la resta de països  occidentals europeus i el  restabliment de les llibertats democràtiques i dels drets humans.  Aquestes fites s’havien aconseguit i en la gestació de la nova situació democràtica el  paper del moviment dels militars demòcrates havia estat important. La repressió,  i la  pròpia acceleració dels canvis polítics de la transició democràtica no permeteren una gran extensió del moviment. Van agregar uns pocs centenars de militars, en graus diversos d’implicació, en un context particularment difícil i hostil. Però la seva acció coratjosa va tenir un enorme valor moral i un extraordinari impacte polític.  Jo crec que ens hem d’alegrar molt de que finalment s’hagi fet justícia als valents de la UMD.

    Categories: General, Política catalana, Política espanyola | Sense Comentaris »

    Comentaris

    Security Code: