Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    Tony Judt: Què és viu i què ha mort en la socialdemocràcia?

    Per Raimon Obiols | 2 January, 2010


    Imprimir Imprimir

    judt_1Aquest text és l’adaptació de la conferència que Tony Judt va pronunciar a la New York University el 19 d’octubre de 2009. La transcripció ha estat publicada fa poc per The New York Review of Books (” What is Living and what is Dead in Social Democracy ?“). A la Xarxa, aquesta conferència ha estat molt comentada durant les darreres setmanes. Ultra el seu contingut – és un text extremadament interessant i polèmic -, hi ha contribuït el fet que Judt anuncià que estava molt malalt: pateix una esclerosi lateral amiotròfica. Lluis Bassets ha relacionat la malaltia  i la conferència en un article interessant. No hi ha una manera millor de llegir un text amb atenció que traduïr-lo. És el que hem fet aprofitant el lleure d’aquests dies de cap d’any (és un text llarg).

    Els nord-americans voldrien que les coses anéssin millor. Segons les enquestes d’opinió pública en els darrers anys, a tothom li agradaria que els seus fills tinguin millors oportunitats de vida en néixer. Tothom preferiria que la seva esposa o la seva filla va tingui les mateixes probabilitats de sobreviure a la maternitat que les dones d’altres països avançats. Tothom voldria disposar de cobertura mèdica completa a menor cost, major esperança de vida, millors serveis públics, i menys delinqüència.

    Quan se’ls hi diu que aquestes coses són a l’abast a Àustria, Escandinàvia o als Països Baixos, a canvi de més impostos i d’un Estat “intervencionista”, la majoria d’aquests mateixos nord-americans responen: “Però això és el socialisme! No volem que l’Estat interfereixi en els nostres assumptes. I sobretot, no volem pagar més impostos

    Aquesta curiosa dissonància cognitiva és una vella història. Fa un segle, el sociòleg alemany Werner Sombart va fer la famosa pregunta: Per què no hi ha socialisme a Amèrica? Hi ha moltes respostes a aquesta pregunta. Alguns tenen a veure amb l’enorme grandària del país: els propòsits compartits són difícils d’organitzar i sostenir en una escala imperial. Hi ha també, per descomptat, els factors culturals, incloent la suspicàcia típicament americana envers el  govern central.

    I, certament, no és per casualitat que la socialdemocràcia  i els Estats del benestar  han funcionat millor en països petits i homogenis, on els problemes de desconfiança i recels mutus no sorgeixen de manera tan aguda. La disposició a pagar per serveis i beneficis a d’altres persones  es basa en l’assumpció que, al seu torn, ells faran el mateix per a tu i els teus fills: perquè són com tu i veuen el món com tu.

    Per contra, allà on la immigració i l’existència de minories visibles han alterat la demografia d’un país, en general trobem una major desconfiança envers els altres i una pèrdua d’entusiasme per les institucions de l’Estat de benestar. Finalment, és indiscutible que la  socialdemocràcia i l’Estat de benestar s’enfronten a greus problemes pràctics en l’actualitat. La seva supervivència no està en qüestió, però ja no apareixen tan segurs de si mateixos com en el passat.

    Però la meva preocupació avui és la següent: Per què aquí als Estats Units tenim tanta dificultat fins i tot per imaginar un tipus diferent de societat, sense les disfuncions i les desigualtats que ens preocupen tant? Sembla com si haguessim perdut la capacitat de qüestionar el present o, menys encara, plantejar-hi alternatives. Per què és tan per damunt de nosaltres concebre un conjunt diferent de disposicions en el nostre benefici comú?

    La nostra limitació, perdonin l’argot acadèmic, és discursiva. Nosaltres simplement no sabem com parlar d’aquestes coses. Per entendre’n la raó, ens cal fer una mica de història: com Keynes va dir en una ocasió: “Un estudi de la història de l’opinió és una condició prèvia necessària per a l’emancipació de la ment“. Als efectes de l’emancipació mental aquesta tarda, els hi proposo que ens prenguem un minut per estudiar la història d’un prejudici: el recurs contemporani universal a l’ “economicisme”, la invocació de l’economia en tots els debats dels assumptes públics.

    Durant els darrers trenta anys, en gran part del món de parla anglesa (encara que menys a l’Europa continental i en altres llocs), quan ens preguntem a nosaltres mateixos si hem de donar suport a una proposta o iniciativa, no ens hem preguntat, ¿és bona o dolenta? En el seu lloc ens preguntem: ¿És eficient? És productiva? Beneficiarà el nostre producte intern brut? ¿contribuirà al creixement? Aquesta propensió a evitar les consideracions morals, i a limitar-nos als problemes de pèrdues i guanys, a les qüestions econòmiques en el sentit més estricte, no és una condició humana instintiva. És un gust adquirit.

    Hem estat  abans en aquesta situació. El 1905, el jove William Beveridge-l’informe del qual, el 1942assentà les bases de l’Estat del benestar britànic – va pronunciar una conferència a Oxford en el qual es preguntà per què la filosofia política havia estat dominada en el debat públic per l’economia clàssica. La qüestió de Beveridge es planteja amb la mateixa força en l’actualitat. Tingueu en compte, però, que aquest eclipsi del pensament polític no té relació amb els escrits dels grans economistes clàssics. Al segle XVIII, el que Adam Smith va anomenar “els sentiments morals” tenien molta importància en els debats  econòmics.

    De fet, la idea que podíem reduir les consideracions de política pública a un simple càlcul econòmic ja era un motiu de preocupació. El marquès de Condorcet, un dels escriptors més perspicaços sobre el capitalisme comercial en els seus primers anys, anticipava amb disgust la perspectiva que “la llibertat no fos més, als ulls d’una nació àvida, que la condició necessària per a la seguretat de les operacions financeres “. Les revolucions de l’època comportaven  el risc de fomentar una confusió entre la llibertat de fer diners … i la llibertat mateixa. Però, com hem arribat nosaltres, en el nostre temps, a pensar en termes exclusivament econòmics? La fascinació per un vocabulari econòmic descolorit no ha sortit del no-res.

    Pel contrari, vivim en la llarga ombra d’un debat que és del tot desconegut a la majoria de la gent. Si ens demanem qui ha exercit la major influència sobre el pensament econòmic contemporani de parla anglesa, cinc pensadors nascuts a l’estranger vénen a la ment: Ludwig von Mises, Friedrich Hayek, Joseph Schumpeter, Karl Popper, i Peter Drucker. Els dos primers van ser els “avis” de l’Escola de Chicago de la macroeconomia de lliure mercat. Schumpeter és més conegut per la seva entusiasta descripció del poder “creatiu, destructiu”  del capitalisme, Popper per la seva defensa de la “societat oberta” i la seva teoria del totalitarisme. Pel que fa a Drucker, els seus escrits sobre management han exercit una enorme influència sobre la teoria i la pràctica empresarials en les dècades pròsperes del boom de la postguerra.

    Tres d’aquests homes van néixer a Viena, un quart (von Mises) al Lemberg austríac (avui Lvov), el cinquè (Schumpeter), a Moràvia, a una dotzena de quilòmetres al nord de la capital imperial. Tots ells estaven profundament trasbalsats per la catàstrofe d’entreguerres que va afectar  la seva Àustria natal. Després del cataclisme de la Primera Guerra Mundial i d’un breu experiment municipal socialista a Viena, el país va patir un cop d’estat reaccionari el 1934 i, a continuació, quatre anys més tard,  la invasió i l’ocupació nazi.

    Tots ells es van veure obligats a exiliar-se per aquests esdeveniments i tots – Hayek en particular -situaren els seus escrits i ensenyaments a l’ombra de la qüestió central de la seva època: Per què la societat liberal s’havia ensorrat i donat pas, almenys en el cas d’Àustria,  al feixisme? La seva resposta: els intents infructuosos de l’esquerra (marxista) per  introduir en l’Àustria posterior a1918 una planificació dirigida estatalment, uns serveis de propietat municipal, i una activitat econòmica col.lectivitzada, no només s’havien demostrat il.lusoris, sinó que havien conduit directament a una contra reacció.

    La tragèdia europea, per tant, havia estat provocada pel fracàs de l’esquerra: en primer lloc a l’hora d’aconseguir els seus objectius,  i després a l’hora de  defensar-se ella mateixa i la seva herència liberal. Cada un d’ells, encara que per camins distints, va arribar a la mateixa conclusió: la millor manera de defensar el liberalisme, la millor defensa d’una societat oberta i de les seves llibertats concomitants, era mantenir al govern allunyat de la vida econòmica. Si l’Estat es mantingut a una distància segura, si als polítics – per molt ben intencionats que siguin – se’ls hi impedieix que planifiquin planificació, manipulin o dirigeixin els assumptes dels seus conciutadans, aleshores els extremistes de dreta i esquerra podran ser mantinguts a ratlla.

    El mateix repte – com entendre el que havia passat entre les guerres i com prevenir la seva repetició – va ser confrontat per John Maynard Keynes. El gran economista anglès, nascut el 1883 (el mateix any que Schumpeter), va créixer en una Gran Bretanya segura, pròspera i poderosa. I llavors, des de la seva talaia privilegiada en el Tresor i com a participant en les negociacions de pau de Versalles, va veure com el seu món es col·lapsava, emportant-se amb ell totes les certeses tranquilitzadores de la seva cultura i de la seva classe. Keynes, també, es feia la mateixa pregunta que Hayek i els seus companys austríacs s’havien plantejat. Però va oferir una resposta molt diferent.

    Sí, va reconèixer Keynes, la desintegració de l’Europa victoriana tardana va ser l’experiència definitòria del seu temps. De fet, l’essència de les seves contribucions a la teoria econòmica va ser la seva insistència sobre la incertesa: en contrast amb les refiades panacees  de l’economia clàssica i neoclàssica, Keynes insistia en el caràcter essencialment imprevisible  dels afers humans. Si hi havia una lliçó que podia extreure’s de la depressió, el feixisme i la guerra, era aquesta: la incertesa -  elevada a un nivell d’inseguretat i de por col.lectives – va ser la força corrosiva que havia amenaçat i podria tornar a amenaçar el món liberal.

    En conseqüència, Keynes va pensar en un major paper per a l’Estat de la seguretat social, incloent però no limitant-se a la intervenció econòmica anticíclica. Hayek proposava el contrari. En el seu clàssic de 1944, Camí de servitud, va escriure:

    Cap descripció en termes generals pot arribar a donar una idea adequada de la similitud entre la major part de la literatura política anglesa actual i els treballs que van destruir la creença en la civilització occidental a Alemanya i van crear l’estat d’ànim en el que el nazisme podia arribar a triomfar

    En altres paraules, Hayek preveia explícitament una sortida feixista en el cas que el Partit laborista arribés a guanyar el poder a Anglaterra. I de fet, el Partit laborista va guanyar. Però va  posar en pràctica polítiques moltes de les quals van s’identificaven directament amb Keynes. Durant les següents tres dècades, Gran Bretanya (com gran part del món occidental) es governà a la llum de les preocupacions de Keynes.

    Des d’aleshores, com sabem, els austríacs han tingut la seva revenja. Per què això succeír -  i on va succeir – és una qüestió interessant per a una altra ocasió. Però per alguna raó, avui estem vivint el ressò tènue, com la llum d’una estrella esvaïnt-se, d’un debat portat a terme fa setanta anys per homes nascuts en la seva major part en el segle XIX. De segur que les condicions econòmiques en les se’ns anima a pensar no són convencionalment associades a aquests llunyans desacords polítics. I no obstant, sense una comprensió d’aquests, és com si parléssim en un idioma que no comprenem plenament.

    L’Estat de benestar assolí remarcables èxits. En alguns països fou socialdemòcrata, basat en un ambiciós programa de legislació socialista; en els altres, a Gran Bretanya, per exemple,  va desenvolupar una sèrie de polítiques pragmàtiques destinades a alleujar la situació de desavantatge i reduir els extrems de riquesa i d’indigència. El tema comú i la realització universal dels governs neo-keynesians de la postguerra va ser el seu notable èxit en la reducció de la desigualtat. Si es compara la bretxa que separa rics i pobres, ja sigui per ingressos o actius, en tots els països de l’Europa continental, així com a Gran Bretanya i als EUA, es veurà que es redueix dràsticament en la generació de després de 1945.

    Amb una major igualtat van arribar altres beneficis. Amb el temps, la por d’un retorn a la política extremista – a la política de la desesperació, la política de l’enveja, la política de la inseguretat – va disminuïr. El món industrialitzat occidental va entrar en una era de pròspera seguretat: una bombolla, potser, però una bombolla confortable en la que la majoria de la gent va viure molt millor del que podia haver esperat en el passat i tenia bones raons per veure el futur amb confiança.

    La paradoxa de l’Estat del benestar, i de fet de tots els Estats socialdemòcrates (i demòcratacristians) d’Europa, va ser simplement que el seu èxit al llarg del  temps va soscavar el seu atractiu. La generació que recordava la dècada dels 1930 va ser, comprensiblement, la més compromesa a preservar les institucions i els sistemes de fiscalitat, de serveis socials i provisions públiques, que veien com baluards contra un retorn als horrors del passat. Però els seus successors, fins i tot a Suècia, van començar a oblidar per què s’havia situat la seguretat en primer lloc.

    Va ser la socialdemocràcia la que soldà  les classes mitjanes a les institucions liberals arran de la Segona Guerra Mundial ( faig servir aquí “classe mitjana” en el sentit europeu). Van rebre en general la mateixa assistència social i els mateixos serveis que els pobres: educació gratuïta, tractament mèdic barat o gratuït, pensions públiques, etcètera. Com a conseqüència, la classe mitjana europea tenia en la dècada dels 60 ingressos molt més elevats que mai, amb tantes necessitats de la vida prepagades en forma d’impostos. I així, la mateixa classe que havia estat tan exposada a la por i la inseguretat en els anys d’entreguerres estava ara ben lligada al consens democràtic de la postguerra.

    A finals de 1970, però, aquestes consideracions eren cada vegada més oblidades. A partir de la reformes fiscals i laborals dels anys de Reagan i Thatcher, seguides a curt termini per la desregulació del sector financer, la desigualtat tornà a ser un problema en la societat occidental. Després de disminuir notablement fins a finals de la dècada dels 60, l’índex de la desigualtat ha crescut de forma constant al llarg de les últimes tres dècades.

    Als EUA avui en dia, el “coeficient Gini” – una mesura de la distància que separa rics i pobres – és comparable al de la Xina [1]. Si tenim en compte que la Xina és un país en desenvolupament on enormes bretxes s’han obert inevitablement entre una minoria rica i la majoria de pobres, el fet que aquí als EUA tinguem un coeficient de desigualtat semblant diu molt sobre el lluny que hem deixat enrere les aspiracions del passat.

    Considereu, per exemple, la “Llei de Responsabilitat Personal i Oportunitat de Treball” de 1996 (un títol més orwellià seria difícil concebre), la legislació de l’era Clinton, que va tractar de remoure provisions de benestar aquí als EUA. Els termes d’aquesta Llei ens hauria de fer pensar en una altra llei, que s’aprovà a Anglaterra fa gairebé dos segles: la “Llei de nous pobres” de 1834. Les disposicions de la Llei de nous pobres ens són familiars, gràcies a les descripció que feu Charles Dickens, dels seus efectes sobre Oliver Twist. Quan Noè Claypole fa la famosa burla del petit Oliver, anomenant-lo “Work’us” ( “Workhouse“, hospicià), està implicant, el 1838, precisament el que transmetem avui en dia quan parlem despectivament de les “Welfare queens” (les “reines del benestar”).

    La Llei de nous pobres era un escàndol, obligant als indigents i aturats a escollir entre un treball a qualsevol salari, a la baixa, o la humiliació de les cases de treball (les Working houses). En aquell cas i en la majoria de les altres formes d’assistència pública del segle XIX (encara concebudes i descrites com a “caritat”), el nivell de l’ajuda i el suport era calibrat per a ser menys atractiu que la pitjor alternativa disponible. Aquell sistema es va basar en les teories econòmiques clàssiques que negaven la possibilitat d’atur en un mercat eficient: si els salaris queien prou avall i no hi havia cap altra alternativa atractiva, tothom acabaria trobant feina.

    Durant els següents 150 anys, els reformadors es van esforçar per superar aquestes pràctiques degradants. En el seu moment, la Llei dels nous pobres i els seus anàlegs estrangers van ser substituits per les prestacions de l’assistència pública, com una qüestió de dret. Els ciutadans sense feina ja no eren considerats com menys mereixedors de drets; no eren penalitzats per la seva condició ni se’ls acusava per la seva condició com si no fossin bons membres de la societat. Per damunt de tot,  els Estats del benestar de mitjans del segle XX van establir la inconveniència profunda de definir l’estat civil en funció de la participació econòmica.

    Als Estats Units d’avui, en un període d’atur creixent, un home o una dona sense feina no és un membre de ple dret de la comunitat. Per tal de rebre l’exigu subsidi social disponible, primer han buscar i, si s’escau, acceptar feina al preu que de’ls hi ofereix, per baixa que sigui la remuneració i desagradable que sigui el treball. Sols aleshores tenen dret a la consideració i l’assistència dels seus conciutadans.

    L’exemple més revelador de la mena de problema que tenim al davant ve en una forma que pot semblar a molts de vostès un mer tecnicisme: el procés de privatització. En els darrers trenta anys, un culte de la privatització ha fascinat els governs del món occidental (i bona part del no-occidental). Per què? La resposta més curta és que, en una època de restriccions pressupostàries, la privatització sembla estalviar diners. Si l’Estat és propietari d’un programa públic ineficient o d’un servei públic car – un abastament d’aigua, una fàbrica d’automòbils, un ferrocarril – pretén desfer-se’n  venent-lo a compradors privats.

    La venda fa guanyar diners per l’Estat. A la vegada, en entrar en el sector privat, el servei o l’operació en qüestió es torna més eficient, perquè funciona el mecanisme del profit. Tots se’n beneficien: el servei millora, l’Estat es desfà d’una responsabilitat  inadequada i mal gestionada, els empresaris privats obtenen beneficis,  i el sector públic té obté de retruc un guany per la venda.

    Fins aquí la teoria. La pràctica és molt diferent. El que hem estat veient aquestes últimes dècades és el desplaçament constant de la responsabilitat pública cap al sector privat sense cap avantatge col·lectiu discernible. En primer lloc, la privatització és ineficient. La majoria de les coses que els governs han tingut a bé passar al sector privat estaven operant amb pèrdues: tant si eren companyies de ferrocarrils, mines de carbó, serveis postals o empreses públiques d’energia, els seus costos de subministrament i manteniment eren superiors a allò que podien esperar obtenir com a ingressos.

    Precisament per aquesta raó, aquests béns públics eren inherentment poc atractius per als compradors privats, a menys que s’oferissin amb uns grans descomptes. Però quan l’Estat ven barat, l’interès públic té una pèrdua. S’ha calculat que, en el curs de la privatitzacions de l’era Thatcher, en el Regne Unit, el preu deliberadament baix en que durant molt de temps es van vendre  béns públics al sector privat van significar una transferència neta de 14 mil milions de lliures dels ciutadans que paguen impostos als accionistes i altres inversors.

    A aquesta pèrdua cal afegir uns 3 mil milions de lliures addicionals  en comissions als bancs per la transacció de les privatitzacions. Així, l’Estat va pagar en total al sector privat uns  17 mil milions de lliures (uns 30 mil milions de  dòlars) per facilitar la venda d’actius per als que d’altra manera no hauria obtingut clients. Es tracta de sumes importants de diners, aproximadament la dotació de la Universitat de Harvard, per exemple, o el producte intern brut anual de Paraguai o de Bòsnia i Hercegovina. [2] Això dificilment es pot interpretar com un ús eficient dels recursos públics.

    En segon lloc, es planteja la qüestió del risc moral. L’única raó per la qual els inversors privats estan disposats a comprar béns públics apaentment ineficients  és perquè l’Estat elimina o redueix la seva exposició al risc. En el cas del metro de Londres, per exemple, a les empreses compradores s’els va assegurar que, passés el que passés, restarien protegides contra pèrdues greus, fet que soscava l’argument econòmic clàssic de la privatització: l’afany de lucre que fomenta l’eficiència. El “risc” en qüestió és que el sector privat, en condicions tan privilegiades, es mostra com a mínim tan ineficaç com la seva contrapart pública, mentre que obté beneficis carregant les pèrdues a l’Estat.

    El tercer i potser  més important argument en contra de la privatització és la següent. És indubtable que molts dels productes i serveis que l’Estat pretén vendre han estat mal gestionats: administració incompetent, manca d’inversió, etc. Però, per mala gestió que hi pugui haver en els serveis postals, les xarxes ferroviàries, les residències d’avis, presons, i altres serveis que es pretenen privatitzar, segueixen sent responsabilitat de les autoritats públiques. Fins i tot després que es venen, no poden deixar-se totalment als capricis del mercat. Es tracta per definició de tipus d’activitat que algú ha de regular.

    Aquest dispositiu semiprivat-semipúblic de les responsabilitats col.lectives essencials ens retorna a una història realment molt vella. Si les vostres declaracions d’impostos han estat auditades en els EUA, encara que sigui el govern qui ha decidit investigar-vos,  és molt probable que la investigació sigui realitzada per una empresa privada. Aquesta té un contracte per realitzar el servei en nom de l’Estat, de la mateixa forma que agents privats tenen  contractes amb Washington per garantir la seguretat, el transport i el know how tècnic a l’Iraq i altres llocs. De manera similar, el govern britànic a dia d’avui té contractes amb empresaris privats per proporcionar serveis d’atenció per a gent gran, una responsabilitat abans controlada per l’Estat.

    Els governs, en definitiva, cedeixen les seves responsabilitats a les empreses privades que pretenen administrar de manera més barata i millor que l’Estat per si mateix. Al segle XVIII això es va anomenar tax farming. Els primers govers moderns sovint no teníen els mitjans per recaptar els impostos i per tant acceptaven les ofertes dels particulars per dur a terme la tasca. El millor postor aconseguia el treball i era lliure, una vegada que havia pagat la suma acordada, per a recollir i quedar-se amb tot el que podia. Així, el govern feia  un descompte sobre els seus ingressos fiscals previstos, a canvi d’obtenir diners per avançat.

    Després de la caiguda de la monarquia a França, es va reconèixer àmpliament que aquella forma recaptació d’impostos, el tax farming,  era ridículament ineficient. En primer lloc, es desacreditava l’Estat, identificat en la ment popular amb uns uns àvids aprofitadors privats. En segon lloc, es generaven molt menys ingressos que amb un sistema ben administrat de recaptació del govern, encara que només fos pel marge de beneficis obtinguts pel recaptador privat. I en tercer lloc, es tenia disgustats els contribuents.

    Als EUA avui en dia, tenim un Estat desacreditat i una insuficiència de recursos públics. Curiosament, no tenim contribuents descontents – o, almenys, solen estar descontents per raons equivocades. No obstant això, el problema que ens hem creat és essencialment comparable al que es plantejava en l’Antic Règim.

    Com en el segle XVIII, tenim avui en dia que per evadir les responsabilitats i capacitats de l’Estat hem disminuït el seu prestigi públic. El resultat és la formació de “comunitats tancades” en tots els sentits de la paraula: subseccions de la societat que es veuen a elles mateixes com funcionalment independents de la col.lectivitat i dels seus servidors públics. Si tractem  exclusivament o majoritàriament amb empreses privades, a continuació, amb el temps, es dilueix la nostra relació amb un sector públic del que aparentment no tenim necessitat. No importa massa si el sector privat fa les mateixes coses millor o pitjor, amb un major o menor cost. En qualsevol cas, hem reduït la nostra relació amb l’Estat i hem perdut la noció vital que hem de compartir, i en molts casos acostumar-nos compartir, amb els nostres conciutadans.

    Aquest procés va ser ben descrit per un dels seus  més grans protagonistes moderns: Margaret Thatcher va afirmar que “la societat no existeix. Només hi ha homes i dones individuals i famílies“. Però si la societat no existeix i només hi ha els individus i un Estat vigilant – supervisant de lluny unes activtats en les que no intervé – , llavors que ens unirà? Ja estem acceptant l’existència de policies privades, serveis de correu privats, agències privades que participen  en la guerra, i moltes coses més. Hem “privatitzat” precisament aquelles responsabilitats que l’Estat modern va anar assumint laboriosament en el curs dels segles XIX i XX.

    Que ha de funcionar aleshores com amortidor entre els ciutadans i l’Estat? Segurament no “la societat”, durament pressionada per sobreviure a la evisceració del domini públic. Perquè  l’Estat no s’ extingirà. Fins i tot si el fem abdicar  de totes les seves funcions de servei, seguirà amb nosaltres, encara que només sigui com una força de control i repressió. Llavors, entre l’Estat i els individus no hi haurien institucions o lleialtats ntermèdies: no quedaria res de la xarxa de serveis i obligacions recíprocs que uneix els ciutadans entre si en l’espai públic que ocupen col·lectivament. Tot el que quedarien serien persones privades i corporacions tractant d’apropiar-se de l’Estat en benefici propi.

    Les conseqüències no són més atractives en l’actualitat que en els inicis de l’Estat modern. De fet, l’impuls a la construcció de l’Estat tal com l’hem conegut derivava de manera molt explícita de la comprensió que cap conjunt d’individus pot sobreviure molt temps sense fins compartits i institucions comunes. La mateixa noció de que els avantatges privats podien multiplicar-se sobre el benefici públic era ja considerada com palpablement absurda pels crítics liberals del capitalisme industrial naixent. En paraules de John Stuart Mill, “la idea d’una societat unida només per les relacions i els sentiments que sorgeixin dels interessos pecuniaris és essencialment repugnant

    Aleshores, què fer? Hem de començar amb l’Estat: com a encarnació dels interessos col.lectius, dels propòsits col • lectius, dels béns col.lectius. Si no aconseguim aprendre a “pensar  l’Estat” una vegada més, no arribarem molt lluny. Però què hauria de fer l’Estat, exactament? Com a mínim, no ha de fer duplicacions innecessàries: com va escriure Keynes : “L’important per al Govern és no fer coses que les persones ja estan fent, i fer-ho una mica millor o una mica pitjor, sinó fer les coses que en l’actualitat són es fan en absolut “.I s abem per l’amarga experiència del segle passat que hi ha algunes coses que sens dubte els Estats no han de fer.

    La narrativa del segle XX, d’un Estat progressista recolzava precàriament en la presumpció que “nosaltres” – els reformistes, els socialistes, els radicals – teníem la història del nostre costat: que els nostres projectes, en paraules del darrer Bernard Williams, estaven “sent encoratjats per l’univers“[3]. Avui en dia, no tenim una història tan reconfortant per explicar. Acabem de sobreviure a un segle de doctrines que preteníen amb una alarmant confiança dir el que l’Estat havía de fer i recordar als individus – per la força si era necessari – que el govern sabia el que és bo per a ells. No podem tornar a tot això. Així que si hem de “pensar en l’estat” una vegada més, és millor començar amb un sentit dels seus límits.

    Per raons semblants, seria inútil ressuscitar la retòrica de la socialdemocràcia de principis del segle XX. En aquells anys, l’esquerra democràtica va sorgir com una alternativa a les varietats més intransigents del socialisme revolucionari marxista i, en anys posteriors, del seu successor comunista. Inherent a la socialdemocràcia hi havia, doncs, una curiosa esquizofrènia. Tot marxant endavant amb confiança vers un futur millor, ho feia constantment mirant nerviosament per damunt de la seva espatlla esquerra. Nosaltres, semblava dir, no som autoritaris. Estem a favor de la llibertat, no la repressió. Som demòcrates que també creiem en la justícia social, els mercats regulats, i així successivament.

    Mentre el principal objectiu dels socialdemòcrates era convèncer els votants que eren una opció radical respectable dins de la política democràtia, aquesta postura defensiva tenia sentit. Però avui aquesta retòrica és incoherent. No és per casualitat que una demòcratacristiana com Angela Merkel pot guanyar unes eleccions a Alemanya contra els seus oponents socialdemòcrates – fins i tot en l’apogeu d’una crisi financera – amb un conjunt de polítiques que, en tots els seus aspectes essencials s’assemblen al seu propi programa.

    La socialdemocràcia, d’una manera o altra, és la prosa de la política contemporània europea. Hi ha molt pocs polítics europeus, i per descomptat menys encara en posicions d’influència, que puguin dissidentir del nucli de supòsits socialdemocrates sobre els deures de l’Estat, per més que difereixin  quant al seu àmbit d’aplicació. En conseqüència, els socialdemòcrates a l’Europa d’avui no tenen res de distintiu a oferir: a França, per exemple, fins i tot la seva irreflexiva disposició a favor de la propietat estatal no els distingeix dels instints colbertians de la dreta gaullista. La socialdemocràcia necessita reconsiderar els seus propòsits.

    El problema no rau en les polítiques socialdemocràtiques, però en l’idioma en lquè s’expressen. Atès que el desafiament autoritari d’esquerra ha estat superat, l’èmfasi en la “democràcia” és en gran mesura redundant. Tots som  demòcrates avui. Però  “social” encara significa alguna cosa – possiblement més ara que algunes dècades enrere, quan un paper per al sector públic era  admès sense discussió per tots. Què hi ha doncs de distintiu en “social” de  l’enfocament socialdemòcrata de la política?

    Imaginem, si es vol, una estació de ferrocarril. Una estació de tren de veritat, no l’estació de Pennsilvània a Nova York: un fallit centre comercial dels anys 60 sobre d’un dipòsit de carbó. Vull dir una cosa com ara l’estació de Waterloo a Londres, la Gare de l’Est a París, la dramàtica Victoria Terminus a Mumbai, o la magnífic nova Hauptbahnhof  a Berlín. En aquestes remarcables catedrals de la vida moderna, les funcions del sector privat estan perfectament en el seu lloc: no hi ha cap raó, després de tot, perquè els quioscos i els bars siguin  gestionats per l’Estat. Qualsevol que recordi els sandvitxos dessecats, embolicats en plàstic, dels cafès dels ferrocarrils britànics admetrà que la competència en aquest camp ha de ser encoratjada.

    Però no es poden fer funcionar els trens competitivament. Els ferrocarrils – com l’agricultura o el correu – són a la vegada i al mateix temps una activitat econòmica i un bé públic essencial. A més, vostè no pot fer que un sistema ferroviari sigui més eficient posant dos trens a la via esperant a veure quin  funciona millor: els ferrocarrils són un monopoli natural. D’una manera ben poc convincent, els anglesos han creat realment aquesta competència entre els serveis d’autobús. Però la paradoxa del transport públic, és clar, és que com  millor fa la seva feina, menys “eficient” pot arribar a ser.

    L’autobús que proporciona un servei regular per a aquells que s’ho poden permetre i evita les aldees remotes on  seria utilitzat només per algun jubilat ocasional serà el que farà més diners per al seu amo. Però algú – l’Estat o el  municipi – ha de proveir aquest  servei local ineficient. En la seva absència, els beneficis econòmics a curt termini de la prestació es veuran superats pels danys a llarg termini a la comunitat en general. Com era d’esperar, per tant, les conseqüències de la “competència” en els autobusos – excepte a Londres, on hi ha prou demanda per a tots – han estat un fort augment dels costos assignats al sector públic, un fort augment de les tarifes al nivell que pugui suportar el mercat; i atractius beneficis per a les companyies privades d’autobusos.

    Els trens, com els autobusos, són per sobre de tot un servei social. Tothom podria explotar una línia de ferrocarril rendible si tot el que tingués de fer fos enviar trens d’anada i tornada de Londres a Edimburg, de París i Marsella, de Boston a Washington. Però i els enllaços ferroviaris que surten i arriben a llocs on la gent agafa el tren només de tant en tant? Ningú es farà càrrec del cost econòmic pel suport a aquest tipus de servei per les rares ocasions en que  s’utilitza. Només a la col.lectivitat – l’Estat, el govern, les autoritats locals -  ho pot fer. Aquesta subvenció apareixerà sempre ineficient als ulls d’un cert tipus d’economista: No seria més barat tancar les vies i que tothom utilitzi el seu cotxe?

    El 1996, l’últim any abans que els ferrocarrils britànics fossin  privatitzats, aquest servei es va vanagloriar de tenir la subvenció pública més baixa de tots els ferrocarrils d’Europa. Aquell any, els francesos estaven programant pels seus ferrocarrils una taxa d’inversió de 21 lliures per càpita de la població, els italians de  33 lliures, els britànics només de 9 [4]. Aquests contrastos es reflectien amb precisió en la qualitat del servei prestat pels respectius sistemes nacionals. També expliquen per què la xarxa ferroviària britànica podia ser privatitzada a baix preu, tan inadequada era la seva infraestructura.

    Però aquest contrast en la inversió il.lustra el meu punt. Els francesos i els italians  havien tractat des de fa molt de temps els seus ferrocarrils com una prestació social. Portar un tren a una regió remota, però que fos un cost inefectiu, sosté  les comunitats locals. Redueix els danys al medi ambient en proporcionar una alternativa al transport per carretera. L’estació de tren i el servei que presta són, doncs, un símptoma i un símbol de la societat com una aspiració compartida.

    He suggerit anteriorment que la prestació d’un servei de tren a zones remotes té sentit social, fins i tot si és econòmicament “ineficient”. Però això, per descomptat, planteja una qüestió important. Els socialdemòcrates no arribaran molt lluny si proposen lloables objectius socials que ells mateixos reconeixen que costen més que les alternatives. Acabaríem reconeixent les virtuts dels serveis socials, denunciant els seus costos … i no fent res. Necessitem repensar els sistemes que fem servir per avaluar tots els costos: els socials i els econòmics per igual.

    Permetin-me donar un exemple. És més barat lliurar prestacions benèvoles als pobres que garantir-los una àmplia gamma de serveis socials de ple dret. Per “benevolent” em refereixo a la caritat, a la iniciativa privada o independent, a l’assistència en forma de cupons d’aliments, subsidis d’habitatge, repartiments de roba, i així successivament. Però és notòriament humiliant recòrrer a l’extrem d’aquest tipus d’assistència. La “prova de mitjans” aplicada per les autoritats britàniques a les víctimes de la depressió de la dècada dels 30 encara és recordada amb disgust i fins i tot amb ira per la generació més vella. [5].

    Per contra, no és humiliant ser receptor d’un dret. Si vostè té dret a les prestacions per atur, jubilació, discapacitat, vivenda social, o qualsevol altre assistència pública de ple dret – sense que ningú ho investigui per determinar si han caigut prou baix com per a “merèixer” ajut – llavors no se sent avergonyit d’acceptar-ho. No obstant això, aquests drets universals són cars.

    Però per què no tractar la humiliació com un cost, una càrrega per a la societat? Per què no decidim  ”quantificar” el dany causat quan les persones són averonyit pels seus conciutadans abans de rebre les meres necessitats de la vida? En altres paraules, per què no incloure en les nostres estimacions de productivitat, eficiència o benestar la diferència entre una almoina humiliant i un benefici de ple dret? Podem concloure que la prestació de serveis socials universals, el dret a la sanitat pública o al transport públic subsidiat és en realitat és una forma de cost-benefici eficient per assolir els nostres objectius comuns. Aquest exercici és de per si polèmic: Com podem quantificar la “humiliació”? Quin és el cost mesurable de privar als ciutadans rurals de l’accés als recursos metropolitans? Quant estem disposats a pagar per una bona societat? No queda clar. Però a menys que ens fem aquestes preguntes, com podem aspirar a elaborar respostes? [6]

    Què volem dir quan parlem d’una “bona societat”? Des d’una perspectiva normativa podríem començar amb una “narrativa” en la qual situar les nostres decisions col.lectives. Aquest tipus de narrativa substituiria els termes estrictament econòmics que limiten les nostres discussions actuals. Però la definició dels nostres objectius generals per aquesta via no és un assumpte senzill.

    En el passat, la socialdemocràcia social sense dubte s’ocupava de les qüestions sobre què estava bé i què malament: sobretot perquè que va heretar un vocabulari ètic pre-marxista influit pel rebuig cristià contra els excessos de riquesa i el culte al materialisme. Però aquestes consideracions eren sovint interferides per interrogants ideològics. Calia condemnar el capitalisme? Si era així, una política determinada portaria a la seva prevista desaparició o a la seva postergació? Si el capitalisme no era condemnat, aleshores les opcions polítiques hauria de ser concebudes des d’una perspectiva diferent. En qualsevol cas, la pregunta rellevant es solia plantejar lentorn de les  perspectives del “sistema” en lloc de considerar les virtuts o defectes inherents a una iniciativa determinada. Aquestes preguntes ja no ens preocupen. Així doncs, estem més directament confrontats a les implicacions ètiques de les nostres opcions.

    Què és exactament el que trobem abominable en el capitalisme financer, o en la “societat comercial” com es deia en el segle XVIII? Què trobem instintivament dolent en els nostre funcionament actual i què podem fer al respecte? Què ens sembla injust? Què és el que ofèn al nostre sentit de la decència quan veiem actuar els grups de pressió sense límits dels rics a costa de tots els altres? Què hem perdut?

    Les respostes a aquestes preguntes haurien de tenir la forma d’una crítica moral de les insuficiències del mercat lliure o de l’Estat irresponsable. Hem de comprendre per què ofenen el nostre sentit de justícia o equitat. Necessitem, en definitiva, retornar al regne dels fins. Aquí la socialdemocràcia és d’una ajuda  limitada, perquè la seva pròpia resposta als dilemes del capitalisme no era més que una expressió tardana del discurs moral de la Il·lustració aplicada a “la qüestió social”. Els nostres problemes són força diferents.

    Estem entrant, en la meva opinió, en una nova era de la inseguretat. La darrera d’aquestes fou, memorablement analitzada per Keynes a Les conseqüències econòmiques de la pau (1919), després de dècades de prosperitat i progrés que van veure un augment dramàtic en la internacionalització de la vida: la “globalització” en una paraula. Com Keynes ho descriu, l’economia comercial s’ estenia a tot el món. El comerç i la comunicació s’estaven accelerant a un ritme sense precedents. Abans de 1914, era àmpliament afirmat que la lògica de l’intercanvi econòmic pacífic triomfaria sobre l’interès nacional. Ningú no esperava que tot això podia arribar a un final abrupte. Però succeí.

    Nosaltres també hem viscut una era d’estabilitat i seguretat, i la il.lusió d’una  millora econòmica indefinida. Però tot això ha quedat enrere. En el futur previsible tindrem inseguretat econòmica  i incertesa cultural. Tenim sens dubte menys confiança dels nostres objectius col·lectius, en el nostre benestar ambiental o en la nostra seguretat personal que en qualsevol moment des de la Segona Guerra Mundial. No tenim idea de quina classe de món heretaran els nostres fills, però ja no podem enganyar-nos a nosaltres mateixos pensant que sarà semblant  a la nostra manera tranquil.litzadora de procedir.

    Hem de revisitar la forma en què la generació dels nostres avis van respondre a desafiaments i amenaces similars. La socialdemocràcia a Europa, les respostes del New Deal i la Great Society aquí als EUA van ser respostes explícites  a les inseguretats i desigualtats de l’època. Pocs a Occident tenen edat suficient per saber exactament el que significa observar com el nostre món s’ensorra[7]. Ens és difícil concebre una ruptura completa de les institucions liberals, una desintegració total del consens democràtic. Però va ser precisament aquesta ruptura el que va suscitar el debat Keynes-Hayek del qual va néixer el consens keynesià i el compromís socialdemòcràta: el consens i el compromís en el quals vam créixer i l’atractiu del qual ha estat enfosquit pel seu propi èxit.

    Si la socialdemocràcia té un futur, serà com una socialdemocràcia de la por [8]. En lloc de tractar de restaurar un llenguatge del progrés optimista, hem de començar per familiaritzar-nos de nou amb el nostre passat recent. La primera tasca dels dissidents radicals d’avui és recordar al seu públic els èxits del segle XX, juntament amb les possibles conseqüències de la nostra carrera sense frè per a desmantellar-los.

    L’esquerra, per ser molt contundent al respecte, té coses a conservar. És la dreta la que ha heretat l’ambiciós afany modernista per destruir i innovar en nom d’un projecte universal. Els socialdemòcrates, característicament modestos en estil i ambició, han de parlar amb més fermesa dels guanys anteriors. El sorgiment de l’Estat de serveis socials, el segle llarg de construcció d’un sector públic amb  béns i serveis que il.lustran i promouen la nostra identitat col·lectiva i els nostres propòsits comuns, la institució del welfare com una qüestió de dret i la seva provisió com un deure social: aquests no són èxits menors.

    Que aquests èxits no eren més que parcials, no ens hauria de preocupar. Si hem après alguna cosa del segle XX, almenys hauria de ser que com més perfecta és la resposta, més terribles en són les seves conseqüències. Millores imperfectes de les circumstàncies insatisfactòries són el més que podem esperar, i probablement tot el que hem de buscar. Altres han passat les últimes tres dècades desentranyant i desestabilitzant metòdicament aquestes millores: això ens hauria d’irritar molt més del que estem. També ens hauria de preocupar, encara que només sigui per motius de prudència: Per què hem anat  tan de pressa en enderrocar els dics treballosament construits pels nostres predecessors? Tan segurs estem que no hi ha inundacions per venir?

    Una socialdemocràcia de la por és una cosa per la que val la pena lluitar. Abandonar els treballs d’un segle és trair als que van venir abans de nosaltres, així com a les generacions per venir. Seria agradable – però enganyós -dir que la socialdemocràcia, o alguna cosa semblant, representa el futur que ens volem pintar a nosaltres mateixos com un món ideal. Ni tan sols representa el passat ideal. Però entre les opcions disponibles per a nosaltres en el present, és millor que qualsevol altra cosa a mà. En paraules d’Orwell, quan reflectia en Homenatge a Catalunya les seves experiències a la Barcelona revolucionària:

    “Hi va haver moltes coses que jo no entenia, en alguns aspectes ni tan

    sols m’agradaven, però vaig reconèixer immediatament que era un estat

    de coses val la pena lluitar”

    Crec que això no és menys cert pel que fa a recuperar la memòria del segle XX, de la socialdemocràcia.

    Notes

    [1]Veure “High Gini Is Loosed Upon Asia,”The Economist, August 11, 2007.

    [2]Veure Massimo Florio, The Great Divestiture: Evaluating the Welfare Impact of the British Privatizations, 1979-1997 (MIT Press, 2004), p. 163. Per Harvard, veure “Harvard Endowment Posts Solid Positive Return,”Harvard Gazette, September 12, 2008. For the GDP of Paraguay or Bosnia-Herzegovina, see www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/xx.html.

    [3]Bernard Williams, Philosophy as a Humanistic Discipline (Princeton University Press, 2006), p. 144.

    [4]Per aquestes xifres, veure el meu “ ‘Twas a Famous Victory,”The New York Review, July 19, 2001.

    [5]FPer una recol·lecció comparable de coses humiliants, veureThe Autobiography of Malcolm X (Ballantine, 1987). Agraeïxo a Casey Selwyn que m’ho indiqués.

    [6]TLa Commissió internacional per a la mesura de l’eficàcia econòmica i el progrés social (international Commission on Measurement of Economic Performance and Social Progress), presidida per Joseph Stiglitz i assessorada per  Amartya Sen, recomanà recentment un enfocament diferent per mesurar el bnestar col·lectiu. Però malgrat la originalitat admirable de les seves propostes, ni Stiglitz ni Sen van més enllà de suggerir millors maneres d’avaluar l’eficiència econòmica; les preocupacions no econòmiques no figuren de manera prominent en el seu informe. Veure www.stiglitz-sen-fitoussi.fr/en/index.htm.

    [7]L’excepció, naturalment, és Bòsnia, els ciutadans de la qual són prou conscients de què significa un tal col·lapses.

    [8]Per analogia amb “The Liberalism of Fear,” el penetrant assaig de Judith Shklar sobre la desigualtat política i el poder.

    Categories: General | 1 Comentari »

    Un comentari per “Tony Judt: Què és viu i què ha mort en la socialdemocràcia?”

    1. Daniel Climent Diu:
      January 29th, 2013 a les 17:04

      Moltes gràcies per haver posat al nostre abast aquest article. Daniel Climent. Alacant.

    Comentaris

    Security Code: