Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    Lliçons d’Itàlia

    Per Raimon Obiols | 19 April, 2008


    Imprimir Imprimir

    Aquest és un acudit d´Altan publicat a la revista L´Espresso després de les eleccions italianes del 2001. Vist ara, es podria treure la conclusió que no va tenir raó aleshores, però ara sí. Podien haver anat pitjor, les eleccions italianes? La resposta és: per a l´esquerra, no. I pel pais probablement tampoc; ja ho veurem. Entretant, aquesta setmana, l´Economist titula en portada: Mamma mia!

    Giuseppe Tamburrano, en un article a L´Unità, ( Sinistra, che fare?), diu que “Veltroni, tot i tenint les seves arrels en l´esquerra històrica, ha fet tots els esforços per no aparèixer (i no ser?) d´esquerra, rebutjant fins i tot la paraula, l´etiqueta “esquerra” per disputar a l´altre pol la representació dels interessos i sectors moderats i ocupar un àrea de centre“.

    Però en la mesura que el Partito Democratico de Veltroni es presentava com l´única possibilitat d´aturar el retorn de Berlusconi, el nou partit s´ha menjat tot el que tenia a la seva esquerra. A la Cambra i al Senat no ha quedat ni un sol parlamentari socialista, comunista o de l´ “esquerra difusa“. Un de cada dos vots d´aquest sectors s´ha inclinat pel “vot útil” al PD. Resultat: han passat del 10 % al 3 %. Bertinotti, el líder de Rifondazione que encapçalà les llistes d’aquests sectors, agrupats en la Sinistra Arcobaleno, es retira; Boselli, el líder del què quedava del vell PSI, dimiteix (ha obtingut menys de l´ 1 %). El PD s´alià amb una petita llista que ha aconseguit alguns escons i que tampoc es defineix de centreesquerra: l’Italia dei Valori del magistrat de Mani Pulite, Antonio Di Pietro.

    Vistos els resultats, el “vot útil” ha estat ben inútil. Veltroni ha quedat a una distància de 9 punts de Berlusconi. El nou PD no ha aconseguit penetrar en l´electorat de centre i ha tingut uns resultats significativament migrats en el nord del país. Allà, els resultats de la LegaUmberto Bossi, que ha doblat els vots amb un discurs populista i xenòfob, son bastant impressionants, sobretot a l´ Emilia Romagna. La Lega ha captat electorat popular, d´esquerra.

    En tot cas, s´ha produit una dràstica simplificació del panorama polític. Aquest element és en principi positiu, si tenim en compte el fet delirant que Prodi governà, crisi rere crisi, amb una coalició de nou partits. Però és negativa €“ i molt €“ la dramàtica desaparició de les esquerres al Parlament, que no és atribuïble únicament al “vot útil” al PD. També han comptat molt els errors propis. En una nota anterior, jo recordava el comentari de Norberto Bobbio, lamentant-se amargament de la impotència de les esquerres per fer front a Berlusconi: les esquerres “mantenen sempre una constant: en els moments difícils es divideixen per afavorir la dreta“. Les velles històries han servit per mantenir velles i inútils fronteres, per a no canviar quan tot a l´entorn canviava (o, al contrari, per canviar massa fins fer desaparèixer els elements bàsics de referència, d´indentificació, de confiança) . Tant en l’un com en l’ altre cas, com ha comentat Felice Besostri, “les morts saisissaient les vifs”, els morts aferraven els vius…

    Ara moltes coses depenen de la futura evolució del Partito Democratico. El més probable és que, com molts desitjaven, en el món de la política i dels negocis, s´hagi arribat a una democràcia d´alternança, en la que dues forces, el Popolo della Libertà (PDL) i el Partito Democratico (PD) tindran la força relativa que tenien en el passat la DC i el PCI. Però amb una “americanització” d’alternança imperfecta: el Partito Democratico tindrà la mateixa inacabable dificultat per fer una majoria que tingué, en els seus temps, el PCI.

    Sols podrà superar aquest repte, em sembla, seguint una ruta distinta a la que ha seguit fins ara. És a dir, no anant cap a un “centre” mític sinó cap al pais real Ón una esquerra que sempre s´ha situat històricament entorn del 40 % ha quedat sense representació clara, però no s´ha evaporat: ha quedat òrfena, dispersa, desorientada, s´ha encaminat a un “vot útil” inefectiu o a l´abstenció, però no ha desaparegut per art d´encantament.

    Si ha après la lliçó“, escriu Tamburrano a L´Unità, “el líder del Partito Democratico ha de mirar cap aquesta banda, ha de mirar a l´esquerra, vers aquell projecte, tantes vegades anunciat i mai ni tan sols començat, de construir a Itàlia un gran partit socialista de tipus europeu i, si és possible, més avançat i modern que els europeus“. La gran paradoxa, remarca Tamburrano, és que “el model del capitalisme globalitzat està en crisi; s´accentúa el malestar social en les àrees metropolitanes colpejades per la recessió i s´agreugen les dramàtiques condicions dels països pobres colpejats també per una crisi alimentària d´enormes proporcions. Avui el recurs a la ma públic és demanat i practicat per l´ €˜Establishment´. És el moment de l´esquerra: la qual en canvi cerca el €˜centre´, defensa el mercat o s´escarrassa en un €˜antagonisme´ fraseològic, mentre els obrers, els treballadors precaris o amb rendes insuficients, els pensionistes, les famílies pobres, els joves a la recerca d´un futur, els ciutadans, farts de taxes i escombaries, se´n van cap a la ‘Lega’ o cap a la desconfiança“.

    Categories: General, Politica europea, Socialisme | 2 Comentaris »

    2 comentaris per “Lliçons d’Itàlia”

    1. Tornen? | Notes de Brussel·les Diu:
      April 29th, 2008 a les 12:22

      [...] Lliçons d’Itàlia [...]

    2. Sobre les citacions textuals i l’us de les cometes | Notes de Brussel·les Diu:
      February 18th, 2009 a les 17:58

      [...] Alguns hem demanent què penso de la dimissió de Veltroni. No tinc gaire cosa a afegir al que vaig escriure en aquest bloc, arran de la constitució del Partito [...]

    Comentaris

    Security Code: