« La reunió de la FAO, desesperant | Inici | Tindrem un “cas Ashton”? »
Van Rompuy-Ashton, un vot de confiança
Per Raimon Obiols | 20 November, 2009
Imprimir
La tria dels caps de govern i d’Estat en la reunió d’ahir del Consell europeu s’ha decantat vers dues personalitats – el belga Herman Van Rampuy i la britànica Catherine Ashton – que són molt poc conegudes pel públic i que tenen un perfil polític discret en els seus propis països. En principi una interpretació raonable consisteix en pensar que els dirigents europeus no han volgut elegir personalitats fortes, carismàtiques, que d’una manera o altra podrien limitar el seu poder com a líders nacionals. Aquesta suspicàcia és especialment lògica pel que fa als dirigents dels grans països europeus.
Ara: dit això, convé no precipitar-se augurant una funció feble i resignada d’aquests dos nous càrrecs europeus. El precedent de Jacques Delors, en particular, s’ha de tenir en compte. No tenia cap carisma quan fou elegit president de la Comissió, es donà a conèixer a l’opinió pública europea després d’assumir el seu càrrec de president de la Comissió, i encara avui se l’enyora.
D’altra banda, convé repassar la lletra del Tractat de Lisboa. Aquest diu que el president del Consell europeu “presidirà i animarà els treballs del Consell” i treballarà “per a facilitar la cohesió i el consens en el si del Consell“. Des d’aquest punt de vista, l’elecció de Van Rompuy, que té un perfil de facilitador de decisions i consensos no sembla desencertada. Les personalitats carismàtiques no acostumen a ser consensuals. Una política de compromís permanent, a negociar entre 27 Estats membres, exigeix unes determinades característiques que en principi poden correspondre al perfil de Herman Van Rompuy. Demòcrata – cristià, federalista, provinent d’un país petit on els clivatges nacionals entre flamencs i valons obliguen a una filigrana constant de negociacions, el nou president permanent del Consell europeu podria sorprendre positivament. De moment se li ha de donar un vot de confiança.
S’espera no sols aquesta funció de creació de consens, sinó que el nou president estable del Consell doni una cara a Europa, la representi en l’arena mundial. En aquest terreny una personalitat coneguda i carismàtica hauria tingut avantatges, però també inconvenients. En particular, la nominació de Tony Blair – el nom del qual sonà insistentment fins a la darrera hora – hauria tingut uns efectes especialment nefastos. La insistent campanya per situar Blair a la presidència permanent de la Unió ha servit finalment al govern britànic per posar a Catherine Ashton com a responsable d’Exteriors.
Com a comissària de comerç, Ashton ha fet una bona tasca. Els països tercers, sobretot els del Sud, la valoren molt més positivament que al seu antecessor, Mandelson (encara que això no sigui dir molt). El fet que hi hagi una dona entre els principals responsables d’Europa és també un fet positiu que cal saludar.
Ja veurem com es concreten els perfils de Van Rompuy i de Catherine Alsthon en el futur. Esperem que ens donin sorpreses positives. De moment, toca dir que les coses podien haver estat pitjors. Blair queda fora – no era evident fa poques hores- i en alguna mesura hi deuen haver contribuït les desenes de milers de signants de la petició “Stop Blair” a internet.
Caldrà veure si, en el terreny de la representació internacional d’Europa, Van Rompuy és capaç de construir-se un perfil fort. També aquí la referència a Delors es fa inevitable: va saber impulsar grans iniciatives polítiques, encarnà Europa amb una gran dignitat i generà un entusiasme col·lectiu entre les persones que treballaven a les institucions europees, moltes de les quals encara ara el recorden quasi amb llàgrimes als ulls.
Van Rompuy i Ashton farien bé en emular el perfil de Jacques Delors. En aques exercici no tindran competidors, perquè esperar-ho de Barroso seria inútil. Els dos nous responsables europeus són una incògnita que el temps – no massa temps – resoldrà. Esperem que en un sentit positiu. “”No sóc un ego ambulant (‘an ego on legs’); jutgeu-me pel que faré“, ha dit Catherine Ashton. Van Rompuy ha també dit una cosa semblant. Alguns s’han precipitat a desqualificar-los. Cohn-Bendit els ha titllat, amb certa petulància, a ella d’”insignificant” i a ell de “sonso (falot)”. Potser s’haurà d’empassar els qualificatius. Nosaltres preferim esperar, amb un vot inicial de confiança.
Categories: Parlament europeu, Politica europea | Sense Comentaris »