Notes de Brussel·les

Presentació

Raimon Obiols publica en aquest bloc els seus comentaris sobre l’actualitat.

Twitter

App per a l'iPhone


Raimon Obiols NdB

Etiquetes

Traductor

Darreres notícies

Blocs i enllaços

  • RSS
  • Atom
  • « | Inici | »

    “Sinistra democratica” i socialisme europeu

    Per Raimon Obiols | 8 May, 2007


    Imprimir Imprimir

    El dissabte passat vaig assistir, a Roma, a la jornada de constitució del moviment polític “Sinistra democratica per il socialismo europeo“. Uns cinc mil homes i dones, en majoria treballadors i joves, en un ambient com ha comentat un periodista, Gabriele Polo de “primer dia d´escola“, “amb una alegre curiositat plena d´interrogants pel món nou que s´obre al davant. Encara que no se sàpiga bé què reserva el demà” (…) Podia semblar una simple manifestació de sentiments, amb les cançons compartides, els aplaudiments repetits, una mena d´agraïment a qui els hi havia ofert l´ocasió de retrobar-se. Però la política “ sobretot en aquests temps de cinisme imperant“ és també passió i sentiment“. Veurem què surt d´aquest moviment, en el que hi tinc molt bons amics, com els tinc en els que es disposen a anar vers el “Partito democratico“.

    De moment, però, em sembla que no és casual que per primera vegada (crec) sorgeixi en un país d´Europa un moviment polític que en el seu nom fa referència expressa al “socialisme europeu“.

    Des de fa un temps, a diferència dels qui preconitzen processos de conversió o reconversió cap a noves identitats (per exemple els partidaris del “partit demòcrata“) tinc la convicció que està creixent a Europa la necessitat d´una reactivació de la identitat socialista en termes moderns: d´ una reafirmació dels motius i dels fins d’un moviment que corre el risc d’afeblir-se en una inconsistència resignada si no sap afirmar en termes de futur les seves senyes d’identitat.

    La gent constata que els partits que s’anomenen socialistes, o que fan referència al socialisme, en parlen molt poc. En realitat, no espera que aquests partits proposin la “realització” del socialisme, la creació d’una societat socialista alternativa a la existent. Allò que volen és la coherència d’una perspectiva evolutiva, la definició d’uns objectius vinculats a uns principis, i una pràctica adequada, no contradictòria; incloent el comportament (cultura, moral, estils de vida) dels seus representants. Sobretot la gent demana veracitat i coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

    És fàcil ironitzar sobre la pretensió de plantejar la qüestió, avui, de la identitat socialista, com si es tractés d´una pruïja ideologista, nostàlgica, innecessària. Però seria francament idiota no veure, en la realitat present d´Europa, l’enorme “demanda de sentit” que emergeix, i també la potent creixença de les pulsions d’identitat, especialment entre els joves.

    Enfront del repte que plantegen aquestes demandes de sentit i identitat (i també per combatre les derives fonamentalistes, nacionalistes i populistes) calen plantejaments recolzats en fonaments clars. Fins i tot per consideracions pragmàtiques i electorals hauria de fer-se evident que una idea moderna de socialisme és una necessitat identitària latent en amples sectors de moltes societats europees sotmeses a pressions disgregadores.

    Aquesta és, em sembla, la clau que explica la popularitat de Rodríguez Zapatero i de la seva referència a un “socialisme dels ciutadans” en distints països de la Unió. S´interpreta com un plantejament moderat però de ferma prossecució d´uns objectius de major llibertat i igualtat, i de coherència entre les paraules i els fets: retirada de les tropes d´Iraq, paritat en el govern (meitat dones, meitat homes), extensió dels drets civils i socials, llei contra la violència de gènere, matrimoni gai, confirmació de la idea laïca d´Estat, reafirmació de l´escola pública, reducció del treball precari a favor d´una economia de major qualificació, intervenció pública a favor de les persones dependents (el “quart pilar” de l´Estat del benestar), etc.

    Aquest projecte, dut a terme amb una atenció particular al paper determinant de les dones i de les noves generacions, i amb una expressa voluntat de rigor i austeritat (“el poder no em canviarà“), ha mostrat la seva eficàcia en moments d´esgotament d´alguns processos de modernització socialdemòcrata, especialment en la seva capacitat de crear consensos actius entre la joventut.>> En efecte, en aquests darrers anys pràcticament tots els partits d’esquerra i centresquerra han fet, d´una manera o altra, el seu “aggiornamento“, en la pràctica i en el terreny de les formulacions ideològiques.  L´error d´algunes d’aquestes temptatives d´adaptació als canvis ha estat assumir un tipus de modernització que, en determinats aspectes, era imitador de les posicions adversàries. El seu problema, durant el llarg cicle d´hegemonia i de “colonialisme narratiu” del neoliberalisme, no ha estat la seva “socialdemocratizació” sinó la seva “social-mediocratització“: no una moderació dels programes, sinó una pèrdua d´ambició i de confiança en la pròpia identitat, fins confondre els problemes d´una imprescindible adequació dels programes amb un gratuït abandó de les senyes d´identitat i dels objectius permanents indispensables. Aquesta reflexió recolza en una concepció no ideològica del socialisme. Jo no l’entenc com una doctrina sinó com un procés objectiu i permanent vers l´emancipació i la igualtat dels homes i les dones. El socialisme és, des d’aquesta perspectiva, simplement quelcom que succeeix: la persistent recurrència, una i altra vegada, en una o altra conjuntura, en un racó de món o l´altre, de processos d´agregació i de posta en moviment de multituds d´homes i dones, processos indefectibles mentre subsisteixin l´explotació en el treball, la desigualtat injusta, l´opressió, la discriminació o la dominació. És una mena de “principi energètic“, que fa que molta gent planti cara i tracti d´aconseguir més llibertat, igualtat i justícia. Amb una renascuda innocència creativa; i amb el risc de renovats errors, fruit de la desmemòria.

    Perquè el problema no rau en la vitalitat i potencialitat d´aquest “principi energètic“. Malgrat tota la interessada literatura que s´ha fet en les dues darreres dècades sobre la “mort del socialisme“, la seva força es manté i es manifesta en la seva fecunditat per verificar “nous començaments“. El problema es troba en les vàlvules que, en el camp de la política, de les idees, dels programes, dels poders, utilitzen aquesta energia i tracten d´orientar-la vers uns o altres objectius. El problema se situa sovint a les sales de màquines, en els ponts de comandament quan, en els avatars de la història i de la política, s´han dedicat a guanyar poder individual i de grup, a desenvolupar tràgics somnis totalitaris, o, en l´extrem contrari, a adequar-se a les forces dominants, abandonant qualsevol objectiu de canvi orientat pels valors del socialisme.

    En aquest sentit, el socialisme dels ciutadans es caracteritza per una dimensió radicalment participativa i democràtica, indispensable com una garantia per evitar i corregir errors, i es diferencia clarament dels intents de modernització de les “avantguardes” que pretenen detentar la “única solució possible” i volen fer beure la seva medicina atorgant-li un caràcter d´inel·luctabilitat fatalista. Enfront del “there is no alternative” (no hi ha alternativa) de la dreta neoliberal, i enfront dels autoerigits “modernitzadors” doctrinaris del centresquerra (pels que, com deia un assessor de Schroeder, “el clivatge dreta-esquerra ja no te sentit: hi ha els moderns i els altres, això és tot“, aquest plantejament socialista afirma la vital importància del lligam d´uns valors d´identitat compartida, i abona els plantejaments d´exploració pragmàtica, consensuada i participativa d´allò que “pot ser” en cada moment, en funció d´uns objectius estables de llibertat, igualtat i solidaritat.

    Categories: Politica europea, Socialisme | 2 Comentaris »

    2 comentaris per ““Sinistra democratica” i socialisme europeu”

    1. Pia Bosch Diu:
      May 12th, 2007 a les 21:24

      Gràcies per aquest article clar i lluminós. L’expressió del “principi energètic” és especialment feliç. Necessitem que hi hagi formes d’expressió que tinguin un só estimulant. No n’hi ha prou amb arribar al cap , hem d’arribar al cor de la gent. Ségolène Royal ha procurat fer-ho i, en part és per això ha aixecat tanta expectativa. La política ha de transmetre emocions, també.

    2. Eric Llacuna Diu:
      May 14th, 2007 a les 12:47

      Estic parcialment d’acord amb l’afirmació que cal arribar al cor de la gent. El contingut emotiu i de valors que presenta el socialisme democràtic és un valor afegit. Però cal una bona base que és on els discursos socialistes estan fallant al meu entendre.

      Massa projectes socialistes fallits han creat un cert desencís en les persones, la majoria de les quals ens votarien però dubten per una manca d’eficiència. Hem d’entendre que ser socialistes no ens dóna el recolzament de la majoria d’una forma ineludible.

      Felicitats per l’article.

    Comentaris

    Security Code: