« Congrés del PSC (2): gestió i idees | Inici | EUA: eleccions, crisi i economia »
Congrés del PSC (3): federar, també internacionalment
Per Raimon Obiols | 12 July, 2008
Imprimir
El ressorgiment del socialisme serà europeu i internacionalista. Els partits que cerquin un nou impuls només en l’àmbit del seu propi espai nacional o estatal aniran fent la viu-viu, en el millor dels casos; en el pitjor entraran en una situació de crisi i declivi (com és ja per desgràcia el cas en algunes formacions de l’esquerra i el centresquerra a Europa). Cercar sortides aïlladament, en un període històric de globalització i interdependències accelerades, és un reflexe autodestructiu.
El repte, aleshores, és imaginar les noves formes de l’europeisme i l’internacionalisme de les esquerres, i treballar per fer-ne una realitat operativa. És un repte que a, escala global i fins i tot a escala europea, malgrat una llarga tradició d’internacionalisme de les esquerres, té en molt bona mesura un caràcter inèdit. Hem d’imaginar, inventar, experimentar, al preu probable d’algunes frustracions, però amb empenta i tenacitat.
El PSC té, en aquest àmbit, algun avantatge. El fet de no ser un partit estatal sinó nacional (i nacional d’un país obert, de marca, de mestissatge)>> facilita una actitud d’obertura, de disponibilitat a entendre els altres, a treballar amb els altres. Les nostres senyes d’identitat federalistes i la nostra pràctica històrica federadora en són testimoni. Ser un partit socialista d’un país maltractat per la història produeix també reaccions de resiliència: ens hem tingut d’espabilar més que d’altres que disposaven de situacions més còmodes, de major poder constituit (algú ha dit que una definició del “poder” podria ser “no necessitar aprendre”; nosaltres hem tingut i seguirem tenint aquesta necessitat d’aprendre: no som aviram de granja sinó gratapallers). En el terreny europeu i internacional, per exemple, això es concreta en el fet que en general sabem bastant més sobre els nostres veïns (i sobre els seus partits) del què aquests saben de nosaltres.
Això no ho hauríem de veure com un privilegi comparatiu sinó com un escreix de possibilitats i de responsabilitat. El PSC pot ser, en el socialisme europeu, un vector de dinamisme, un instrument federador.
El caràcter en bona mesura inèdit dels nous reptes europeus i internacionals no hauría de fer-nos perdre de vista l’experiència històrica, de la que podem aprendre algunes coses. Jo crec que allò que del passat ens pot il·lustrar més no són tant els intents i experiències internacionalistes del moviment obrer i socialista (la història de les Internacionals) sinó, paradoxalment, els processos nacionals i democràtics produïts en distints països europeus des de finals del segle XVIII i al llarg del XIX (per exemple a Alemanya o a Itàlia). Hi ha, en efecte, en aquesls processos, bastants elements que evoquen les característiques, els dilemes i les possibilitats del món de la globalització accelerada.
Per començar, hi ha un fet bàsic coincident: el canvi d’escala. L’expansió dels mercats, de l’economia, entra en contradicció amb les escales de la política, amb l’”arcaisme” o la inadequació creixent de les institucions. Les ciutats-estat o les institucions heretades d’un passat feudal, autocràtic o teocràtic entren en crisi “funcional” davant la constitució dels nous mercats nacionals, d’una manera que evoca la crisi dels actuals estats-nació davant la globalització. Però hi ha altres elements sinó de coincidència, sí de possible paral·lelisme: 1/processos d’agregació de realitats disperses i diferenciades, en funció de les noves realitats i projectes (a Itàlia, per exemple, la gent de les distintes regions era extremadament diversa i s’entenia difícilment, àdhuc lingüísticament; Cavour parlava l’italià amb moltes dificultats); 2/la desconnexió entre la política i els pobles era un repte fonamental a superar; 3/ un repte, derivat de l’anterior, era la necessitat de bastir unes noves narratives populars, nous imaginaris, nous “mites”; 4/ els processos democràtics, nacionals i progressistes es verificaven amb avenços i retrocessos, victòrie i desfetes, en un marc general de creació de nova riquesa, de crisis econòmico-socials cícliques, d’increment de les desigualtats; etc. Podríem seguir, però és important remarcar que és en aquest teló de fons que es construiren els nostres instruments: els sindicats, el moviment asociatiu i cooperatiu, els partits de masses, la premsa (desenvolupant una funció “organitzadora” que ara passarà per l’activisme a la xarxa), etc.
Ara, en una nova època, potser aquest referent ens pot ajudar, si no a establir la ruta de processos futurs i inèdits, sí a situar-nos històricament, per tal de comprendre l’abast de la feina a fer, que té>> uns grans objectius estratègics que evoquen els dels moviments nacionals, democràtics i socialistes de l’Europa del XIX: 1/ l’establiment d’uns instruments teòrics i estratègics, d’una narrativa, d’un imaginari i d’uns programes; 2/ la construcció de noves formes de comunicació i d’organització; 3/ la generació de projectes, mobilitzacions i moviments socials i polítics.
Tot això, naturalment, constitueix només el marc general de la nostra agenda internacional, en els propers anys i dècades, a Europa i més enllà, en el món de la globalització accelerada i de les interdependències creixents. Però pot servir per a “situar-nos” en termes històrics. La resta (allò que tenim al davant) és en molt bon mesura inèdit. És en aquests territoris nous que, amb imaginació i empenta, hem de situar la nostra acció.
Categories: General, Politica europea, Política catalana, Semblances | 1 Comentari »
July 12th, 2008 a les 13:01
S’hauria de fer primer el gran pas de fer entendre a totes les esquerres que molts representants han mal interpretat conceptes, i… estarien tots disposats a reconèixer errors i on s’estan encara equivocant?… començant pels nostres mateixos.
Federar (fer una Cooperativa, amb llenguatge de carrer) seria la gran sol·lució pels petits i no tant forts paissos, però, no pas ara per ara totes les esquerres aixà ho consideren. Hi ha massa confusió històrica intencionada entre la ciutadania.