- Notes de Brussel·les - http://www.noucicle.org/obiols -

Sobre el socialisme

Posted By Raimon Obiols On 6 February 2008 @ 16:19 In General,Món,Socialisme | 5 Comments

Em situo en la posició d’un socialista que es demana sovint quin sentit cal donar a la paraula “socialisme” en aquests primers anys del segle XXI.

Vella qüestió. Ja en el debat sobre les posicions de Bernstein, aquest darrer assenyalava que “si demanem a un grup de persones, de la classe o del partit que siguin, una definició del socialisme en una fórmula concisa, la majoria es trobaria en un compromís. Qui no vulgui caure en una frase feta haurà d’aclarir-se a ell mateix si l’objecte a definir és un estat de coses o un moviment, una teoria o un objectiu“.

Em sembla que es pot parlar del socialisme, com a mínim, des de tres perspectives:

Se´n pot parlar com d´un ample i divers conjunt de doctrines, partits i experiències socials i polítiques que han volgut transformar la societat vers la realització de la igualtat de tothom en el terreny econòmic, social i polític, la superació de les classes socials i la supressió total o parcial, per mètodes revolucionaris o reformistes, de la propietat privada dels mitjans de producció i d´intercanvi.

Se´n pot parlar, en segon lloc, com d´un model de societat ideal (alguns diríen utòpic) al que caldria tendir a través de l´acció social i política. Bruno Trentin deia, en aquest sentit que el socialisme no és un model de societat sinó “la recerca ininterrompuda sobre l’alliberament de les persones i sobre la seva capacitat d’autorrealització, introduint en la societat els elements (welfare, difusió del coneixement, igualtat d’oportunitats, control de l’organització del treball) que superin les contradiccions i les falles del capitalisme i de l’economia de mercat“. Hi estic d’acord.

Se´n pot parlar des d´una tercera perspectiva, en la que em sitúo preferentment, que considera que el socialisme és un moviment que succeeix. No en trobarem una definició que plagui a tothom, ni un model final de societat sobre el que coincidir, però sabem que sempre que en el món hi ha desigualtat, injustícia i manca de llibertat, existeix i existirà quelcom (un “principi energètic“, una força o funció històrica), de caràcter persistent i recurrent, que s´oposa a l’opressió, les desigualtats i la injustícia, i que aspira a una sociedad igualitària, lliure i solidària. Des d´aquesta perspecitva, el socialisme representa un moviment persistent en la que homes i dones, actuant junts, construeixen béns comuns, combaten els efectes no desitjats de les accions individuals, i tracten de construir la sobirania col·lectiva. Aquest moviment general de multitud de dones i homes, en diferents èpoques i diferents països, s’identifica per nosaltres amb el terme de socialisme.

Des d´aquesta punt de vista, el socialisme no és reduible a una doctrina o una ideologia: és un moviment real, un contrapunt permanent de la història humana, que ha existit, existeix i existirà. Un camí que es fa a vegades lúcidament, a vegades gairebé a cegues, com escrivia Albert Camus, recordant l’últim consell d’Antoine Thibault : “un chemin où des foules d’hommes, depuis des siècles, marchent en chancelant vers un avenir inconcevable” (“Un camí pel que multituds d´homes, al llarg dels segles, marxen vacilants vers un futur inconcebible“). Albert Einstein el definia com l´intent de “superar i avançar més enllà de l´etapa depredadora del desenvolupament humà“.

Sempre que en un racó del món o altre, en un moment o altre de la història humana, es donen situacions de desigualtat, injustícia i manca de llibertat, es produeixen, com a resposta, processos d’agregació i activació de multituds d’homes i dones que planten cara a aquestes situacions i les volen canviar. Es tracta de processos, indefectibles mentre subsisteixin l’explotació, la desigualtat injusta, l’opressió o la discriminació política, que tendeixen a constituir subjectes col·lectius que reprenen i reprendran, una i altra vegada, mentre duri la història humana, els moviments per la igualtat, la llibertat i l’emancipació humana.

Les raons més profundes d´aquesta funció històrica del socialisme no son difícils de trobar: l’ideal igualitari i l’anhel de llibertat i cooperació estan profundament arrelats en l’imaginari i els sentiments humans. Això no significa idealitzar la condició humana: significa afirmar amb rotunditat que, en l’ambivalència pròpia del ser humà, aquesta pulsió cap a la llibertat, la igualtat i la cooperació és congènita i fonamental. És l´expressió d’ una revolta moral que recorre la història humana. És una formidable força que allibera i impulsa una multitud de trajectòries personals i col·lectives marcades per l´altruisme, la generositat i l´heroisme. Ha donat lloc a lluites i conquestes polítiques i socials que han originat les societats més lliures i més igualitàries que la humanitat ha conegut. Ha conegut també derives tràgiques, que han perpetrat fraus increïbles i enormes aberracions totalitàries. En situacions de lluites socials i polítiques exasperades, de guerra i repressió, de manca de democràcia, el socialisme ha patit els efectes de la constatació de Charles Péguy: “la tirania està sempre més ben organitzada que la llibertat“: ha estat manipulat i traït.

Això no qüestiona la seva vitalitat i les seves potencialitats enormes. El socialisme ressorgeix sempre, amb una renovada innocència creativa i amb el risc d’errors renovats, fruits de la desmemòria. Significa constatar que els principals problemes, pel socialisme, no venen sols dels dels seus adversaris, sinó també de les seves implementacions intel·lectuals i polítiques, de les seves sales de màquines, dels seus ponts de comanament Ara, davant de situacions d’una extraordinària complexitat en el món, no es poden de repetir.

Dues conseqüències es desprenen d’aquesta constatació. La primera fa referència al “caràcter present del passat”, a la necessitat de l´aprenentatge, de la memòria. Venim d’un passat (que gairebé podríem denominar de “paleosocialismes”) on el socialisme ha generat les societats més lliures i igualitàries, ha comès errors, ha conegut derives i ha perpetrat tragèdies. La seva memòria crítica és una qüestió bàsica.

No es tracta de “passatisme“, de mirar obsessivament enrere. Es tracta, com ha escrit Remo Bodei, de tenir sempre en compte que “la memòria i l´oblit no son terrenys neutrals, sinó veritables camps de batalla” i que hi ha permanentment “intents d´esborrar, manipular, falsejar (el passat) o apoderar-se´n per part dels adversaris“. Ve a tomb ací recordar el lema orwellià: “Qui controla el passat controla el futur; qui controla el present controla el passat“. Els adversaris actuals del socialisme tracten de “liquidar-lo” reduint-lo a les trajectòries tràgiques del mal anomenat “socialisme real“, o bé a les experiències datades del “segle socialdemòcrata“, de les reformes nacionals del Welfare State (presentant-ho com quelcom que ja s´ha acabat). És un reduccionisme que liquida expeditivament el principal factor de força del socialisme: el seu caràcter de moviment general d´emancipació, d´esforç històric a la recerca de la igualtat i la justícia. En aquest sentit, el socialisme no hauria de ser reduible ni tant sols a la seva història “explícita”, la que el lliga al moviment obrer sorgit de la revolució industrial. Com a força o funció històrica de fons, el socialisme ve d´abans i va més enllà: està lligat a la condició humana col·lectiva.

Una segona conseqüència és la necessitat imprescindible de les formes i institucions democràtiques per a qualsevol projecte socialista. El territori democràtic és el territori del socialisme entre altres raons perquè aquest ha contribuït decisivament a construir-lo, amb la seva lluita secular pel sufragi universal i per les llibertats socials i polítiques. El socialisme ha contribuit de manera fonamental al trànsit a la democràcia, en el que l´home i la dona s´emancipen, passen d´una condició d´animal laborans, únicament sotmès a les exigències del treball i al manteniment de les seves necessitats biològiques, al de zoon politikon, animal polític. Parlar de socialisme democràtic és, en aquest sentit, una redundància.

Els qui posen en qüestió aquesta identificació del socialisme amb la democràcia institucionalitzada, les seves llibertats individuals i col·lectives i els seus “checks-and-balances“, és a dir els benpensants radicals, més o menys nostàlgics d´una “ruptura revolucionària“, no han après res de la història del segle XX.

El socialisme és un moviment real que ha tingut els seus avenços i els seus retrocessos, els seus encerts i els seus errors. No l´idealitzem: ha tingut grans victòries i també gran tragèdies; grans encerts i tremendes deformacions. Els socialistes han de ser els primers crítics intransigents de la història socialista i els més conscients que la força històrica del socialisme és material inflamable que cal manejar amb la màxima precaució. Des dels seus orígens, aquest moviment sorgit de la revolta contra els poders constituits, ha tingut una component llibertària i igualitària (“Ni dieu, ni maitre, ni tribun€¦” diu la lletra de la Internacional). Ha tingut també, antagònicament, una repetida tendència a entregar-se a lideratges forts o a les falses seguretats doctrinàries, sovint reforçades pels mecanismes del dogmatisme sectari, de l´exclusió i de l´escissió. Sols remarcant-ne aquests trets contradictoris és possible al seu futur desenvolupament positiu, la seva projecció emancipadora, que no s´identifica ni amb un model alternatiu més o preestipulat de societat ni amb una simple gestió del desenvolupament del mercat.

El socialisme, si mirem enrere, és un moviment plural, amb una història de grans encerts i de tràgics errors. Si mirem al present, és una realitat plural, que segueix mostrant la seva fecunditat de fer “nous començaments“. Si mirem al futur és un horitzó que dóna motius i sentit a la lluita contra les injustícies i les desigualtats, que fa lluitar per societats més lliures, amb menys desigualtats i injustícies, amb més cooperació i solidaritat. Per això la seva subsistència futura no ens preocupa especialment. El que ens preocupa és el futur en ell mateix, on s´albira una actualització de l´antinòmia “socialisme o barbàrie” en termes nous: o bé nous enfocaments socialistes, en termes d´autogovern humà, civisme i solidaritat, o bé un segle d´”embarbariment”, desigualtats, identitarismes, dislocacions caòtiques i violentes. No donem a aquest dilema cap connotaciò mesiànica: no creiem en l´”home nou“, ni en la seva versió utòpica, prometeica, ni tampoc, certament, en la versió cínica que tendeix a veure en el ciutadà del futur un simple “home consumidor” ). El dilema es planteja en termes de redistribució de condicions materials i de relacions de poder.


5 Comments (Open | Close)

5 Comments To "Sobre el socialisme"

#1 Comment By Albert Balada On 6 February 2008 @ 23:55

M’ha emocionat de llegir aquesta descripció, aquesta anàlisi d’una banda sortida del cor, d’altra de l’anàlisi acurada del paper del socialisme en la historia, com a mi m’agrada de dir, com recentment explicava a la ciutat de Lleida a un grup d’alumnes en un curs d’acollida de nous militants organitat pel PSC, el socialisme en la historia, alguna cosa més que historicisme pur i dur, veure com la historia va desgranant, mica en mica, el món de les relacions humanes. Gràcies, moltes gràcies per aquesta teva reflexió!

#2 Comment By Joanna Martín L. On 7 February 2008 @ 2:23

De segur que et molestarà, però, no puc dir res més que: Gràcies Mestre!, gràcies per explicar amb un llenguatge sencill arguments i conceptes tant complexes; és de molt agraïr que els ideals d’igualtat comencin per fer entenedor per tothom tot el que gira a l’entorn del socialisme d’ara i de sempre, en les seves diverses facetes.

#3 Pingback By Altaveu » Lectures recomanades » Sobre el socialisme>> Raimon Obiols On 7 February 2008 @ 17:49

[...] Fusilat del blog de Raimon Obiols “Notes des de Brusel·les” [...]

#4 Comment By Ildefonso Mármol Notario On 8 February 2008 @ 17:47

Si, pero será necesario también adaptar el socialismo de base, al socialismo de partido, donde los nuevos militantes, quieren ser tenidos mas en cuenta, sin que prime solamente la opinión desde la cúspide. Un saludo.

#5 Pingback By Bloc de Pia Bosch » Blog Archive » Una recomanació “Sobre el socialisme” On 11 February 2008 @ 0:40

[...] recomano vivament la lectura del darrer escrit de Raimon Obiols “Sobre el socialisme” , que de ben segur us interessarà. És una magnífica mostra de la gran capacitat de síntesi que [...]


Article printed from Notes de Brussel·les: http://www.noucicle.org/obiols

URL to article: http://www.noucicle.org/obiols/?p=216