« Un debat de Causa Comuna sobre la crisi | Inici | Mitjans de comunicació i política: la mala relació »
Teoremes que fallen i teoremes que funcionen
Per Raimon Obiols | 18 June, 2009
Imprimir
Hi havia un “teorema” que alguns plantejaven de cara a les eleccions europees. Un esquema que no ha funcionat i que venia a dir que: 1) La dreta és el camp del capitalisme; 2) El capitalisme està en crisi; 3) Per tant la dreta també ho està ; i 4) En conseqüència l’esquerra ha de guanyar les eleccions europees.
No és que hagi fallat el teorema. És que és un teorema fals: la realitat no funciona així. Mai no funciona així.
A propòsit d’aquesta qüestió, Jessica Fillol comenta un post del bloc de Jordi Sevilla en el que l’ex-ministre mostra perplexitat pel resultat de les elecciones europees.
Sevilla, escriu la Jessica, “argumenta que han estat les receptes neoliberals les que ens han dut al lÃímit del precipici d’aquesta crisi que estem patint, les mesures que estan prenent tots els governs a un costat i l’altre de l’Atlàntic són de caire socialdemòcrata… i, tot i així, hi ha eleccions i les guanya la dreta. L’hi ha faltat rematar el seu post amb una pregunta retòrica del tipus “Ens va la marxa o és que som tontos?“, encara que estic quasi segura que en el fons aquesta pregunta li ballava pel cap”.
Jessica Fillol apunta coses interessants, a propòsit de les eleccions a casa nostra. En treu la conclusió que cal parlar de manera més entenedora: “La gent sense estudis universitaris, que ni són politòlegs ni entenen d’economia més que les nocions bàsiques, es perden amb determinats conceptes, tant polÃítics com econòmics. Hauríem de fer pedagogia i parlar més clar. Fer campanya electoral per a la gent que no té ni un gran interès per seguir els debats de l’agenda política diària amb entusiasme i apassionament, ni masses ganes d’atendre a polítics que parlen estrany i usen paraulotes que desconeixen”.
“No estic dient” afegeix, “que calgui tractar la ciutadania com si fós un ramat de tòtils… però si que considero que hauríem de fer un esforç important, en el nostre dia a dia, per a no parlar sols per a nosaltres mateixos i el nostre cercle proper, pels qui estan enganxats a les notícies de premsa i ràdio, sinó per a la ciutadania en general, explicar-nos millor, parlar més clar”. D’acord.
Afegiria quelcom que em sembla també molt important: no es tracta sols de “parlar més clarament” sinó també d’”actuar més clarament“, és a dir amb coherència. La gent no té perquè entendre els llenguatges abstrusos, però entén perfectament tot el que fa referència al llenguatge dels comportaments, de les coherències i de les incoherències.
Pel que fa a l’evolució de la socialdemocràcia europea de la darrera dècada, a mi em sembla que el factor que ha desestabilitzat les opinions públiques a molts països europeus, esborrant les distincions entre esquerra i dreta, confonent els elements imprescindibles d’identitat, ha estat sobretot la incoherència freqüent entre allò que es proclamava i allò que es feia.
Mirem, per exemple, el cas de Blair i de la Tercera Via, que em sembla que explica en molt bona part les dificultats aparentment insalvables del Labour de Gordon Brown. Il catalogo é questo: Blair va fer penjar a YouTube un missatge de felicitacions efusives a Sarkozy quan aquest fou elegit president; passà vacances estivals a la fastuosa vil·la de Berlusconi a la Costa Smeralda; va assistir aparentment encantat a la boda esperpèntica de la filla d’Aznar a El Escorial; es féu la foto de les Açores amb l’aleshores cap de govern espanyol i el president Bush, etc. A alemanya es pot esmentar un altre referent desastrós: el socialdemòcrata alemany Schréder esdevenint un ric dirigent de l’imperi rus Gazprom un mes escàs després de deixar la cancelleria.
Em sembla que són aquestes factures les que ha pagat la socialdemocràcia europea en aquestes eleccions europees. No és un problema de polítiques més o menys d’esquerres; no és un problema de “socialdemocratizació” sinó de “socialmediocratització” política i moral. I em sembla que no hi haurà un redreçament si això no es comprèn. Es pot ser socialista moderat, però no es pot ser moderadament socialista. Cal sempre actuar amb un mínim de conseqüència amb els valors que es proclamen. En cas contrari, la gent no ho perdona. Aquest teorema sí que funciona.
Categories: Politica europea, Política catalana, Política espanyola, Socialisme | 3 Comentaris »
June 19th, 2009 a les 8:42
Touché!
June 19th, 2009 a les 14:19
En aquesta mateixa lÃnia, he trobat a la xarxa dues reflexions interessants sobre el tema:
http://manuelcendan.com/
(està en gallec, però és perfectament entenedor)
http://tempsdecanvi.motime.com/post/769842
http://www.social-europe.eu/2009/06/rebuilding-the-left-after-the-european-parliament-elections/
(en anglès)
La qüestió és veure si som capaços de traslladar aquesta preocupació del debat eminentment teòric a una reflexió, al si dels partits socialistes, socialdemòcrates i laboristes, sobre la necessitat d’un nou discurs i una nova orientació estratègica.
June 19th, 2009 a les 14:20
Ã’bviament eren tres reflexions…