« L’adoració de l’home per l’home | Inici | El referèndum de Veneçuela »
Crisi democràtica?
Per Raimon Obiols | 30 November, 2007
Imprimir
No convé cridar el mal temps. Alertar amb massa insistència sobre suposats perills a venir pot convertir-los en més possibles, i esmussar la sensibilitat, la determinació, la força i les competències per a fer-hi front. Però cal estar sempre atents a la realitat i a les seves tendències, i en aquest sentit és obligat assenyalar que hi ha avui, a Europa, símptomes d’una crisi democràtica.
Cal assenyalar, d´antuvi, que en el món actual hi ha una gran paradoxa: en teoria, tothom és demòcrata, tots els règims i governs es defineixen invariablement com demòcrates. Però si fem un repàs al món actual, podem triar entre una àmplia gamma de formes d’autoritarisme, des del mes extrem i rígid al més subtil i capil·lar. El segle XXI està esdevenint un laboratori de formes neoautoritàries, a Xina, a Rússia, a l’Iran, a lamajoria dels països del món àrab, als Estats Units (on l’administració republicana, en nom de la “guerra al terrorisme,” ha erosionat les llibertats i vulnerat els drets humans) o a la pròpia Europa, on hem vist en els darrers anys el desenvolupament de la “telecràcia” berlusconiana i aquest fenòmen nou, de concentració de poder polític, econòmic i mediàtic, que encarna el fenòmen Sarkozy. Son fenòmens molt diversos, però que tenen algun tret en comú; en el fons, és com si el capitalisme no tingués ja una gran necessitat de democràcia…
Hem d’estar vigilants en relació al perill d’una deriva global vers un capitalisme autoritari, recolzat en valors neoautoritaris. Es tracta de processos lents d’erosió del domini de la llibertat, que no impliquen el qüestionament frontal de la democràcia (com fou el cas en la crisi dels anys vint i trenta del segle passat) sinó que tendeixen a alterar-la des de dins, en processos lents i paulatins d’evolució: concentració i privatització de poders, distància entre ciutadania i política, opinions fastiguejades amb els partits, molt subjectes a l´impronta televisiva i a les emocions del moment, consensos fatigats, augment de l´individualisme escèptic etc. S’ha dit, en aquest sentit, que estem passant de democràcies d’opinió a “democràcies d’emoció“. La societat de la comunicació i de l’espectacle, via la televisió i les estratègies de màrketing i comunicació polítiques, tendeix a crear situacions de distància entre la ciutadania creixentment individualitzada i la cosa pública, situacions compatibles amb l’explosió esporàdica de noves formes de revolta social, àdhuc violenta (com aquests darrers dies a França).
El risc neoautoritari es nodreix de la desafecció ciutadana envers la política i les institucions, l’excés de professionalització de la política, el pes asfixiant dels grans mitjans de comunicació, la crisi de la representació parlamentària, el buidament dels partits, l’afebliment de les grans narratives ideològiques, l’expansió de les pulsions populistes i identitaristes.
Hannah Arendt citava la fòrmula llatina “potestas in populo, auctoritas in senatu“ per descriure una situació de bona democràcia. Podríem traduir-ho com “el poder en el poble, l´autoritat en les institucions“. A les nostres societats correm el risc de resignar-nos paulatinament a l´adveniment d´una situació de signe contrari, en la que el els pobles tenen poc poder a les mans (i per exercitar-lo de manera prevalentment punitiva: el “no” en un referèndum, el “zapping” de càstig en unes eleccions) i els governs, les institucions i els partits tenen una autoritat escassa (amb un doble front obert: de legitimació i confiança pel que fa a les opinions públiques, i de feblesa pel que fa a les seves relacions amb els poders de l´economia i dels media).
Categories: General, Món, Politica europea | 1 Comentari »
December 1st, 2007 a les 13:08
Excel.lent diagnòstic.
Acabo de llegir dos llibres magnífics del sociòleg Richard Sennet que aborden aquesta” crisi”. Molt bons, realment.
” La corrosión del carácter “.ED. Anagrama
” La cultura del nuevo capitalismo”.ED. Anagrama