[1] En un període molt curt de temps, la crisi financera i econòmica ho està canviant tot: l’evolució del capitalisme, la percepció del paper de l’estat en el govern dels mercats, la limitació insalvable de l’acció dels governs nacionals en una situació d’estreta interdependència global, etc. En un marc general d’incertesa, tothom coincideix almenys en una cosa: que aquesta crisi tindrà implicacions que van molt més enllà de la pròpia evolució dels àmbits financer i econòmic.

A Europa, la crisi està començant a plantejar qüestions fonamentals que afecten el nucli del projecte europeu. Els Estats membres de la UE estan lligats entre si pels Tractats i per un conjunt complex de procediments tècnics. Però hi ha també quelcom de més bàsic: la noció que els pobles europeus estem vinculats a un destí comú i som parts constituents d’una única entitat política en construcció, a mig fer. Aquesta solidaritat de conjunt comença a posar-se a prova d’una manera que resulta inèdita i dramàtica. Estem entrant en un període que pot qualificar-se de primera prova de foc veritable del projecte europeu d’ençà dels seus inicis, fa més de mig segle. Som a l’hora de la veritat.

Les tendències al replegament nacional, tant en les opinions públiques com en els capteniments dels governs comencen a ser evidents. Si aquestes tendències s’imposessin, si els lligams de la solidaritat europea es desfessin, aleshores es produirien tres tipus de conseqüències negatives:

1. s’afebliria greument l’eficàcia del “sistema Europa” per a fer front a la crisi financera i bancària i per a rellançar l’economia;
2. es produirien esquerdes internes molt difícils de superar (sobretot entre els països occidentals i els de la darrera ampliació a l’est), amb conseqüències paralitzadores pel projecte d’unitat europea;
3. i en tercer lloc, s’afebliria el paper internacional d’Europa, no sols a l’hora de donar una resposta coordinada a la crisi econòmica mundial sinó també en el terreny de causes vitals com les iniciatives ambientals, la recerca de la pau, l’ajut al desenvolupament i la promoció internacional de la democràcia i dels drets humans.

Ens trobem en una situació que posa a prova tant la maduresa de les opinions públiques europees com la capacitat de lideratge de les forces polítiques i dels governs. Tenim al davant una cruïlla que pot dur a dos escenaris molt diferents. L’escenari negatiu consistiria en una combinació de crisi econòmico-social i d’involució neoproteccionista i nacionalista. L’escenari positiu consisteix a trascendir la crisi cap a un rellançament de la coordinació econòmica i de la solidaritat intraeuropees i de la pròpia construcció de l’Europa política. Res no està escrit sobre aquest futur europeu. Naveguem en un període de boira espessa. Però és evident que som davant un repte d’enorme magnitud i que, avui més que mai, ens cal jugar a fons la carta de la unitat europea.