L’èxit internacional de Barcelona, només cal veure els carrers plens de turistes i el nombre de pel·lícules filmades a la ciutat, planteja les perspectives de futur i l’horitzó de la regió metropolitana. La marca Barcelona transcendeix tant Espanya com Catalunya. Fa temps ens lamentàvem que l’aeroport de Barcelona s’havia quedat enrere i ara veiem com s’acosta a Barajas en volum de viatgers. Per què s’ha produït aquest fenomen? La clau està en l’èxit turístic i en l’atractiu de la ciutat. Tothom vol venir a visitar Barcelona. I també a estudiar-hi i a investigar-hi. És un canvi important. Fa deu anys vaig participar en un estudi dels tres vectors de desenvolupament de la regió metropolitana: la ciutat oci (turística, de congressos i residencial), la ciutat innovació (generadora d’intercanvi d’idees) i la ciutat seu (proveïdora de serveis a les empreses i de centres de decisió econòmics). Observàvem llavors que d’entre les 31 àrees metropolitanes de l’Europa dels 15 (UE-15) Barcelona estava ben posicionada en ciutat oci, en sisè lloc, però per sota de la mitjana en ciutat seu i ciutat innovació. Deu anys després la percepció és que Barcelona ha avançat en ciutat oci i ciutat innovació però no en ciutat seu. Plantejàvem llavors que la qualitat de vida, la cultura i el clima que la feien atractiva s’havien de fer servir per atreure talent i activitat empresarial. Aquesta percepció es confirma amb dades preliminars d’un nou estudi. Barcelona competeix per les primeres posicions en oci i ha fet un salt molt important en recerca i innovació. No així en atracció de seus empresarials, però cal tenir en compte l’impacte de la crisi. Pensem com aquesta hauria impactat a Barcelona sense l’èxit turístic i l’activitat econòmica generada al seu voltant. Barcelona ha resistit la crisi, amb problemes importants, relacionats amb l’atur i la desigualtat que comporta, gràcies a la seva diversificació, on el turisme ha tingut un paper molt important. La seva capacitat industrial, comercial i exportadora proporcionen una base sòlida de sortida d’aquesta crisi. I és també un revulsiu per trencar amb models de negoci sense futur i fer ajustaments estructurals per permetre augments de la productivitat. L’ajust dels preus resultat de la bombolla immobiliària és un exemple.
Què cal fer per preservar i ampliar els èxits on s’han produït i impulsar les àrees no tan reeixides? La política de promocionar l’excel·lència en la investigació ha donat fruits (només cal veure l’evolució de les publicacions científiques i la capacitat d’atracció de fons i beques dels centres d’investigació de l’àrea metropolitana). Entre els factors que propicien l’activitat econòmica encara hi ha dèficits en infraestructures. L’aeroport és magnífic, però està subjecte a una gestió centralitzada a Espanya; encara no tenim ben resolts els accessos al port i el transport de rodalies, així com la implementació de la banda ampla. Potser la manca principal és no disposar d’un mercat de treball d’alta qualificació. Aquest està lligat directament a la ciutat seu i és fonamental per atreure talent. Entre els elements crucials hi ha el nivell d’educació i la internacionalització, on el coneixement de llengües estrangeres i l’anglès són fonamentals. Una assignatura pendent i on queda molt per fer malgrat els progressos. L’auge del turisme té, però, efectes secundaris, el que els economistes anomenem externalitats. En efecte, per als veïns de les àrees turístiques pot representar més soroll, o que desapareguin comerços tradicionals. Aquests efectes externs es poden corregir amb una regulació i taxes adequades. A més, cal tenir en compte que l’atractiu d’una ciutat rau en la seva originalitat i especificitat cultural. Si on hi havia una llibreria ara hi ha un establiment de menjar ràpid, la ciutat, probablement, s’haurà empobrit. L’èxit de Barcelona no és i no serà només pel clima i la platja. L’arquitectura, l’urbanisme i la cultura en un sentit ampli són actius fonamentals de preservar i consolidar.
Els reptes als quals s’enfronta Barcelona són grans i per això cal fixar objectius ambiciosos. Els Jocs Olímpics van representar la transformació de la ciutat i l’entrada en l’escena internacional, però l’impuls dels grans projectes es va esgotar amb el Fòrum. Els grans projectes urbanístics han de passar pel sedàs d’un anàlisi cost-benefici social acurat. Ja ha passat el moment de les grans inversions emblemàtiques que serveixen de poc. Ara cal treballar en les fonamentals, en el capital humà, l’educació i l’obertura al món per consolidar el salt que la ciutat ha donat en la investigació i perquè es traslladi a la innovació i a l’activitat empresarial. Perquè el projecte sobre ciutat intel·ligent (smart city) tingui èxit, ha d’inserir i potenciar la xarxa de coneixement local. Cal fer front a les conseqüències de la crisi per l’augment dels nivells d’atur i desigualtat. Hi ha marge per fer una política d’habitatge que doni resposta a les necessitats socials. Finalment, cal considerar si tenim les estructures de govern metropolità adequades a una conurbació com la de Barcelona, que té presència internacional independentment de la seva inserció a Catalunya i a Espanya.
