Nou Cicle

Xavier Bonal i Antoni Verger: Transparència i avaluació en política

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

transparenciaDavant les crítiques de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, al nostre estudi sobre l’Agenda de la política educativa a Catalunya, ens sentim en l’obligació de donar resposta a algunes de les interpretacions (aquestes sí esbiaixades) que s’han realitzat sobre aquest treball encarregat per la Fundació Jaume Bofill.

Crida l’atenció que no es qüestioni ni una sola de les moltes dades que apareixen en l’estudi, i que les múltiples desqualificacions al mateix siguin, o bé afirmacions que se’ns atribueixen però que no estan en l’estudi, o simples contraarguments basats en un posicionament polític determinat.

Pel que fa a les falses atribucions, potser la més greu sigui la d’assegurar que el nostre estudi afirma que “s’ha retallat més del necessari” o que “el departament no inverteixi tots els recursos disponibles”. Res falta més a la veritat. El que el nostre treball demostra amb dades és que la Generalitat ha retallat més en educació que en altres sectors i que això situa Catalunya en el grup de països que més ha reduït la despesa en aquesta àrea. El nostre treball exposa tots els arguments referits al context de crisi i els condicionants estatals que imposen límits clars de despesa de les autonomies, de manera que tampoc és gens convincent l’argument de la nostra insensibilitat amb les circumstàncies del moment o les exigències de Madrid.

Respecte a com s’ha retallat, el que el nostre estudi analitza és si hi ha unes opcions polítiques determinades en les decisions adoptades. És cert que la despesa pública educativa és captiu -gairebé un 80% són salaris-, com també ho és que la sisena hora s’ha mantingut en més de 400 centres, o que la LEC va ser aprovada pel Govern tripartit i que va començar a desplegar-se en el mandat anterior. Però igual de cert és que tots aquests arguments, assenyalats com “greus omissions” per la consellera apareixen en el nostre estudi. El que en ell es destaca, una vegada més amb xifres, és la poca sensibilitat de la despesa educativa amb els sectors més vulnerables en aspectes com les beques de menjador o l’educació infantil, o que la despesa pública per alumne s’ha reduït el doble en el sector públic que en el concertat. Aquest argument no qüestiona en absolut la funció d’interès públic que compleixen nombroses escoles concertades. El que subratllem és que darrere de retallar més a la pública que a la concertada hi ha una opció política. I que si aquesta decisió és una resposta al comportament de la demanda, això també es tracta d’una opció política, i no d’una mesura “inevitable de planificació” com es pretén argumentar. Atribuir el desig de tornar a un model d’escola única per destacar aquestes diferències es desqualifica per si sol. I no diguem ja afirmar que el nostre estudi “qüestiona la tasca del professorat”. No qüestionem en absolut la legitimitat política de les mesures adoptades. Però aquesta no està renyida amb que els poders públics estiguin subjectes a avaluacions externes. En educació, aquest exercici de transparència és especialment rellevant, perquè la resistència manifesta d’Ensenyament a que es revisi la seva política es contradiu amb la rendició de comptes que aquest exigeix ​​als centres escolars i professors.

Per a això cal que les dades estiguin a disposició dels investigadors. No ens referim aquí a les estadístiques bàsiques del sistema, sinó a dades fonamentals per poder avaluar polítiques. La tasca d’investigació és gairebé detectivesca quan les dades no existeixen ni se les espera, o quan existeixen, però no les volen donar. El millor símptoma de transparència i la millor manera d’impulsar l’anomenada cultura de l’avaluació passa, precisament, perquè les administracions públiques assegurin els mecanismes que facilitin que les decisions polítiques puguin ser avaluades.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: