Portada

Xavier Arbós: Federalistes i federalismes

federalismLa ponència política del PSC ha generat una notable polèmica. No per proposar un model federal, sinó per preveure «instruments democràtics» destinats a «verificar el suport a una eventual secessió de Catalunya». Com a exemple d’aquests «instruments democràtics» s’esmenta la «llei de la Claredat canadenca». El document socialista planteja una llei d’aquestes característiques. Es dirigeix «al conjunt dels espanyols», perquè els seus representants aprovin una llei per portar a terme una consulta sobre la secessió. Això sí, com a pla de contingència, pensat per posar-se en pràctica si fracassa l’opció principal: la reforma federal de la Constitució espanyola.

Les crítiques s’han formulat des de molts punts de vista. Poden encaixar en dues grans categories, que no són incompatibles entre si: els qui s’hi oposen per raons d’oportunitat i els qui en discrepen per raons de principis. En la primera hi ha els qui discuteixen la conveniència d’incloure aquesta previsió. Afirmen que així el projecte federal socialista se sotmet a l’agenda política secessionista, que avui discuteix al voltant de la conveniència d’un referèndum vinculant, i en això connecta amb En Comú Podem. En la segona categoria hi ha els qui, per raons de principis, consideren que admetre una consulta sobre la secessió és incompatible amb el federalisme.

M’agradaria exposar les meves discrepàncies amb aquestes crítiques, sobretot amb les que insisteixen en qüestions de principis. Però abans em sembla que val la pena assenyalar alguns malentesos que ha generat entre nosaltres la llei de la Claredat canadenca. En realitat, aquesta llei no fixa criteris sobre la claredat de la pregunta que una província pot sotmetre a referèndum. Tampoc estableix d’entrada quina majoria expressa una voluntat clara de secessió per part dels ciutadans d’una província. El que diu (article 1.6) és que la Cambra dels comuns del Parlament federal decidirà si la pregunta sotmesa a consulta és clara, sense intervenir en la seva redacció ni imposar una fórmula concreta. I l’article 2 disposa que, després de la realització del referèndum amb una pregunta clara, la mateixa Cambra decidirà si la majoria que opta per la secessió és una majoria prou clara. Val la pena insistir en la idea que la claredat de la majoria de vots es pren en consideració després que s’hagi votat, i crec que això últim no és un bon model. Al ser imprevisible la posició de la Cambra dels Comuns, s’introdueix un factor d’inseguretat jurídica en un terreny polític inevitablement polaritzat.

Amb tot, això no és el més important. No es debat sobre dret comparat, sinó sobre la nostra crisi constitucional. I, en aquest context, entenc les crítiques sobre l’oportunitat de proposar una llei que obri la porta a una consulta sobre la secessió. Pot ser que sigui una mala estratègia, encara que no tinc clar que sigui preferible guardar silenci sobre una proposta, la de la consulta sobre la secessió, que té un gran suport popular a Catalunya. Convindrà sospesar-ne els avantatges i els inconvenients, i especialment els costos electorals davant el conjunt dels votants espanyols. Són els seus representants els que posarien en marxa tant la reforma constitucional com, en la hipòtesi del document socialista, una llei de la Claredat espanyola.

Tinc els meus dubtes sobre la utilitat pràctica d’evocar la possibilitat de fracàs de la reforma federal, i d’encarrilar la situació generada amb una llei de les Corts Generals. Pel que fa a les objeccions de principis, que sostenen que el federalisme no pot obrir portes a la secessió, he de manifestar la meva discrepància. Té a veure amb la meva concepció del federalisme, que no és ni millor ni pitjor que d’altres.

El federalisme propugna la distribució territorial del poder, i, a partir d’aquest tronc comú, potser hi hagi tants federalismes com federalistes. Alguns creuen que s’ha de descentralitzar poc, i no falten els federalistes que creuen que a l’Estat de les autonomies hi ha hagut excessos. Per d’altres s’ha de descentralitzar més (i millor), encara que no per això considerin que el seu federalisme és més autèntic que el de qui el vegi de manera diferent. Però, sigui quin sigui el millor federalisme, no hem de confondre’ns de pla. En el de la realitat crítica en què es troba el nostre ordre constitucional, no em sembla que s’hagi de desqualificar el federalisme de ningú perquè proposi o deixi de proposar una consulta si fracassa la reforma constitucional federal. Per més que la desitgem i estiguem convençuts dels seus avantatges, solament serà una realitat si s’aconsegueixen les majories indispensables. La nostra crisi constitucional aconsella que els federalistes i els que no ho són busquin acords i solucions. Les ortodòxies i el que hi creuan poden esperar que sortim de l’atzucac.

Article publicat a El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button