Portada

William Wan: La revolució de Facebook d’Egipte s’enfronta a una crisi d’identitat

A uns 30 minuts de la plaça Tahrir, en una habitació fosca, en mal estat, i il·luminada per una única bombeta, els membres del Moviment 6 d’abril es reuneixen per decidir el futur del grup.

El que va començar com un debat moderat s’ha convertit en un debat amarg.

“Qui som?” es pregunta un dels membres. “Un grup de resistència? Una organització de drets civils? Un lobby i un grup de pressió?”.

“Hauríem de seguir existint?” es pregunta un altre. “Hem complert la nostra missió. Mubarak se n’ha anat.”

La crisi d’identitat del grup ha estat impulsada en les últimes setmanes pel ràpid creixement d’una incipient pàgina de Facebook, inicialment creada per donar suport als treballadors que estaven planejant una vaga pel 6 d’abril de 2008, fins a convertir-se en una organització que va jugar un paper central en la revolució d’Egipte. En l’actualitat compta amb més de 20.000 membres i gairebé 200 mil seguidors a Facebook.

La majoria són professionals amb formació d’uns vint o trenta anys. Tenen experiència en l’oposició al govern, però no en reformar-lo i treballar amb ell. I les divisions que estan sorgint entre el grup i els altres s’han aprofundit per la fractura, cadascú rep una veu natural d’Internet, que una vegada va unir el moviment de protesta.
Quan un membre suggereix que el grup ha de constituir-se en un partit polític, la reunió es converteix en una baralla de crits de ple dret. Els polítics – acompanyats amb les seves maquinacions de poder, l’egoisme i la corrupció – són el que van empènyer a Egipte cap a un règim de tres dècades d’autoritarisme, diu un dels membres. Per què no centrar-se en l’activisme en lloc de perdre temps en un partit polític?.

Va ser, en molts sentits, molt més fàcil durant la revolució.

En aquells embriagadors 18 dies, els joves activistes d’Egipte compartien una visió i van centrar tots els seus esforços – tweets, missatges de Facebook, vídeos i blocs, així com els punys i les pedres – cap a aquesta meta: enderrocar Hosni Mubarak, l’autòcrata que havia governat Egipte durant 30 anys.

Però ara, amb aquest objectiu aconseguit, s’han originat altres demandes. Hi ha, com alguns activistes van manifestar, tantes metes i visions, com comptes de Twitter.

Alguns volen començar a construir la infraestructura per a la nova democràcia d’Egipte. Altres pensen que, mentre romanguin vestigis com ara la llei d’emergència de Mubarak o que els presos polítics segueixin a la presó, la revolució no pot acabar. Després hi ha els que es preocupen per l’estancament de l’economia i creuen que ja ha passat el temps per vagues.

Fins i tot l’espai físic que un cop van compartir, la plaça Tahrir, s’ha convertit en un lloc de divisió quan els manifestants s’han enfrontat violentament amb altres egipcis sobre si han de continuar les protestes.

Al centre del caos s’arremolina una gran pregunta: Qui parla en nom d’aquest nou Egipte i dels milions de manifestants que el van fer possible? És una crida que cada grup s’afanya a respondre, en un intent de reclamar la legitimitat, la influència i, en última instància, el poder de modelar el tipus de país que sortirà en aquest temps de transició.

La manca d’estructura

La reunió a la seu del grup – una casa destruïda donada per un empresari simpatitzant- dura fins a altes hores de la nit. Alguns membres del Moviment 6 d’abril es queden després i expliquen que aquests intensos debats s’han convertit en comuns entre molts moviments de joves.

Hi ha desacords sobre si s’ha de negociar amb el consell militar que executa el govern de transició a Egipte o boicotejar-lo. Hi ha discrepàncies sobre si s’han de dur a terme protestes cada dia o només els divendres, que és quan més gent hi participa.

Part del problema, per als grups com el Moviment 6 d’abril, és l’estructura organitzativa, o la falta d’ella. Els joves a Egipte assenyalen amb orgull que la seva era una revolució sense líders, una filosofia deliberada nascuda en part dels llibres de la no violència i el moviment serbi Otpor! que va inspirar als fundadors del Moviment 6 d’abril.

El problema també té a veure amb la línia d’origen del moviment, on tothom pot publicar comentaris. En els dies posteriors a la revolució, el grup va tractar d’aplicar principis similars a les reunions, donant a tots els que hi assistien dos minuts per parlar. Les sessions maratonianes resultants es van allargar durant hores amb poc consens.

Però la filosofia sense líder s’estén molt més enllà del Moviment 6 d’abril. Durant la revolució, diversos grups de joves es van unir per formar la Coalició de la Joventut de la Revolució, una taula que incloïa dos representants de cada facció. Des de llavors, la coalició – que ha tingut un paper important en la negociació amb els militars egipcis – ha evitat apuntar a cap líder.

De fet, abans que Mubarak es retirés, quan un dels membres de la coalició, l’executiu de Google, Wael Ghonim, va ser alliberat de la captivitat, alguns joves activistes van dir que havien demanat a Ghonim que reduís les seves aparicions en els mitjans de comunicació. Es van adonar que amb la cobertura de mitjans de comunicació l’havien començat a identificar com la cara de la revolució. Des de llavors, s’ha esvaït en gran mesura del centre d’atenció, a concedit poques entrevistes i ha restringit els seus comentaris públics en les últimes setmanes a Twitter i Facebook.

“El nostre raonament és el següent” va dir Muhammad Adal, de 23 anys, membre de base del Moviment 6 d’abril. “Un líder pot ser arrestat, calumniat o arrossegat pel fang. Però si el teu líder és una idea, això és una cosa que ningú pot matar. ”

Moviment sense fi

Encara que la revolució hagi acabat, l’impuls de la revolta només ha augmentat des que Mubarak es va retirar l’11 de febrer.

Cada dia, hi ha dotzenes de protestes – de les dones per la igualtat de drets, dels cristians coptes contra la discriminació, dels estudiants de secundària en contra dels exàmens, dels conductors enfadats pel preu del gas. Fins i tot els ballarins i els músics de l’òpera del Caire han dut a terme sentades pels salaris.

Però potser l’intent més sorprenent de reforma ha vingut de dins dels Germans Musulmans, que s’han convertit en una de les forces polítiques més poderoses en l’Egipte del post-Mubarak.

Després d’haver estat prohibida durant anys per l’antic règim, la Germandat Musulmana està intentant convertir-se en una facció política legal, sense fer entrar en pànic alguns egipcis que es preocupen perquè l’objectiu últim del grup sigui instal·lar un govern islàmic.

Els joves de la Germandat Musulmana, però, han amenaçat a mobilitzar les seves pròpies protestes massives a menys que el grup revisi el seu lideratge. Demanen una major transparència, una major participació de les dones i una estratègia moderna amb els mitjans de comunicació.

En els primers dies de la revolució, els Germans Musulmans joves es van afanyar a participar en les protestes, mentre els seus líders més ancians dubtaven. En la formació del seu moviment, els joves membres de la Germandat Musulmana van dir que estaven aprofitant les lliçons d’aquells dies.

“Cada nit durant la revolució a la Plaça Tahrir, després de les escaramusses, parlàvem amb altres joves i entre nosaltres,” va dir Kamal Fargallah Samir, de 38 anys, consultor de negocis, que el primer acte que va fer després de la revolució va ser crear un grup a Facebook, ja que havia vist altres grups ho havien fet, demanant una reforma dins la Germandat. “Va ser la primera vegada que els joves de diferents moviments es van asseure junts. Hem après els uns dels altres” va dir.

Però, fins i tot, a mesura que impulsen la construcció d’una Germandat Musulmana més moderna i moderada, els membres més joves del grup saben que corren el risc d’irritar el seu lideratge, que segueix estant fermament al comandament.

“És delicat” va dir Mohammad al-Kassar, un jove líder de la Germandat. “Per aquest motiu, tot i que es veu l’intent de línia oberta, en el fons també s’estan fent esforços de tranquil·litat, darrera l’escenari.”

Assegut en una cafeteria del centre amb un vestit gris pissarra i amb un telèfon intel·ligent a cada butxaca de la jaqueta, Samir va parlar amb cautela, restant importància a les divisions i amb evitant criticar a la vella guàrdia.

“Tenim els mateixos objectius. Es tracta simplement d’una diferència en la velocitat” va dir. “Els vells dirigents estan conduint a 80 quilòmetres per hora perquè això ja solia estar fora de la llei. Estem apuntant a un nou límit de velocitat, preguntant-nos per què no anar a 120?”.

Però en una hora i mitja de conversa, en un moment de sinceritat, va dir: “En el futur, els joves seran els líders d’Egipte, fins i tot en els Germans Musulmans. Això és el que la revolució ens va mostrar. Els joves són els únics que tenen la flexibilitat per adaptar-se”.

Lluitant per ser escoltats

Però no per tothom es tan fàcil trobar una veu en el nou Egipte.

Entre els manifestants, hi ha diversos centenars de joves i adults que de forma esporàdica convergeixen a la plaça Tahrir, molts estan enfadats i desil·lusionats amb els moviments juvenils, que majoritàriament han abandonat Tahrir, tornant només els divendres, el dia més important de les protestes.

Com assenyalen, les demandes clau de la revolució no estan satisfetes: l’alliberament dels presos polítics, l’eliminació de la llei d’emergència, i un govern de transició dirigit per civils.

“Per què només els líders juvenils arriben a negociar amb el govern? No vam lluitar a la revolució per tenir una sola veu?” va preguntar Osama Ibrahim, de 36 anys i mestre d’escola de música de primària, fa poc a la Plaça Tahrir.

L’Ibrahim va fer autoestop cap al El Caire des de casa seva que es troba a dues hores al nord a Kafr al-Sheikh, el 2 de febrer, després d’haver vist forces en favor de Mubarak atacant als manifestants a les notícies. Es va quedar a Tahrir durant setmanes, desafiant bombes lacrimògenes, lluitant contra matons, dormint a terra, compartint una manta amb altres manifestants.

Però en aquests dies, l’alegria que va sentir quan Mubarak finalment va renunciar s’ha convertit en amargor. Està protestant tan durament com sempre, diu, però ningú està escoltant.

El major perill pel país ara, afirma, és que l’exèrcit estigui al càrrec de la transició. I l’única manera de resoldre’l, va dir, és amb un consell de transició presidencial, que inclogui civils – una idea que va ser molt popular durant la revolució, però que des de llavors ha estat en gran part abandonada.

Va tractar de trucar, enviar missatges de text i enviar missatges de Facebook a les noves figures prominents de la coalició dels joves per expressar el seu punt de vista. Va tractar de lliurar volants i mobilitzar els companys per a la manifestació.
Després, amb dos homes amb idees afins, va començar a traçar un nou curs, un pla tret directament d’un llibre de jugades dels joves activistes. Va convocar en un cibercafè, un divendres recent, a Ibrahim i els seus col·laboradors i ha iniciat una sessió a Facebook i ha obert una pàgina per crear un nou moviment.

L’única pregunta que queda és com anomenar-se a si mateixos. Feia tot just unes setmanes que el govern de Mubarak s’havia retirat, perquè l’Ibrahim i els altres a la plaça havien guanyat de nou el seu país, però ja podien sentir que s’escapava.

Després de molts debats, finalment es van decidir per un nom: el Moviment per a Salvar la Revolució.

Washingtonpost.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button