Nou Cicle

Raimon Obiols: Weber, conviccions, responsabilitats

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Avui fa cent anys, dia per dia, que Max Weber pronuncià a Munic la conferència titulada “Política com a professió“. O vocació, perquè Politik als Beruf  te aquestes dues possibles traduccions; de fet, el traductor del text al català, Guillem Calaforra, optà amb encert pel títol “La política com a professió i vocació” (“La ciència i la política”, PUV).

Cal situar-se al Munic de gener de 1919, després d’una terrible desfeta, no sols d’Alemanya sinó d’Europa, que sortia d’una guerra amb milions  i milions de morts; amb la caiguda de l’imperi alemany i l’adveniment de la república, en el temps efervescent i convuls de “revolució bavaresa” (que Weber qualificava d'”embriagadora” però també, durament, de “carnaval que s’orna amb el nom gloriós de ‘Revolució’“).

La petita història prèvia a la conferència és plena de significació. L’organitzá una associació estudiantil i inicialment Weber refusà la invitació (“Ningú té menys vocació que jo per a parlar de la vocació del polític“). Només l’amenaça que convidessin en lloc seu a Kurt Eisner, aleshores cap del govern bavarès,  el persuadí. Weber veia  Eisner, periodista i polític de l’esquerra socialista, com  un arquetip del líder carismàtic mogut per conviccions més que per responsabilitat, alhora que deplorava les seves accions.

Potser alguna cosa tingué a veure aquella peripècia amb la distinció que Weber establí, en el punt culminant de la seva conferència, entre “ètica de les conviccions” i “ètica de les responsabilitats”; una distinció tan sovint recordada després. Seguint la primera, el polític actúa en base als principis, sense preocupar-se dels efectes que produeix, culpant-ne als altres si són negatius.Seguint la segona, el polític actúa  pensant també en les conseqüències de les seves accions. Entre ambdues hi ha una tensió permanent que pot esdevenir dramàtica.

Mentre Weber admirava el polític que sabia  establir un límit ferm en funció dels  seus principis (“No puc obrar altrament, ací em quedo“),   desconfiava, i  molt,  dels polítics que invocaven principis i conviccions a tort i a dret: “La meva impressió és que, en nou casos de cada deu, es tracta de poca-soltes, gent intoxicada amb sensacions romàntiques però que no son realment conscients de les conseqüències d’allò que estan fent”.

Weber no parlà en la seva conferència de “quina política s’ha de practicar“, de “quins continguts s’han de donar” a l’actuació política, sinó que ho feu sobre què és i què pot significar la política com a professió i vocació. Per això el text, que es considera una de les  grans contribucions a la teoria política moderna, manté una actualitat total. “Sembla talment“, ha escrit Roberto Esposito, “com si ens parlés a nosaltres. De nosaltres”.

Al final d’aquella conferència del 28 de gener de 1918, Weber emplaçà a la seva audiència estudiantil a retrobar-se “a deu anys vista“. Els seus pronòstics no eren optimistes, i prengueren la forma d’un advertiment “conseqüencialista”:

Em veig obligat a tèmer que llavors, per tota una colla de motius, ja farà molt temps que haurà arribat el moment de la reacció. De tot allò que segurament molts de vosaltres desitgeu i espereu – i jo també, francament – poca cosa s’haurà acomplert“.

La reacció es produí amb escreix, primer amb la desfeta de la revolució espartaquista; i després amb l’arribada al poder del nazisme. No ho van arribar a veure ni Eisner, assassinat als carrers de Munic el febrer de 1919, ni Weber, que morí el juny de 1920, probablement per la gran pandèmia de grip espanyola que causà desenes de milions de víctimes entre 1918 i 1920, en un món encara sense antibiòtics.

Brussel·les, 28 de gener de 2019

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: