EspanyaPortada

Victoria Camps: La canalització del descontentament

indignatEl resultat de les eleccions europees no ha desmentit el que ja estava previst. L’interès nacional s’ha imposat a l’europeu, els grans partits han posat de manifest la seva decadència, l’esquerra clàssica ha perdut el seu discurs, l’abstenció ha estat alta i els partits del descontentament han fet el seu agost. Una dada positiva pel que fa a Espanya és que el nostre malestar no es canalitza, de moment, en formacions xenòfobes ni eurofòbiques. És un descontentament per causa de les retallades, per la connivència de la política i el mercat, per la corrupció i la llunyania dels partits polítics que no aconsegueixen recuperar la credibilitat de la ciutadania.

Catalunya va a la seva des de fa temps. Aquí no hi ha una altra clau que la sobiranista. Si la mobilització de Podem, la més sorprenent en la resta d’Espanya, ha sabut capitalitzar el sentiment dels indignats, els qui han fet votar a la seva gent a Catalunya han estat els creients en la fe independentista. ERC, ferm en les seves conviccions i gens ambigua al costat de CiU, ha seguit la seva marxa ascendent. A jutjar per les declaracions dels seus candidats, no es poden dir exactament euroescèptics, però Europa els importa secundàriament, només si pertànyer-hi no implica renunciar al procés iniciat ni trobar obstacles en el camí.

No deixa de ser paradoxal que a mesura que els Estats van cedint poder a instàncies transnacionals, ja que no una altra cosa és Europa, augmenti en alguns la voluntat de crear més instàncies nacionals.

Un tomb electoral sempre és apassionant. És cert que en la democràcia només parlen les urnes. En aquest cas, han parlat poc, ja que una abstenció de més del 50% posa en qüestió l’existència d’un demos, sense el qual la democràcia es queda sense la seva base natural. El que els resultats electorals han deixat clar és la insatisfacció generalitzada davant una política i uns polítics que, ni a Espanya ni a Europa, donen mostres creïbles de voler resoldre els problemes més greus: la desocupació, la precarietat i les desigualtats.

La lluita contra la desigualtat, marca identitària d’una socialdemocràcia que ha adquirit massa poder per centrar la seva preocupació en els menys afavorits, se’ns ha anat de les mans. No és que no sapiguem què cal fer per corregir les estructures que creen més i més desigualtat: el tan citat Thomas Piketty, Thomas Pogge, Peter Singer, Christian Felber i alguns més no deixen de donar idees. Però no hi ha cap partit amb possibilitats de governar que tingui el valor de portar-les a la pràctica.

Cal preguntar-se per què el descontentament motivat per la forma i els continguts de la política establerta només són capitalitzables per propostes que, efectivament, proposen canvis però ho fan fregant el populisme, si per tal entenem els moviments al voltant de propostes simples, vehiculades per líders mediàtics, difícils de canalitzar per la democràcia institucional i arrossegats per masses populars.

No pretenc situar els euròfobs del Front Nacional francès al costat d’ERC o de Podem. Tots han rendibilitzat el malestar, però amb continguts diferenciats. Sens dubte és més innocu i més coherent amb el sentit de la democràcia obstinar-se a convocar una consulta, encara que sigui per votar la secessió d’un país, que el fervor identitari excloent de Le Pen. I en res s’assemblen les dues propostes a la preocupació social igualitària que representa Podem. El que és cert és que en totes aquestes opcions predomina l’actitud desacomplexada de qui té uns fins clars i no atén a la complexitat dels mitjans. És el que sempre ha unit als extremismes, siguin d’esquerres, de dretes o nacionalistes.

Ha escrit el filòsof Jacques Rancière que hi ha dos obstacles per a l’emancipació humana: el “no puc” i el “jo sé”. El sentiment d’impotència paralitza, impedeix l’avanç i el canvi. La convicció que un sap el que cal fer i els altres s’equivoquen és l’antídot de l’actitud democràtica perquè defuig l’obertura, la prudència i el diàleg. Les propostes que ara per ara emocionen al demos i el mobilitzen saben mostrar que no s’acovardeixen davant les dificultats, que porten posada la directa, que posseeixen el coratge de què pateixen els grans partits. Però el percentatge de vots que aconsegueixen és encara petit. L’elector mitjà encara prefereix el boig conegut que savi per conèixer. El creixement del sobiranisme a Catalunya és espectacular, però no arriba a sumar el 50% del cens.

El que resulta de tot això és que cap grup polític té força suficient per fer-se càrrec de la crisi social que patim, el gran repte dels propers anys i, voldria pensar que de les pròximes eleccions. Qui més descol·locat queda és el socialisme. Ha estat massa el mal que ha fet la crisi, massa els errors, perquè el PSOE mantingui la connivència amb les elits. No és el que hagués fet el vell Pablo Iglesias.

El País

Un comentari

  1. És incomprensible que amb líders de la talla política i moral de Pere Navarro o Carme Chacón el socialisme no aconsegueixi repetides majories absolutes. La gent no capta prou bé la seva categoria.
    Per cert, l’article no diu res de com és possible que gent així lideri una organització que es defineix com a progressista i democràtica. Tampoc parla de com és possible donar un suport unànime a la Monarquia Espanyola. Conclusió: el camí cap a la complerta irrellevància del socialisme a Catalunya no ha acabat. Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button