Nou Cicle

Víctor Saura: Els carrers tornaran a ser de tots

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Aviso que el títol de l’article no té molt a veure amb el que vindrà a continuació. És un simple i ingenu desideràtum per a la Catalunya dels propers anys, en la que m’agradaria que es deixés de parlar en termes tan excloents com els “nosaltres” contra els “vosaltres” que sovint escoltem al carrer i als mitjans. Nosaltres, els bons, els del mandat popular, i vosaltres, als agressors, els del 155, els colonitzats, els repressors, els colpistes. O bé nosaltres, els bons, els del respecte a la legalitat, i vosaltres, els abduïts, els il·luminats, els adoctrinadors, els colpistes.

Aventuro que ens espera una campanya crispada i dolorosa. De fet, ja han començat els primers vòmits i deliris, en forma candidat amorrat a un assortiment de carxofes, i fins al dia 22 la febre no deixarà de pujar. Aconsello a tothom que es vacuni contra el còlera. Una campanya no és moment per al desgel, sinó tot el contrari, i per això, i perquè no tornaré al teclat fins passades les eleccions, prefereixo oblidar-la i centrar-me en el dia després.

Voldria que a partir del 22 es comencessin a despenjar les banderes dels balcons (tinc la sensació que alguna cosa d’això està ja succeint), i que només reapareguessin l’11 de setembre o el 12 d’octubre, segons els gustos. La meva va estar sortint al balcó puntualment cada Diada durant trenta anys o més. Ara fa uns quants que reposa en un calaix i confesso que després de tot això em costarà rescatar-la algun dia.

Desitjaria que a Catalunya ens passéssim una llarga temporada sense viure cap nova jornada històrica. Real o teatral. Parlo de l’àmbit polític. En el científic, el tecnològic, l’educatiu, el sanitari, el dels drets humans, en el cultural o en l’esportiu, que arribin tants dies de glòria com sigui possible.

M’encantaria que la ràdio em tornés a sorprendre al matí, com succeïa en la meva tendra joventut. Que em despertés amb una notícia de medi ambient, de salut o d’educació. Que em descrivís la complexitat del món, amb la diversitat de circumstàncies i punts de vista, que no em fes sentir obligat a parapetar-me després d’una trinxera a cada moment. I que els tertulians sabessin parlar d’alguna cosa que no fos el monotema (se’ls veu tan perduts en les poques ocasions que això passa!). Fa anys una tertúlia radiofònica era una carta extensa i variada, més endavant va passar a ser un menú amb uns pocs plats per triar, i ara portem més d’un lustre amb el mateix ranxo diari, i això no hi ha estómac que ho suporti.

Voldria també que a partir del 22 de desembre no deambulem sobre dues realitats paral·leles, la de l’autonomia catalana real i la de la república catalana virtual. Tanquem Matrix. I més tenint en compte que en algun moment de les 48 hores de catarsi autocrítica no vull recordar qui ni com va revelar que en la moció del Parlament per la qual s’havia declarat la independència en realitat s’havia fet constar que no tenia efectes jurídics. Llavors, si no vam ser república ni durant les escasses hores que va trigar Madrid a aplicar el 155, quin sentit té mantenir la ficció de la presidència a l’exili? [Nota al marge: el 13 i 14 de novembre van ser els dies de la catarsi, llavors algú va dir prou i es va tallar de soca-rel l’autocrítica, però caldrà no perdre de vista tot l’afirmat en aquests dos dies].

Seria fantàstic que es deixés de barrejar esport i política d’una punyetera vegada. Que els campions llueixin la bandera que vulguin i encara millor si no en llueixen cap; que deixin competir a la selecció catalana del que sigui en qualsevol competició oficial internacional i que això no tingui traducció política. I que deixem en pau el minut 17.14 dels partits al Camp Nou.

Voldria que les llengües ens unissin. Que tots tinguéssim clar que una llengua no identifica una ideologia, ni un bàndol, ni un moment històric. És tan sols un vehicle de comunicació i d’expressió cultural. Que al Parlament els partits de dretes tornessin a parlar bàsicament en català, com ho feia el PP en temps del mateix Vidal-Quadras. Que no es qüestionés el català a l’escola ni la unitat de la llengua catalana-valenciana-balear. I que l’espanyol fos entès a Catalunya com una llengua d’un enorme valor cultural, que també és la nostra i que a més ens inclou en una comunitat de més de 400 milions de persones. Catalunya, en espanyol, s’escriu amb ñ. Espanya, en català, s’escriu amb ny.

Estaria molt bé que TV3 i Catalunya Ràdio informessin alguna vegada de l’avaria d’un tren a Càceres o de l’endarreriment d’una obra del corredor mediterrani al seu pas per Múrcia. Potser així entendríem que cada vegada que ens colpeja un petit infortuni no és a causa d’un maquiavèl·lic pla ordit des del centre peninsular. N’hi pot haver algun, però no tots els contratemps tenen el mateix origen. O que informessin amb la mateixa intensitat de les sentències del TC favorables a la Generalitat (per exemple, la del repartiment dels diners de la casella social de l’IRPF) com ho fan amb les desfavorables. I estaria molt bé que TVE i RNE informessin de les hòsties quan n’hi ha, al marge de qui les reparteixi i qui les rebi, i de la corrupció, les prebendes i els mamoneigs quan n’hi hagi, que és gairebé sempre, al marge de qui els protagonitzi. Que aprenguin … de La Sexta.

Voldria que els mitjans d’aquí i d’allà posessin l’altaveu a les veus assenyades d’allà i d’aquí, i no a les excèntriques i grotesques. Voldria que aquí deixéssim de confondre i equiparar els conceptes d’Estat, govern i partit. Voldria que allà fessin avergonyir a qui és capaç de dir que un independentista no pot ser un bon catòlic. Voldria que deixéssim i que deixessin de repartir carnets de demòcrates.

Desitjaria una societat especialment sensible en la defensa prioritària de valors com diversitat, convivència, respecte, cohesió, solidaritat, tolerància, inclusió. Cap bandera, cap himne, cap religió, cap procedència ni cap ideologia haurien d’estar per sobre d’aquests valors.

I voldria, òbviament, que no hagués presos vinculats a tota aquesta moguda. Amb presos pel mig aquesta modesta carta als reis (d’Orient!) passa d’utòpica a impracticable. Abans de l’1 d’octubre ja vaig escriure que caldria una amnistia, penal i econòmica, i ho segueixo pensant. I la voldria tan expeditiva com ho va ser la convocatòria electoral. Que Puigdemont accepti els honors i beneficis d’expresident. I que ningú li digui traïdor ni pengi la seva foto cap per avall. A la Catalunya del XXI no cal un William Wallace. A la UE del XXI no desitgen cap altre Boris Johnson.

Després d’aquestes eleccions, ni vencedors ni vençuts, ni colonitzats ni abduïts. Una comunitat. Un poble. Una societat. Diversa, tolerant, cohesionada i inclusiva. I els carrers, que tornin a ser -si és que en algun moment van deixar de ser-ho- de totes i de tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: