Espai socialistaEuropaPortada

Vicente Palacio: La debacle dels socialistes europeus?

Socialistes europeus: uniu-vos! És la consigna del PSOE, que veu en les properes eleccions al Parlament Europeu de maig de 2014 una doble oportunitat: la seva recuperació davant el PP i la recuperació del socialisme europeu, i encara més: d’Espanya i d’Europa. Tot va en un sol menú: programa i llistes comunes del Partit Socialista Europeu (PSE), per disparar la participació molt per sobre del 43% de 2009.

Però els socialistes europeus emprenen aquesta marató electoral sota una pressió molt més gran que els conservadors, els sobiranistes o els verds, pel seu pecat històric de no evitar a temps la crisi. És difícil no pressentir la tragèdia que s’acosta: quan més es necessita un PSE fort i un Parlament motor de la democràcia europea, i més consciència existeix d’això, més incert sembla el seu destí, i més probable una patacada electoral i un altre frenada a la construcció d’Europa. Si volen que uns ciutadans hiper-sensibilitzats els comprin la idea, els socialistes europeus -també el PSOE– hauran de maniobrar molt ràpid i en múltiples direccions.

Estem en un moment de qüestionament i sospita de tots els partits polítics, que durarà molt. Si aquells no es renoven a fons, serà difícil convocar els ciutadans a que votin llistes transnacionals úniques, composades per aquests mateixos partits! Per què els partits “europeus” haurien de ser millors que els nacionals? Abans s’ha de reformar la casa, de manera homòloga a tot el continent: simpatitzants, llistes obertes, rotació de càrrecs, transparència. Però quin dirigent agafarà aquest toro per les banyes per imposar-lo? Difícil tasca per al líder del PSE i probable candidat a presidir la Comissió Europea, l’alemany Martin Schultz. I si a aquest se’l tria per consens, sense “primàries”, també caldria explicar per què.

Com reconeix la Comissió, i repeteixen tossudament els eurobaròmetres, cal molta pedagogia (i no només cada quatre anys) perquè cinc-cents milions de ciutadans entenguin les seves institucions. Avui el panorama no és molt favorable: o votes a un parlament nacional buit de poders, o votes a un parlament europeu desconegut i lligat de mans per governs i el Consell Europeu. Estan disposats realment els ciutadans – per exemple, alemanys i grecs – a reclamar als seus governs un gir de cent vuitanta graus per enfortir l’Eurocambra i donar el salt a una Unió Política?

A manera de frontispici del Parlament Europeu hauria de figurar una absoluta transparència, en el finançament dels partits pa-europeus i en la regulació dels grups d’interès, segons ha establert la mateixa Comissió. Ull: els tretze partits europeus sumen més de trenta milions d’euros de pressupost, i a partir d’ara rebran donacions de desenes de milers d’euros procedents del contribuent. De pas, és hora de plantejar al Consell eliminar l’absurda i onerosa seu parlamentària d’Estrasburg.

És més: entre els propis socialistes hi ha discrepàncies en la pràctica, depenent de si governen o no, si estan al Parlament  oa la Comissió, al nord o sud. Sovint no van de la mà en qüestions relatives a tractats, polítiques socials, el Banc Central Europeu, els eurobons o el pressupost. Tampoc els votants del Laborisme britànic, l’SPD alemany, el PD italià, o el PS portuguès ho veuen igual. Fins ara, el PSE ha funcionat per agregació, igual que la resta de formacions paneuropees. Estan preparats els partits socialistes per jugar i cedir “sobirania” al PSE amb un únic programa vinculant?

Finalment, caldrà replantejar-se la inserció del PSE a una Internacional Socialista plena d’amistats perilloses com el Fatah palestí, el PRI mexicà, o el PASOK grec, per no parlar dels malmesos Mubàrak i Ben Ali. Una alternativa progressista global hauria de reconstruir-se en xarxes obertes, menys nominalistes.

Abordar tot l’anterior en només uns pocs mesos és tan necessari com improbable. Potser aquest procés podria accelerar-se si es produeix un alleujament significatiu de les economies perifèriques (però això entra dins de l’esfera dels miracles), o si l’SPD arribés al poder després de les eleccions legislatives del setembre -sigui amb Verds i Liberals, o engrosse koalition amb Merkel- i per carambola aconsegueix un gir europeista d’Alemanya.

De no ocórrer així, les eleccions poden esdevenir el punching ball dels descontents. L’ansietat europeista d’uns xocarà amb l’impuls primari de càstig, o pitjor, la indiferència, dels altres. És previsible una caiguda en picat dels dos partits principals – i ai Europa!, A les mans dels joves, els més castigats – que afectaria més a socialistes que a conservadors. D’aquesta manera es donaria a escala europea el debilitament del bipartidisme (avui tots dos sumen 449 escons de 754) i la fragmentació de l’esquerra. Els euròfobs – la Lliga Nord, els Veritables Finlandesos, o el Front Nacional francès – ja es llepen els dits com llops a les portes. Tenen la coartada perfecta: per ventura la UE – identificada en el subconscient col·lectiu amb la calamitosa “Troica” – és “democràtica”? Si els partits no fan un esforç herculi de mobilització, podria donar-se una abstenció demolidora per sota del 40%. La qual cosa seria fatal per a la legitimitat de l’Eurocambra sortint, i deixaria el projecte federalista als peus de nacionalistes i demagogs.

Queda una esperança: a la tardor de 2012, més de dos terços dels europeus encara veuen a la UE la solució als seus problemes. Més enllà de 2014, els socialistes han de recompondre un gran moviment progressista per a una Europa millor.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button