Nou Cicle

Vicenç Fisas: “Per negociar, cal que les parts parin màquines”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

En un moment que la paraula mediació comença a fer-se un espai en el complicat panorama polític català, la veu d’un dels experts en processos de negociació com Vicenç Fisas es fa imprescindible. Fisas ha participat durant vint anys en diversos processos de mediació, ha estat director de l’Escola de Cultura de la Pau entre 1999 i 2016 i acaba de publicar La conspiración catalana por la paz en Colombia, on explica la seva intervenció en les negociacions entre el Govern colombià i les FARC.

Hi pot haver mediació, si una de les dues parts, o totes dues, no volen?

La mediació parteix d’un procés de negociació i s’intenta quan les parts no es veuen en cor de fer-ho i necessiten una tercera persona, institució o organisme especialitzat . No és una qüestió unilateral, han de ser les dues parts les que ho demanin. És la primera norma bàsica.

Una negociació només es planteja quan cap de les dues parts es veu capaç de guanyar?

Si s’entra en una negociació amb mediació això implica la necessitat d’acabar cedint en part. No es tracta mai que un guanyi i l’altre perdi, hi ha d’haver beneficis mutus. I qui no estigui decidit a cedir no cal que entri en una negociació.

Amb aquestes premisses, ara mateix a Catalunya no es donen les condicions per a una mediació?

Als inicis d’un conflicte, quan es veu que es pot complicar, és més fàcil intervenir-hi i en el cas català això passava fa dos o tres anys. Ara tot és més difícil. Una de les parts vol la independència amb uns terminis curts, amb un joc de majories i minories molt discutible. L’altra part ha utilitzat de la manera que hem vist tots els seus recursos i té la unitat territorial com un absolut, de manera que no es plantejarà mai una divisió.

Què es necessita per iniciar una negociació?

Posar els rellotges a zero, que no es posin més propostes de màxims sobre la taula sinó que s’aparquin. Cal estar disposat a parar màquines. Si les parts hi estan d’acord, llavors es pot pensar en una mediació, buscar un centre o una persona que hi intervingui. L’altre punt important es el temps. No és mai una qüestió de dies o setmanes, com sembla que passa aquí, sinó de mesos, d’anys. Potser cal parar màquines molt de temps.

Què vol dir parar màquines?

Parar màquines és que s’ajorni la DUI i alguna cosa més. Cal rebaixar la tensió. I l’Estat espanyol també té uns deures, que passen primer per la retirada de les forces d’ordre públic que van venir per l’1-O i aturar la judicialització. Si això es dona es pot obrir una negociació gradual que en una primera fase podria passar per recuperar l’Estatut, acabar amb els atacs a la llengua i arreglar el finançament. L’aspiració de la independència és molt difícil d’acceptar per l’Estat i cal deixar pel final una via canadenca, una consulta no vinculant o referèndum pactat per veure si l’independentisme és l’opció majoritària.

Hi ha hagut algun intent real de negociació fins ara?

Em consta que a finals del 2015 hi va haver una aproximació per part d’un centre internacional de mediació però el govern d’Espanya va dir que no volien posar sobre la taula la independència de Catalunya.

I les iniciatives que han sortit aquests últims dies…

M’ha sorprès l’allau d’ofertes i d’iniciatives. Crec que ara no és el moment per a una mediació. Ara bé, també hi ha el que s’anomena els Bons Oficis, que poden preparar el terreny i en aquest sentit són benvinguts. Poden servir per obrir camins de diàleg, per trencar aquesta polarització brutal. Des de Catalunya sempre n’hi ha hagut, i ara de manera multiplicada. El repte és que aquesta primera fase sigui concertada. No cal necessàriament que els governs hi entrin, potser seria més interessant buscar persones de confiança, de tarannà dialogant, empàtiques a una banda i a l’altra, que parlin, que no reprodueixin la polarització dels governs, que puguin fer propostes i diagnosi, però s’ha de donar temps. Tot el que es fa ara és de bona fe, però cal seguir unes pautes i no entrar en un terreny unilateral.

L’altre principi bàsic d’una negociació és la discreció?

Hi ha bons oficis que poden ser públics, no descarto aquesta possibilitat, ara bé el que funciona millor en una primera etapa és que s’actuï de manera discreta, confidencial. Ja sé que això ara a Catalunya és molt complicat. El primer que s’hauria de fer és relaxar la tensió i això obriria finestres d’oportunitats. I també és important, si s’entra en un procés d’aquest tipus, no equivocar-se en el tipus de mediació. Cal entendre les mecàniques, fer un estudi de propostes, veure les pautes i experiències d’altres països.

Seria millor un mediador extern, de la UE o d’altres organismes, o un d’intern?

És difícil de contestar perquè no sabem ni què passara demà. Però sabem que des de Madrid no s’acceptarà mai una DUI i també que una fórmula per arribar a un referèndum pactat pot tardar anys.

Llavors, a curt termini que es pot fer?

Qualsevol negociació de futur passa per normalitzar la situació. Una fórmula que s’ha utilitzat és la d’una comissió de notables, gent que no són de cap bàndol, amb capacitat d’interlocució i d’anàlisi, que recullin demandes i ajudin a fer propostes de sortida que se sotmetrien a consideració dels dos governs. Això demostraria generositat i bona voluntat. Després la negociació requereix pautes ja conegudes i estandarditzades, actuar de manera confidencial. Es pot conèixer el que es fa però no informar-ne dia a dia… per no crear falses esperances que puguin ser instrumentalitzades … I tampoc és fàcil buscar una figura. Per posar un exemple, el Centre Carter no fa cap actuació formal sense el visti­plau del Departament d’Estat. Els grans centres internacionals són finançats pels Estats. El repte de Catalunya és que posa en qüestió la sobirania i això sempre és molt complicat.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: