Nou Cicle

Tomàs Delclós: Sentències sobre la sentència

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

sentenciaLa premsa internacional titula de forma molt semblant la notícia sobre la sentència d’aquest dilluns del TSJC. Dona el protagonisme a Mas i informa de la pena d’inhabilitació. A l’hora d’explicar en què va consistir la consulta no vinculant, la terminologia ja és mes dispersa. “Referèndum informal” (Politico), “referèndum il·legal d’independència” (BBC), “votació il·legal sobre la independència” (Bloomberg), “consulta informal sobre la secessió” (Financial Times); “referèndum simulat d’independència” (The Herald d’Escòcia), “referèndum consultiu” (La Stampa).

Entre els diaris que publiquen cròniques del seu propi corresponsal, The Guardian recorda que a la votació del 9-N, més del 80% va optar per la independència, però només hi van votar 2,3 milions dels 5,4 milions de catalans que podien fer-ho. Aquest recordatori apareix a més d’un article. El diari britànic recull una declaració de Carme Forcadell (“La democràcia s’ha d’exercir, no s’ha de prohibir”) i assegura que el Govern espanyol està considerant invocar l’article 155 de la Constitució que li permetria fer “passos dràstics” per impedir un referèndum al setembre. The New York Times escriu que el partit de Mas està “embolicat” en altres grans judicis pel cobrament de comissions i dona molta importància a la voluntat escocesa de fer una nova consulta sobre la independència. El diari també esmenta la piulada de Carles Puigdemont: “Quin error. Quina diferència amb les democràcies consolidades i saludables”. Politico reprodueix la defensa que va fer Mas davant del tribunal en el sentit que no hi va haver cap voluntat de cometre un delicte o desobeir. Reuters, en la seva crònica, subratlla que el judici ha tensat encara més les relacions entre els partits independentistes de Catalunya i el Govern central. Segons l’agència, la batalla de la regió per fer un referèndum sobre la secessió arriba a un punt d’inflexió”. Bloomberg és dels pocs que recorda que hi ha pendent el judici a Francesc Homs i també esmenta els casos judicials oberts en què s’investiga el cobrament de comissions il·legals per part de CDC.

Financial Times explica al subtítol que la sentència és la primera escaramussa abans de l’anunciat referèndum secessionista. La sentència, diu el diari, és menys greu del que s’esperava, però arriba en un moment de molta tensió. “El Govern català diu que està compromès a celebrar una consulta vinculant, però afronta enormes obstacles legals en el camí”. The Irish Times parla dels moviments dels governs de Madrid i Barcelona i veu una Catalunya dividida en dues meitats sobre la qüestió de la independència, segons suggereixen les enquestes. L’escocèsThe Herald comenta que la sentència inflamarà passions a Catalunya, on el suport a un referèndum és més gran que el suport a la independència.

Pel que fa a la premsa francesa, Le Figaro recorda una frase de Mas en el sentit que el que estava en joc al judici no era la independència, sinó la democràcia, i esmenta la reacció del PP a la sentència, que es va limitar a celebrar que la impunitat no existeix. Le Monde és el diari consultat que fa un article més extens recollint, per exemple, les reaccions dels altres partits catalans i espanyols, en què també inclou la reacció d’Ada Colau. I acaba: Madrid afirma que s’utilitzaran tots els mitjans per impedir el referèndum anunciat. Aposta per unes noves eleccions regionals, les terceres en cinc anys, “tret que sigui massa tard per aturar ‘la fugida endavant’ dels independentistes”.

El també francès La Tribune és qui fa un titular més diferent: “Catalunya: la condemna d’Artur Mas o els límits de l’estratègia de Madrid”. Considera que el tribunal s’ha mostrat relativament clement. Els jutges han hagut d’arbitrar entre la seva voluntat d’enviar un senyal a favor del respecte a les decisions del Tribunal Constitucional i la seva voluntat de no atiar el foc. Aquesta segona ambició, no obstant això, no l’han aconseguit. Segons el diari, els independentistes volen arribar fins al final sense deixar-se impressionar per la “guerrilla judicial. I Madrid ha de decidir entre deixar fer la consulta vinculant o impedir el vot fent servir l’estat d’excepció amb els perills que aquest camí comporta.

Catalunya i Espanya. El Punt Avui defensa que als tres condemnats “se’ls va jutjar per les seves idees i la sentència d’ahir ho ratifica, ja que els absol del delicte de prevaricació i ‘només’ els condemna pel de desobediència al Tribunal Constitucional, com si ells fossin els únics que no han fet cas d’una sentència de l’alt tribunal. Això sí, el tribunal els imposa la pena màxima per aquest delicte, més fins i tot del que demanava el fiscal, perquè quedi clar quin camí els espera a tots els que optin per obeir el mandat democràtic del 27-S i no el TC”. El director del diari, Xevi Xirgu, escriu que “qualsevol condemna, ni que fos d’un sol dia, és una barrabassada. O absolució o absolució. Només hi havia aquesta, de possibilitat. La que han triat, perquè l’han triat, és la de dir-nos clarament a tots plegats que no hi ha marxa enrere. I que ara vindran Homs (prepara’t, Francesc), Forcadell i qui faci falta”.

El Periódico destaca a l’editorial que la sentència està lluny dels 10 anys d’inhabilitació que demanava la Fiscalia. Però al marge d’això, consagra la doble espiral de judicialització de la política, per una banda, i unilateralitat fora de la llei, per l’altra. En el cas de Mas, si s’hi afegeix l’escàndol de la corrupció, fa que no “sigui un líder sobre el qual ni el PDECat en particular ni l’independentisme en general pugui aspirar a aglutinar una majoria social”. En tot cas, el diari considera que la sentència és un avís per a navegants. Segons el penalista Joan Queralt, “xoca la palmària il·legalitat de la desobediència, però la insuficient il·legalitat de la prevaricació”. Critica que el tribunal consideri la resolució del Constitucional com una ordre executiva per argumentar la desobediència, quan, escriu, és declarativa i demana que s’executi. Calia anar, diu, a un incident d’execució que no hi va ser. El director del mitjà, Enric Hernàndez, argumenta que el procés simbòlic del 9-N no hauria d’haver arribat als tribunals. Però un cop desviat el contenciós polític cap a la via penal, “l’estació final del procediment estava cantada”. I acaba: “La indulgència judicial esmorteeix, almenys en part, la ira del poder executiu”.

Per l’Ara es tracta d’un judici polític contra una votació democràtica. El diari recorda que els fiscals catalans no hi van veure delicte i la causa va ser empesa pel Govern central. La condemna a Mas, Rigau i Ortegaposa fi a la possibilitat d’una sortida negociada a la demanda d’un referèndum” i s’equivoca qui pensi que inhabilitant líders polítics el procés sobiranista s’esvairà com per art de màgia. Esther Vera, directora del diari, qualifica la inhabilitació de “despropòsit democràtic”. “Una decisió política per a un judici polític” i conclou que la història jutjarà els buròcrates de l’Estat que van preferir no fer política. Vicens Villatoro creu que el Govern espanyol buscarà guanyar per deu a zero, convençut que ja no té rival. “I serà un error, si és que realment hi ha rival”. Per Toni Soler, la sentència és un estímul per a la voluntat de Puigdemont i Junqueras de desafiar el PP amb la convocatòria d’un referèndum. Soler defensa que el PP pensa que totes aquestes multes i inhabilitacions “algun dia seran una bona moneda de canvi”.

Per Màrius Carol, director de La Vanguardia, la condemna no encaixa amb la definició que Rajoy va fer del 9-N (“farsa i mer acte de propaganda”). A l’editorial, el diari defensa que només hi ha una sortida: la negociació política. “No hi ha una majoria social rotundament rupturista, però l’ampli corrent de dissensió no es pot inhabilitar. La legalitat no es pot violentar, però el pacte polític és més necessari que mai. La sortida al laberint, que exigeix temps, paciència i talent, hauria de comportar el reintegrament de drets als polítics ara condemnats. El Govern espanyol disposa d’instruments per fer-ho”. Per la seva banda, Pilar Rahola considera que el judici és polític, “forçat per un Govern incapaç de fer política”.

La Razón qualifica la sentència de benèvola. L’opinió pública percebrà com a escassos els dos anys d’inhabilitació, però es tracta de la demostració palpable que a Espanya la justícia funciona. Segons el diari, el Govern de Rajoy demostra fortalesa davant del desafiament separatista. Per l’Abc, la condemna és merescuda. “El procés separatista és delicte i es mereix el Codi Penal”. L’editorial acaba sostenint que el Govern espanyol es carrega de raons per, si es dona el cas, demanar al Senat l’aplicació de mesures especials de protecció constitucional. “És a dir, l’article 155 de la Constitució”. Ignacio Camacho, al mateix diari, defensa que el tribunal no ha considerat la prevaricació perquè implicava pronunciar-se sobre la il·legalitat del referèndum, una decisió que no comparteix perquè és impossible desobeir sense voluntat de cometre un acte disconforme amb la llei: “de vegades, el Dret té raons que la raó no entén”.

El Mundo titula en portada: “El desafiament de Mas li costa només dos anys d’inhabilitació”. L’editorial considera que es tracta d’una sentència molt generosa tenint en compte la gravetat dels fets provats i els sorprèn que no s’hagi considerat el delicte de prevaricació. El diari qualifica la sentència de testimonial i un mal precedent ara que la Generalitat vol convocar un segon referèndum. Carlos Cuesta insisteix: “A algú l’estranya que els partits secessionistes no desisteixin del nou referèndum?”. Per la seva banda, Arcadi Espada considera l’episodi com el darrer de l’actitud “gasosa de l’Estat al desafiament obert a Catalunya”. Considera que la sentència és un èxit notable per a Mas i la resta de “deslleials” i demostra l’eficàcia de la intimidació nacionalista.

Digitals. Pablo Planas a Libertad Digital critica que la sentència habilita la celebració d’un nou referèndum perquè avala l’estratègia de la desobediència i ratifica l’extensió de l’operació Diàleg als tribunals. Jordi Mercader (El Plural) escriu que la moderada gravetat de l’avís per a navegants no fa por. I Mas ja té calendari per tornar al primer pla de la política amb el títol oficial de condemnat per Espanya. “Això si no l’atrapa el 3%”. Salvador Cot (El Món) argumenta que “Mas, Ortega i Rigau són les primeres víctimes de la repressió exemplaritzant de Madrid, de la negativa al pacte i la negociació d’un règim irreformable que tolera dosis molt baixes de democràcia. Artur Mas és l’obsessió de les elits madrilenyes, no pas del sobiranisme. L’expresident ni tan sols és una peça insubstituïble al tauler i, de fet, qui l’ha convertit en un símbol no és el carrer, sinó els poders de l’Estat i els mitjans de comunicació madrileny”.

Vicent Partal (Vilaweb) afirma que “quan passen els anys serà una evidència històrica indiscutible que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya va ser un colp d’Estat, perquè trencava l’equilibri constitucional entre el vot del parlament i el referèndum dels ciutadans. I ningú no dubtarà que allí començà el procés de separació entre els dos estats. José Antich (El Nacional) qualifica la sentència de “vergonyosa”, i fora de Catalunya no s’entén que el seu efecte és el contrari del que es llegeix a Madrid.

A la ràdio. Carlos Alsina, a Onda Cero, considera que els condemnats, que són delinqüents, no es poden considerar màrtirs. Dos anys d’inhabilitació no és el mateix que la foguera, explica. Per Alsina, “pretendre que un Govern autonòmic pugui decidir quines resolucions compleix i quines no… és atacar la divisió de poders i pervertir l’Estat de dret”. Mònica Terribas recull una pregunta de Rigau: “Quina democràcia volem?”. I respon: “Aquesta decisió la prendreu vosaltres, totes les persones que formen part d’aquest país prendreu aquesta decisió. Quin país voleu? Amb quines institucions? Amb quina qualitat democràtica?”. A RAC1, Jordi Basté creu que la sentència ha provocat una “emprenyada general”, “per esquifida o per excessiva”. El periodista argumenta que la sentència judicialitza una qüestió que s’hauria de resoldre amb la política”. Basté ha detectat algunes reaccions toves per part de gent a qui ja li va bé tenir Mas a la paperera de la història. I acaba: “La solució es comptar-nos”.

Iñaki Gabilondo recorda una sentència del Constitucional de fa tres anys contra la declaració de sobirania del Parlament, que deia literalment que els problemes derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic no poden ser resolts per aquest Tribunal. “Els poders públics estan cridats a resoldre’ls mitjançant el diàleg i la cooperació”. També a la Cadena Ser, Soledad Gallego Díaz critica l’afirmació de Puigdemont segons la qual el futur referèndum indultarà la condemna d’inhabilitació. “Pretendre que les sentències dels tribunals es remouen en una democràcia amb el vot popular és una irresponsabilitat”. Finalment, José María Izquierdo es pregunta si la sentència “aporta alguna solució al conflicte”. La resposta, diu, és que no “perquè les accions judicials no han solucionat mai qüestions polítiques”.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: