El sistema de llistes tancades i bloquejades comporta que els electors només poden escollir entre les diverses llistes que es presenten, però no poden triar candidats. En la hipòtesi que a un votant no li agradi la composició d’una llista, ha de votar a una altra llista, en blanc o nul, o abstenir-se. Per legitimar més als diputats caldria que els electors puguin elegir directament uns candidats, i no només una llista en la confecció no han participat. Les direccions dels partits polítics no modifiquen aquest sistema perquè així decideixen qui forma part de les llistes i en quin ordre, i així s’asseguren la fidelitat dels candidats, sense perjudici que els electors no coneguin a la majoria dels candidats.
L’altre problema és la desigualtat del valor del vot en cada circumscripció, derivada del nombre d’escons que la llei atribueix a cada un. La proporció entre vots i escons a cada província és diferent. Per exemple, en les eleccions al Parlament del 2015, cada escó per Barcelona va costar de mitjana 36.100 vots, mentre que per Lleida va costar 15.207 vots.
Un dels millors sistemes electorals és el que s’utilitza, entre d’altres llocs, a Alemanya. Amb aquest sistema l’elector té dues paperetes. Amb una vota directament al seu candidat, en circumscripcions petites, el que permet conèixer-lo, saber la seva preparació i trajectòria personal i professional, la seva dedicació a la circumscripció; i d’altra banda vota a la llista d’un partit. El Parlament que resulta té una composició proporcional en els vots obtinguts per cada formació política, el que assegura la igualtat del valor del vot de tots els electors, i aproximadament la meitat dels diputats són candidats que integraven la llista del partit i l’altra meitat són candidats que han estat elegits directament pels electors, de manera que aquests últims diputats han de tenir molt en compte la posició dels seus electors, als qui atenen personalment a les respectives oficines de circumscripció, perquè, si no, poden no sortir elegits en la propera contesa electoral.
