EspanyaPortada

Suso de Toro: Com hem arribat a això (dos relats molt diferents)

llibresLa dimensió de la crisi d’Espanya és tan real i profunda que paradoxalment fa que s’estigui aguantant l’inaguantable i es sostingui l’insostenible. Els paràmetres de la realitat espanyola han canviat tant, la situació social i nacional és tan llastimosa, que fa tres anys totes les capçaleres de premsa de Madrid demanaven la dimissió de Zapatero i ara no la demanen de Rajoy. Obraven bé, de bona fe i amb fonament llavors o és ara quan ho fan? Mereixia allò Zapatero llavors i mereix això Rajoy ara? Em sembla que la ciutadania hauria de reparar en això, ja que és motiu per reflexionar sobre el paper dels mitjans en la societat espanyola i també sobre tantes alegries o irresponsabilitats que ens han portat fins aquí.

Deixant de banda la realitat que mostren o creen els mitjans, les enquestes indiquen que el que les persones entrevistades experimenten en les seves vides no es correspon en absolut amb el relat dins del qual han viscut fins ara. Aquest contrast entre el que s’experimenta com a realitat i el relat establert de la realitat conduiria a algunes societats a una psicosi col·lectiva, però a Espanya, donada la seva cultura, condueix a instal·lar-se en el més profund cinisme. El cinisme dels poderosos és un signe del seu despotisme, però quan s’estén a la major part de la població és la marca d’una societat vençuda pel poder. Crec que això és el que està passant.

La crisi no és del Govern i el partit que el sosté, o viceversa, no és de la Monarquia, no són totes les institucions, no és la ruïna de bona part de la població, no és el buidament de la Constitució, no és el camí sense retorn i sense sortida al que va arribar aquí la idea de nació…, és tot. Espanya viu un fenomen polític molt específic: la crisi econòmica conduïda en un sentit antisocial se suma un Govern que està aprofitant per revisar els consensos polítics i econòmics de la democràcia espanyola.

L’arribada de la democràcia es va entendre que portaria llibertat i una societat més justa, però s’estan aprovant lleis que en la pràctica anul·len el dret de gran part dels ciutadans, els més febles econòmicament, a reclamar l’empara de la Justícia. I, ni més ni menys, s’està suprimint la mateixa independència del Poder Judicial, així com la pèrdua de drets de les dones, la meitat de la població, sobre el seu propi cos. D’altra banda, igual que ha passat en altres estats europeus, ja no està garantit que s’aprovin pressupostos segons les necessitats de la ciutadania, sinó sotmesos a un límit del dèficit de l’Estat.

La Constitució va consagrar l’economia de mercat però “d’acord amb un ordre econòmic i social just”, això està anul·lat de manera terminant quan el rescat bancari el pagarem tots, però la banca no serà pública i se li fa escarni quan als estalviadors se’ls roba els seus diners amb argúcies usuràries  com les preferents. Aquestes actuacions econòmiques des del mateix Govern ratifiquen la propietat privada, però únicament la dels rics que es lucren dels diners públics i poden robar impunement l’estalvi dels pobres. I perquè res tingui marxa enrere en aquest camí de liquidació, l’actual Govern ha encomanat la tutela i interpretació constitucional  a un militant del seu partit que va ostentar públicament la seva ideologia antisocial i el seu espanyolisme excloent.

La Constitució està així buidada i amb ella els pactes polítics sobre els quals es va aixecar després de la mort de Franco. Això seria suficient per comprendre la gravetat, el qualitatiu i també l’excepcional d’aquesta crisi espanyola, però hi ha altres factors que incideixen en aquesta crisi estructural. La Constitució vigent del Regne d’Espanya confereix amplis poders al rei, que és la pedra angular que sosté les institucions, i com l’estat actual de la Casa Reial és el que és, no cal estendre sobre la fragilitat de tot el sistema.

La societat catalana per la seva banda, després d’amargues experiències recents i encara que això li suposi serioses dificultats, ha iniciat un camí que ja no vol ni pot desfer i que qüestiona absolutament la forma de l’Estat i les seves institucions. Aquest procés polític democràtic i legítim aboca a una reforma política profunda de l’Estat espanyol. El que decideixi la societat basca al respecte ho sabrem aviat. Es tracta d’una crisi, com hem arribat a això? La crisi econòmica ha aguditzat els problemes, però és un error atribuir-li a ella la situació: va ser la pròpia evolució de la vida social i política espanyola des de l’any 1975 el que ha evolucionat fins a donar un país així.

No es comprèn aquest moment històric des del relat establert i que es podria titular “El conte del Rei Mag”. Un resum seria que, a la mort de Franco, la societat espanyola havia madurat econòmica i socialment i demandava un canvi democràtic. Una nova generació es va veure encarnada en la figura d’un jove rei, que li va encarregar a un polític jove que portés la democràcia.El franquisme va ser escombrat poc a poc i una esquerra raonable va conduir a Espanya a integrar-se en les institucions internacionals, com la UE i l’OTAN. Dos grans partits estatals van fer torns, però mantenint un imprescindible consens sobre els temes bàsics, de manera que aquestes dècades van propiciar una mena de miracle espanyol: els europeus admiraven l’alegria i la vitalitat de la jove democràcia espanyola, els països pobres i sota dictadures ens admiraven com un exemple del que aprendre, etc. Discrepar dels traços principals d’aquest relat significava, encara significa, quedar-se al marge i ser un cendrós que no comparteix l’orgull nacional espanyol.

Però la meva memòria em dicta un altre relat que no té títol perquè no existeix i que s’assenta en algunes estampes oblidades o negades, però que per a mi tenen la intensitat dels records més vívids. Mai diria “dictadura” a aquell règim totalitari que, des de la derrota de Hitler, havia aconseguit la protecció dels EUA a canvi de lliurar la sobirania a l’exèrcit nord-americà, amb les seves bases i el seu armament nuclear inclòs. Una falsa aliança militar, doncs, va obligar que aquelles províncies espanyoles al continent africà que figuraven al mapa de la meva escola fossin lliurades a la monarquia alauita, traint i venent així als seus habitants.

I aquest mes de setembre recordaré com cada any aquella societat terroritzada entre “estats d’excepció” i als cinc joves afusellats després d’un judici militar que va ser una farsa. Els recordaré perquè, encara que no compartís ni llavors ni ara els seus mètodes, eren combatents contra aquell règim i perquè la seva mort va tenir un profund sentit polític, amb aquells crims Franco va establir les bases per al futur: l’Exèrcit vencedor de la guerra seguia tenint el poder i qualsevol camí futur estaria sotmès a la seva vigilància. Recordo al llavors Príncep al balcó del Palau Reial amb Franco, que el va nomenar el seu successor. Recordo un altre judici militar, també oblidat, als militars de la clandestina Unió Militar Democràtica, que mai van poder reincorporar-se a les seves funcions. Recordo les lluites d’obrers i estudiants, els morts que van costar les llibertats i la legalització primer dels sindicats i dels socialistes i, després, del PCE i altres organitzacions comunistes, llibertàries i de tota mena. També recordo les lluites nacionals de bascos, catalans i gallecs. Recordo la tornada de l’exili del president Tarradellas i del lehendakari Leizaola, els galleguistes de l’interior, en canvi, havien trencat políticament amb el “Consello da Galiza” a l’exili i la institució s’havia dissolt. No, la democràcia no la va portar magnànimament un rei mag: la van guanyar amb sang els antifranquistes.

Recordo els debats al voltant de la redacció de la Constitució i les negociacions per reflectir un pacte democràtic entre la dreta franquista i l’esquerra antifranquista, per una banda, i l’Estat existent i les nacionalitats, especialment Euskadi i Catalunya, per encaixar les seves institucions pròpies en l’Estat. Recordo el malestar que va expressar l’Exèrcit davant la possibilitat de ser reconegudes altres nacions diferents a l’espanyola. I recordo el 23-F i el consegüent “Pacte del capó”, així com una conseqüència política del cop: la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), que va demostrar que sí que va prosperar un “cop de timó” per reinterpretar el procés democràtic.

El 23-F també va tenir èxit polític al recordar a la població el poder de l’Exèrcit i la necessitat i inevitabilitat del Rei i va establir que la bona direcció era una Espanya nació única. Sobre aquestes bases polítiques i ideològiques essencials es van moure les següents dècades. Per a la dreta era el de sempre i l’esquerra, que va renunciar al programa i a la mateixa memòria de l’antifranquisme, va assumir el nacionalisme espanyolista sobre dues idees prèvies: a) els bascos, si bé no són tots terroristes o simpatitzants, són rics i menyspreen els espanyols pobres. I b) els catalans, sobretot la “burgesia catalana”, només pensen en fer trafiques per treure’ns els nostres diners. Aquesta última idea regna entre la burgesia madrilenya i els seus intel·lectuals i publicistes, però està instal·lada en el conjunt de la població.

La espanyolitat i el terrorisme han estat dues bases per argumentar i alimentar la ideologia del nacionalisme espanyol, tan renascut i triomfant en un Madrid que subjecta les infraestructures centralitzades, tot el poder polític, la major part del poder financer i el gran instrument polític i ideològic: tots els mitjans de comunicació d’àmbit estatal. La ideologia subjacent en els plans d’infraestructures centralitzades enmig de l’altiplà, al “quilòmetre zero” de Primo de Rivera, va continuar íntegra en els partits que van gestionar l’Estat en aquesta nova època.

Dos exemples del sentit i la intencionalitat política de la xarxa de l’AVE: José Mª Aznar, expresident del Govern l’any 2000: “En 10 anys tindrem una xarxa d’alta velocitat que situï totes les capitals de província a menys de 4 hores del centre de la península”. Magdalena Álvarez, ministra de Foment l’any 2007: “L’alta velocitat és cosir amb cable d’acer el nostre país i ajuntar-lo i fer-nos sentir més espanyols”.

Un Madrid que subjecta a les seves províncies, una ciutat “mascle” que encantaria a Ortega i Gasset de “L’Espanya invertebrada” i que, com Prússia, sotmet i munta al seu entorn. Això explica, per exemple, que els governs i el Banc d’Espanya hagin considerat “sistèmica” a Caja Madrid, per salvar-la, però no a la caixa gallega. Un Madrid que ja s’identifica completament amb Espanya, una Espanya que exclou als que no participen del model nacional. Una Espanya que, gràcies a la ideologia que acompanya a la llengua, identifica com a espanyol a un parlant o un escriptor de Mèxic o Argentina i exclou un català, basc o gallec. Qui sap el nom d’un poeta basc viu? Qui el d’un narrador en llengua catalana? Algú ha escoltat en els mitjans de comunicació espanyols alguna cançó en gallec en els últims deu anys? En base a quin dret el principal premi de les lletres que atorga l’Estat espanyol, amb el seu valor simbòlic, premia ciutadans d’altres països però exclou escriptors en llengua basca, catalana o gallega, tot i tenir ciutadania espanyola? Paguen menys impostos que els altres els ciutadans que tenen per pròpia alguna d’aquestes altres llengües?

Aquestes dècades van tenir moments i etapes diferents amb els successius governs del PSOE i del PP, però aquests dos partits van mantenir un nucli dur de consens. L’etapa de Zapatero, encara que va conservar les línies bàsiques de política econòmica dels anteriors, va trencar alguns d’aquests consensos, tant en política nacional com dins del partit, i això explica tanta hostilitat a la seva presidència des d’un i altre costat.

Però pair tant passat com és la Guerra Civil i el règim és tasca àrdua i haver de reinventar la realitat i reinventar-se. Un any els espanyols érem franquistes terroritzats, però màgicament dos anys després cantàvem “llibertat sense ira” i érem demòcrates, i quatre anys després la majoria ja érem socialistes. A quina velocitat deixàvem enrere el passat. El passat era una pàtria incòmoda per a la gran majoria de la població, així que va ser abolit i tancat amb pany i clau. Reclamar-se franquista resultava incòmode per als que se sentien de dretes i ser antifranquista resultava totalment extemporani per als que es van sobrevenir d’esquerres.

En les següents dècades, es desenvoluparia una línia de crítica als antifranquistes jutjant-los pel seu leninisme i els intel·lectuals aparentment sense màcula traçarien un camp ideològic neoconservador que ha establert els seus reals entre nosaltres: es tracta de mantenir una mirada distant sobre uns i altres i la reclamació d’una tercera Espanya neta de radicalismes. Com deia un amic, “sou bons xavals, però tots teniu algun petit defecte”. No cal dir que el tal “compromís l’intel·lectual” sense poder ser negat pels intel·lectuals que seguien opinant sobre la cosa pública va ser reinterpretat asèpticament i el que es va estigmatitzar va ser la militància política partidària o el compromís concret amb una causa o un partit. Això tacava la independència de l’intel·lectual, que ha d’estar sempre molt netet i decorós. D’acord amb un espai cultural tan modern que rebutjava les ràncies ideologies d’esquerra es van recuperar els més vells nihilismes i esteticismes. Cioran o Ernst Jünger, figures problemàtiques i problemàtiques, van ser redivius, però sense que patissin més inquisicions. Menys ser comunista, o qualsevol altra cosa casposa que ens remeti a l’antifranquisme, tot val i tot és elegant.

Al començament dels anys vuitanta, ja havien començat a canviar les referències per a la minoria intel·lectual. Des de principis dels seixanta una nova generació va rebre a través de la música “pop” la llengua i la cultura anglosaxona de tal manera que, paradoxalment, anys més tard quan Espanya va entrar a la fi a Europa la cultura de França, Itàlia i l’europea en general va desaparèixer completament dels mitjans de comunicació i es va passar a mirar únicament cap EUA, fins avui. Tot el nord-americà és definitivament “cool”. Si en els anys seixanta, a més de cobla i voltants, es podia sentir cançó italiana i francesa, avui és pràcticament impossible: els mitjans de comunicació espanyols només emeten cançó en anglès o castellà.

I pel que fa a les referències intel·lectuals a l’interior d’Espanya, d’atendre al que arribava de Catalunya en matèria d’educació, política, pensament, arts, música a partir de la primera meitat dels vuitanta el va ocupar tot Madrid amb un nou invent , “la moguda”, que va circular pels mitjans amb el seu propi star system. Però per a la majoria de la població, que no tenia necessitat de coartades ni tonteries, va quedar el de sempre: pasdobles i futbol. En comptes de Lola Flores, es van estendre per ciutats i viles d’Espanya les “fires d’Abril” i les sevillanes. I els futbolistes, de ser sorruts i peluts, van passar a ser models depilats que llueixen tocats. Les curses de braus, tot i la caiguda d’interès entre la població, són emeses en horari infantil a TVE, demostrant la seva intenció ideològica. Avui, com sempre, l’ampla cultura nacional espanyola va entre el “olé!” i el “oé, oé, oé!”

I fins aquí hem arribat. A una Espanya sense esperança, amb un partit governant sense sentit de la vergonya i un president que s’amaga durant mesos per no contestar a preguntes sobre la seva implicació en la recepció de diner negre. Un Parlament pervertit per una majoria absoluta parlamentària que el té anul·lat. Un país que es nega a reconèixer als catalans el mateix dret que tenen altres europeus, com els escocesos, a decidir lliurement el seu futur. I un país que haurà de sotmetre a decisió democràtica una constitució nova i la forma de l’estat, incloent l’opció Monarquia o República. Ambdues són discutibles i per això no es pot negar el debat, però si l’Espanya futura, en la forma que tingui, és una monarquia, ja no podrà ser-ho perquè ho hagi decidit un Cabdill o un Exèrcit: haurà de ser una ciutadania sense por i que assumeixi la seva responsabilitat qui ho decideixi.

Evidentment, crec que encara que el bloc de poder format pels principals partits i els mitjans de comunicació capital ocultin la realitat i mantinguin en peu una tramoia digna de l’època barroca, l’etapa històrica sorgida de la Transició s’ha acabat.

 

ElDiario.es

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button